Fa un any que Lluís Puig respira més bé a l’exili. Hi ajuda, i molt, la sentència del 7 de gener de 2021 en què la justícia belga denegava definitivament la seva extradició a l’estat espanyol. Aquella sentència ho va precipitar tot, perquè el jutge Pablo Llarena, en veient-se acorralat, va enviar diverses preguntes pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) demanant d’aclarir els casos en què es podia refusar una euroordre. Fins que no hi hagi resposta, Puig i els altres exiliats a Bèlgica poden moure’s amb llibertat per tota la Unió, tret de l’estat espanyol. Què passarà si enguany Luxemburg els dóna la raó? Tornaran per forçar un gran torcebraç amb l’estat espanyol? En parlem en aquesta entrevista.

Com heu viscut aquest quart d’any d’exili, després de la vostra sentència?
—Arran de la sentència del 7 de gener de 2021, aquest any passat he tingut molta més tranquil·litat emocional i de relació amb la meva família i les meves amistats. Per més que sentis que tens la justícia de la teva banda, fins que no tens la resolució de la sentència ferma, la processó va per dintre. El neguit, el tens. I encaro ara el 2022 amb il·lusió. Familiarment, estic molt satisfet, acabo de ser avi, i políticament, em sento fort, perquè veiem que a Europa, tot i que hi ha pegues, podem ajudar a implantar el respecte als drets humans. I si podem ajudar a construir la república, estic disposat a aguantar a l’exili els triennis, quinquennis i decennis que calgui.

Tant de temps esteu disposat a passar a l’exili?
—Sí. Si m’hi he de passar vint anys, voldrà dir que durant aquest temps no haurem fet la república catalana. Per tant, tinc ganes que siguin molt pocs. Però estic disposat a aguantar tant com calgui i més. O a fer tant com calgui i més. Per això em fixo objectius a curt i a mitjà termini, i si hi persistim, guanyarem. Estic segur que el 2022 serà un bon any per les victòries que tindrem a Europa.

Veig que hi teniu molta confiança.
—Enguany, espero tenir unes respostes del Tribunal de Justícia de la Unió Europea a les preguntes de Pablo Llarena que ens siguin favorables per al conjunt de l’exili. Jo podria restar en l’oblit, i gràcies a això estic pendent de què passa amb la meva situació conjuntament amb els meus companys.

Llarena a la defensiva arran de la vostra sentència.
—Sí. Ho vam dir el 7 de gener de l’any passat, que aquella sentència ens podria ajudar a tots. Perquè deia que el Suprem no era el jutge natural per a jutjar-me i que hi havia un risc alt de vulnerar la presumpció d’innocència. Són dos drets fonamentals que qualsevol ciutadà d’Europa ha de tenir davant de la justícia. Per això la sentència és una pedra angular important.

Mentre no es pronuncia el TJUE, sou lliures a tot arreu menys a l’estat espanyol.
—Gràcies als fets succeïts a Sardenya amb la detenció del president Puigdemont, encara amb més motiu em sento en plena llibertat per a viatjar per Europa, perquè és evident que ara un jutge d’un altre país, encara que jo no sigui eurodiputat, tornaria a dir a Llarena que les euroordres estan suspeses.

Què fareu si el TJUE us diu que amb la sentència ferma de Bèlgica no us poden tornar a sotmetre a euroordres en els altres estats de la UE?
—Si la resposta fos tan taxativa i tan clara, per a mi seria un passaport a la llibertat. Em podria moure per tot Europa amb la tranquil·litat que no em podrien tornar a jutjar a cap altre país. Ara, amb una resposta així Espanya no anul·laria l’ordre de crida i cerca. No sé si les respostes seran tan contundents.

Una resposta així, més unes respostes favorables també als eurodiputats exiliats, no forçaria l’estat espanyol a canviar la seva posició?
—Pensar que això serà així seria fer-me massa il·lusions. Si hi hagués set respostes contundents, per a cadascuna de les preguntes que va fer Llarena, que diguessin que a Europa no hi pot haver dues justícies i que aquesta gent es pot moure lliurement per tots els estats de la UE (i això inclou Espanya), s’obriria un escenari per a dir-nos: reentrem, no reentrem? Però la justícia espanyola retiraria l’ordre de crida i cerca dins l’estat? Aquest és el camp que s’obriria amb set respostes favorables. O és que Espanya voldria quedar fora de la UE, i començar a rebre multes, com passa amb Polònia i Hongria?

Amb una resposta favorable del TJUE, considereu alguna acció política que forci Espanya a haver de respondre-hi? Un retorn, per exemple?
—Ara no ho considerem, faríem política ficció. L’exili t’ensenya a no fer plans a llarg termini. Ara hem d’esperar aquestes respostes. Si després podem fer acció política per a forçar l’estat, jo hi seré, i els meus companys també, però havent llegit molt i molt bé les respostes de Luxemburg. I veurem quins escenaris podem tenir per a forçar jurídicament i políticament un moviment de l’estat espanyol. Però ara no hem arribat tan lluny, perquè alimentaríem unes esperances que, si després fallessin, només ens farien guanyar una depressió. Aquests quatre anys, mentalment i emocionalment, hem après a anar-nos fixant objectius a curt i a mitjà termini.

Hi ha res que us faci pensar que l’estat espanyol es mouria?
—Si això del TJUE surt durant l’estiu o a la tardor, faltarà un any, aproximadament, per a les eleccions espanyoles, i abans hi haurà les municipals. Si aquest govern progressista del regne d’Espanya vol anar a unes eleccions dient que ha complert allò que diuen la constitució espanyola i la justícia europea i que vol posar Espanya en l’estàndard de compliment de resolucions de sentències judicials, tindrà una oportunitat brillant. No ho farà perquè això li faria perdre vots? Potser. També faltarà saber què passa amb la taula de diàleg. Són moltes peces d’un trencaclosques que s’han d’anar bellugant. Si el govern espanyol vol que acabem entrant, haurà de col·locar les peces en el tauler de manera que li quadrin i que pugui dir que n’ha sortit victoriós. Si complir unes resolucions europees vol dir sortir-ne victoriós, fantàstic. Si no, el govern espanyol i la judicatura s’aniran allunyant de l’estàndard europeu.

Podríeu forçar les coses, vosaltres? És a dir, decidint de tornar, forçant Espanya a decidir si li convé la imatge de tots vosaltres amb una sentència judicial europea favorable detinguts a la frontera o a l’aeroport? I en un context pre-electoral.
—Bé, per això dic que caldrà bellugar peces. L’altre dia repassava la definició de ‘refugiat’ de l’ONU del 28 de juliol de 1951. És ben bé com em sento jo. Estem així, el 2021. Tan dur pot ser per a Europa que ens detinguin entrant a l’estat espanyol, o no, o tan bo pot ser per a l’estat espanyol que entrem i no passi res, i que diguin que compleixen la normativa europea i que democratitzen el poder judicial i la manera de designar els càrrecs.

El govern espanyol va indultar els presos. Als exiliats, res. Què en penseu?
—És evident que la força de lideratge del president Puigdemont no la tenim la resta de membres del govern a l’exili ni els que eren a la presó. Els indults els van fer perquè la situació de presó era escandalosa a Europa. I els va aprovar coincidint amb l’informe del Consell d’Europa. Però aquell informe també deia que hi havia d’haver una amnistia i que hi havia d’haver una negociació. O sigui que el govern espanyol no ho compleix, i s’ha acostumat a incomplir moltes directives europees i recomanacions. Va quedant fora de l’estàndard europeu. Ens haurien pogut indultar, als exiliats? Sembla que sí. Però sembla que volen anar mantenint la repressió de manera contínua, i de manera selectiva. Això no s’atura.

Hi ha una voluntat política de desconnectar-vos, de deixar-vos en l’oblit?
—Ben segur. El perill de l’exili és quedar en l’oblit. Estic segur que tot el que han fet és per deixar-nos en l’oblit, i tota l’acció del cos diplomàtic espanyol de mirar d’aturar qualsevol simposi, convenció o conferència que fem nosaltres encara hi és. Hi ha una maquinària diplomàtica espanyola que vol que no siguem públics, que no estiguem presents. Però també s’ha de veure que sis persones a l’exili continuem essent presents als informatius. També en el cas d’un raper com en Valtònyc, i en mitjans internacionals. Tenen una gran maquinària per a desgastar-nos, i no sé si tot això els surt a compte, perquè la legitimitat ens la dóna la gent de Catalunya, que fa que no caiguem en l’oblit. Jo no tinc gens de pressa perquè em perdonin i pugui tornar. Si he de tornar per trobar-me les coses com estan ara, doncs no sé si se me’n passen les ganes.

Per què ho dieu?
—Perquè llegeixes cada notícia! De conductes pròpies d’un franquisme tan viu com podia haver-hi als anys setanta. Aquí ens acostumem a viure en una Europa de llibertat, tot i el dol de no poder tornar a casa ni ser dins de Catalunya. Però lluitem perquè quan tornem canviïn les condicions per a poder fer un país millor. Aquí notem aquesta llibertat; quan ningú no et persegueix és normal sentir-se lliure, i no hi penses pas. Però quan et comencen a retallar drets o a viure el que hem viscut, sí que ho veus. A partir del 2017 vam veure que no teníem la llibertat que ens pensàvem i aquesta demostració són les constants sentències judicials i atacs a Catalunya, a la llengua, a l’escola, etc.

Sou diputat al Parlament de Catalunya. Com es pot exercir de diputat des de l’exili?
—Jo em vaig presentar per ser diputat per continuar molestant. Perquè amb la meva situació poses contra les cordes reglaments que s’han de reinterpretar, situacions no previstes… D’altra banda, allà on faig més feina és en cultura. Durant aquests quatre anys he estat en contacte amb tots els sectors professionals i associatius i de creadors i emprenedors dels Països Catalans. Mantinc aquest contacte, i quan pujo i baixo a Catalunya Nord aprofito per tenir-hi tantes reunions com puc. Al parlament, fins ara que hi ha hagut aquesta onada de covid, no hi he pogut participar com un diputat més. Fa un parell de setmanes que vaig poder participar en una comissió de cultura, fins ara no ho havia pogut fer, perquè el reglament, que encara no s’ha actualitzat, no normalitza la meva participació telemàtica. Ni la meva ni la de cap diputat que hi vulgui participar des de les Terres de l’Ebre, el Segrià o el Barcelonès quan ho necessiti.

El vostre vot al parlament està amenaçat per recursos al Tribunal Constitucional. Què espereu que facin la mesa i la presidenta si els obliguen a retirar-vos-el?
—Sobre els vots delegats passats, si els anul·len, no alterarà cap majoria. Si arribés ara, amb les compareixences telemàtiques, no hi hauria problema, perquè no el delego. Si la resolució del recurs d’empara obligués judicialment a no acceptar la meva delegació de vot, suposo que en algun moment o altre la mesa, molt a disgust, hauria d’acatar el TC. Si mentrestant es fes la reforma del reglament, ja no caldria, perquè ja compliríem el reglament pel que fa al funcionament del parlament. Per tant, és una qüestió de tempos que vagi d’una manera o una altra. No sé quines ganes té aquest nou TC de treballar molt ràpidament segons quins temes. Però sabem com gestionen els tempos jurídics en funció dels interessos. El meu cas no crec que els interessi gaire ni els apressa, perquè no és un vot determinant. Si les majories depenguessin d’un vot, ja ho haurien enllestit.

Pel que dieu, no demaneu a la mesa i a la presidenta que desobeeixin el TC per a continuar protegint el vostre vot delegat en el futur?
—Jo no ho demano, això. Quan arribés ja en parlaríem amb el grup parlamentari de Junts per Catalunya i amb la mesa independentista que hi ha. S’haurien de valorar els pros i contres, els beneficis i les pèrdues que això podria ocasionar. Jurídicament, no en tinc ni idea a hores d’ara. Però si això ha de portar més pèrdues que beneficis, no cal que hi anem a perdre res. Si la posició que s’acabi prenent porta beneficis, som-hi tots. I tots vol dir el 52%. Perquè és un tema que m’afecta a mi, afecta una mesa i afecta un 52% del parlament, que haurà de decidir si acata, planta cara, desobeeix o el que sigui. El posicionament no serà tant de la mesa i prou, sinó de la consciència dels grups al parlament que configuren el 52%. Una qüestió com aquesta, que té a veure amb la vulneració de drets d’un diputat… Si m’han permès de formar part de les llistes, sortir escollit, recollir l’acta, com pot ser que després no em permetin delegar el vot o participar telemàticament? Per això deia que he vingut a molestar.

Però la qüestió és on poseu el límit. Perquè pot arribar el moment en què a la mesa l’amenacin amb querelles per desobediència que poden portar a inhabilitacions si continua defensant el vostre vot.
—El cas més proper ha estat el de Pau Juvillà.

Que hem de veure com acabarà.
—La presidenta del congrés ja va expulsar el diputat Alberto Rodríguez a la primera de canvi. La mesa del parlament ha dit que respecta els drets de Juvillà i que mentre no hi hagi una sentència ferma no acatarà això. Què en sortirà, del recurs d’empara al TC contra la delegació del meu vot? No ho sé. Si en surt un suggeriment o una indicació, potser hi pot haver una postura de la mesa. Si és una sentència ferma, que no es pot recórrer, doncs potser també l’haurà d’acatar. Però no per acatar una sentència ferma s’és més valent o menys. Hem de pensar en clau d’estratègia. I el que em sabria greu és que l’estratègia del 52% no es vagi construint, definint i fent forta. Això és el que em preocupa més. Que jo un dia perdi la condició de poder delegar el vot, mira, jo sóc un obrer de la construcció de la república. Un obrer més.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.