Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’investigador Juan Fueyo (Ovíeu, 1957), neuròleg de formació, s’ha especialitzat en l’enginyeria genètica de virus per adaptar-los a la lluita contra el càncer. Actualment, fa recerca a l’Anderson Cancer Center de Houston, des d’on ens atén per videotrucada. Hi parlem del seu nou llibre, Viral (Ediciones B), en què explica que la dècada vinent una nova pandèmia podria eliminar la meitat de la humanitat.

En un “planeta de virus”, agafant paraules de Carl Zimmer, com és que en sabem tan poc?
—Cercar una explicació per a una cosa biològica és molt difícil. No sabem per què existeixen els virus. No hi ha d’haver cap raó per la seva existència, però hi hauria d’haver un mecanisme. Però tampoc no el sabem, aquest mecanisme. El principal problema dels virus és que són invisibles, com la mecànica quàntica. Sabem més coses de les estrelles que no pas de l’àtom. Per què? Les estrelles les veiem. Els perses ja havien vist la galàxia d’Andròmeda, no l’havien identificada, però sabien que al cel hi havia una cosa que brillava molt més que les altres. Però no podien veure l’àtom… Demòcrit va fer la teoria de l’àtom, però fins que no vam començar a veure neutrons i tot plegat, ja ens vam plantar al segle XX. Els virus tenen el mateix problema. No els podem visualitzar fins a l’aparició del microscopi electrònic, i d’això fa molt pocs anys. Realment, el nostre coneixement sobre els virus té un centenar d’anys, no pas més. De totes maneres, ara tenim una arma molt potent, la seqüenciació de l’ADN, que ens ha encès els llums de la virusfera. De cop i volta, ens hem adonat que estem envoltats de virus. Ens cobreixen la pell, però també els tenim dins nostre, com als intestins.

De fet, aquesta manca de coneixement ha deixat sense tancar encara la discussió sobre si els virus són vius o morts.
—Aquesta és una discussió molt humana. Volem posar etiquetes a tot. Si elabores una sèrie de requisits per a considerar que una cosa té vida, quan topes amb una que no els compleix tots, què passa? No és viu? Els virus, quan són dins les cèl·lules, sí que són vius, perquè es reprodueixen, però fora no. Són estrictament un paràsit. Ara fa poc, s’han descobert els virus gegants, gairebé de la mida dels bacteris. Se’ls ha anomenat mimivirus perquè els imiten, fins i tot tenen gairebé la mateixa quantitat de gens. Això ha fet trontollar la idea que els virus són elements de dos gens. A vegades tinc ganes d’escriure un article defensant que hi ha prou arguments per a incloure els virus en el món dels vius. Però la feina no em deixa filosofar [riu]. És una mica com parlar del gat de Schrödinger, que és viu i mort a la vegada. Els virus són vius o morts? Doncs segons on els vegis… Al final, la vida és una etiqueta que posem nosaltres. Creieu que les pedres són vives?

Vist així fa dubtar. Depèn de quines i què en facis, suposo…
—[Riu] Les pedres són mortes, diuen. No ho sé. En geologia, hi ha aquesta interfase entre bacteri i pedra que forma part del que és la vida. La manera com s’han format moltes roques i estructures a la costa és per mitjà de bacteris. Què hi ha viu o mort allà? Anem més enllà, les muntanyes són vives?

M’agradaria pensar que sí.
—Les muntanyes canvien. És una qüestió de temps. Però aquests canvis no s’esdevenen en terminis generacionals. Al final, tot això de la vida i la mort és filosofia. Ens atrapa. És molt interessant, però no ens deixa veure altres coses.

Perquè els lectors entenguin el concepte de “planeta de virus”: quan jo em mossego les ungles, quants virus em poso a la boca?
—[Riu] Exactament no ho sé, ho hauria de calcular. Milions, això segur. Però cal capgirar la pregunta: quants virus us poseu a les ungles quan us les mossegues? Aquesta és l’altra cara. Hi ha una interacció constant, perquè són per tot arreu. Hi ha milions i milions de virus només a la punta d’una agulla. Imagineu-vos-ho. De totes maneres, la majoria dels virus són innocus. Puc proposar-vos una altra situació?

Endavant.
—Sabeu quants virus us cauen a sobre quan plou?


—Sabem que hi ha virus a l’atmosfera que cauen a terra quan plou. Quan caminem sota la pluja no som conscients que plouen virus. No ens en podem desfer. Quan enviem les naus a l’espai exterior, a Mart o a la Lluna, podem eliminar un 99% dels gèrmens que tenen, però no existeix l’asèpsia total contra els virus. Probablement, enviem virus a l’espai. La primera vida que hi pot haver a Mart són els virus que hi hem enviat [riu]. Un dels avantatges de no ser viu, com diem, és que no et pots morir; per tant, els virus podrien suportar viatges interplanetaris com fan alguns bacteris. Segurament, anem inundant l’univers amb virus.

Certament, els virus tenen mala fama, especialment arran de la pandèmia actual, però han estat fonamentals per la nostra evolució, oi?
—Els conspiranoics que parlen de la bestiola, en comptes del coronavirus, els alegrarà saber que som gairebé més bestioles que no humans [riu]. El tenim a dins. Quan es va seqüenciar el genoma humà, pensàvem que trobaríem entre 150.000 i 200.000 gens, però la realitat és que en tenim 30.000 o menys. La qüestió és que tenim molt més ADN que per a 30.000 gens i hem observat que gran part de l’anomenat ADN escombraries tenia coses que semblaven gens, i ara sabem que bona part d’això són trossos de paleovirus, virus antics, que s’han integrat al nostre genoma.

Podeu posar un exemple?
—La sincitina, que és una proteïna que s’expressa per un gen retroviral, produeix el sincici, que és essencial per a la placenta. Els mamífers s’engendraven per ous, però en algun moment s’infecten per un retrovirus que els permet generar sincici, i llavors apareix la placenta. Això té una gran rellevància perquè dins d’un ou hi ha molt poques possibilitats que creixi un ésser amb un cervell gran. Fixeu-vos en els ous dels dinosaures. Els ous són enormes, però els seus cervells eren petits. En canvi, la placenta permet que es puguin engendrar éssers vius amb més massa cerebral. Voleu un altre exemple?

Digueu.
—A la revista Cell, una de les més prestigioses de l’àmbit científic, s’ha publicat fa poc que la proteïna ARC, que es pensava que estava relacionada amb l’Alzheimer, realment està relacionada amb la memòria i els records. És una proteïna que també té relació amb un retrovirus, de manera que fins i tot les funcions cognitives superiors, com la memòria, podrien estar influenciades pels virus. I això ens obre un altre debat.

Quin?
—La batalla biològica per a determinar quan podem dir que un primat esdevé un ésser humà. Ara mateix, una de les teories defensa que és quan els primats adquireixen aquestes infeccions per retrovirus.

De totes maneres, és innegable que hi ha una altra cara dels virus, tal com sofrim ara. Al llibre dieu que els deu anys vinents podria aparèixer una nova pandèmia viral que matés la meitat de la població mundial i col·loqués la humanitat al llindar de l’abisme.
—El 2015, Bill Gates va fer una conferència molt famosa –“The next outbreak? We’re not ready”– en què assegurava que era més factible, en un futur a curt termini, que una pandèmia viral matés més de 10 milions de persones que no pas una guerra nuclear. Mentre escrivia Viral, em vaig adonar que les dades eren molt contundents en aquest sentit. A principi del segle XX, quan va aparèixer la mal anomenada grip espanyola, el virus va infectar 500 milions de persones, no es van morir tots, però va afectar un terç de la població mundial. Ara ens acostem als 8.000 milions d’habitants. Tenim ciutats gegants, una globalització brutal i una facilitat enorme per a viatjar. A més, a aquest còctel perfecte, hi hem d’afegir el canvi climàtic. Un virus, en menys d’una dècada, pot matar la meitat de la humanitat? És fàcil pensar que és una rucada i una exageració, fins i tot jo ho penso [riu]. Però és factible i no seria la primera vegada. Segons sembla, els neandertals podrien haver desaparegut arran d’una infecció per herpesvirus. Dit això, el to del llibre, podem dir que apocalíptic, cerca més aviat despertar consciències, sobretot les dels polítics.

Quines característiques hauria de tenir aquest virus apocalíptic?
—Hauria de ser un virus que es transmetés per l’aire, com ara el xarampió, que és molt més infecciós que l’actual coronavirus, i que s’acarnissés especialment amb els nens, com feia la verola. A més a més, podria ser un virus com el de la pòlio, que una vegada superat deixés seqüeles importants, com la paràlisi. No vull entrar en altres terrenys, com en el que jo treballo, i pensar que aquest virus també causés càncer. No tothom ho sap, però un 20% dels càncers són causats per virus.

Podria ser un altre coronavirus?
—Els coronavirus ens proven per veure com ho poden fer. Primer va aparèixer el virus de la SARS, però matava massa; després el de la MERS, que encara era més mortífer, però s’ha quedat estancat a la península aràbiga. De fet, no l’hem erradicat, mentre hi hagi camells continuarà existint. I ara ha sortit el SARS-Cov-2. Però sabem que hi ha molts més coronavirus. Fa uns dies, de fet, se’n van identificar uns quants més de nous en ratpenats. Els coronavirus poden ser un gran problema, però la gran pandèmia que s’esperava, i que podia matar milions de persones, era una nova grip espanyola. No tenim tractament, ni vaccí fiable. Cada any actualitzem el vaccí amb la versió de l’any anterior del virus de la grip, però no tenim un bon escut per a les noves mutacions.

I com s’hauria de desencadenar aquesta pandèmia?
—Tindria un origen animal en una granja de l’Àsia. Probablement, el focus seria un ànec, que en aquest sentit és millor que una gallina, que infectaria un porc. El porc passaria el virus al granger, que seria el responsable de disseminar-lo entre els seus cercles socials i laborals, abans d’emmalaltir i morir. El coronavirus ha arribat abans, però això no vol dir que no pugui aparèixer aquesta grip.

Al llibre dieu que aquesta darrera dècada ha estat la més activa quant a pandèmies virals.
—Crec que ningú dubta, a hores d’ara, que vindrà una altra pandèmia. La pregunta és quan. Com he dit abans, hi ha diversos factors que hi poden influir, però el més substancial és el canvi climàtic: la desforestació; la descongelació del permagel i la consegüent aparició de virus antics; l’augment d’un grau o dos de les temperatures, de manera que s’ampliï la franja on viuen molts mosquits que transmeten virus… L’historial és molt llarg, i això pot desembocar en epidèmies de febre groga o de dengue a la ciutat de Barcelona i la resta de Catalunya. Segons la doctora Maria Neira, directora del Departament de Salut Pública i Medi Ambient de l’OMS, el 70% de les últimes pandèmies van estretament vinculades a la desforestació.


—Les ciutats cada vegada s’acosten més a la vida silvestre, només cal veure les imatges dels porcs senglars a Barcelona o dels coiots aquí, a Houston. La desforestació fa que els animals no trobin menjar als boscos i baixin a les ciutats. La interacció és cada vegada més freqüent. A més, l’home també s’endinsa a la jungla, com passa a l’Amazònia brasilera, la destrueix i crea granges i plantacions. Aquestes granges estan estretament lligades amb virus salvatges que ni tan sols tenim catalogats. Com he dit, la majoria dels virus són innocus, però aquesta interacció més alta amb la virusfera fa créixer el risc que acabem topant amb un virus silvestre i fatídic.

I si passa…
—Pot ser un desastre, perquè no tenim cap tractament. Per exemple, per a la febre groga hi ha un vaccí, però no tenim un tractament per a les persones infectades. A aquesta gent només la podem ingressar a l’UCI i oferir-los un simple tractament de suport. Estem indefensos.

Això ho atribuïu al poc bagatge de recerca sobre els virus, com comentàveu al començament?
—En part, sí, però també al fet que els virus tenen molt poques dianes moleculars per a desenvolupar fàrmacs o vacunes. I quan aconseguim una gesta com el vaccí  contra la covid, només serveix per a un virus concret, i ni tan sols sabem si l’haurem d’actualitzar anualment, com passa amb la grip. Per desgràcia, no tenim cap panvaccí, que cobreixi totes les grips, ni cap antiviral d’ampli espectre que ens permeti de tractar diverses malalties d’origen viral, com fa la penicil·lina amb els bacteris. Suposo que aquí apareixerà la intel·ligència artificial a donar-nos un cop de mà. S’ha demostrat que els mètodes convencionals per a crear antibiòtics no funcionen amb els virus.

Anteriorment, heu esmentat els ratpenats, que són reservoris de múltiples coronavirus, la ràbia o l’Ebola. Què podem aprendre del seu sistema immunitari?
—Els ratpenats representen un mamífer de cada cinc. És ben probable que cada nit en volin pel carrer de casa vostra. N’hi ha hagut sempre i són a tot arreu. Dit això, encara no s’ha trobat cap bona explicació per al fet que puguin conviure amb tots aquests virus. De totes maneres, sembla que l’evolució que els ha permès de volar –són els únics mamífers que volen– els ha fet més tolerants a l’ADN trencat. Els reservoris, sobretot, els tenen als intestins i encara no s’ha aclarit per què no desenvolupen una infecció mortal o una reacció immune, que per un excés d’inflamació també ho sigui. Trobar la clau d’aquesta relació amb els virus més aviat simbiòtica, en comptes de parasitària, ens pot obrir la porta a molts avenços mèdics.

Fa més d’un any que convivim amb la pandèmia del coronavirus. Quina anàlisi en feu?
—Jo em desperto dos dies molt optimista i un molt pessimista, però suposo que ens passa a tots. El vaccí és la solució, no tan sols de la pandèmia, sinó també de la vida social. Però hi ha molts altres factors. Als Estats Units, on encara es detecten molts casos, la situació s’ha estabilitzat i la vaccinació avança amb pas ferm. En canvi, a Europa sembla que la cosa no va pas tan bé. La campanya de vaccinació va a batzegades, i els repunts de casos ha obligat França i Itàlia a ordenar nous tancaments. És difícil de fer una valoració global, però segurament el relaxament d’algunes restriccions i dels ciutadans, afegit a les noves variants més agressives, com ara la britànica, són darrere d’aquesta nova onada.

Què us sembla això que ha passat amb el vaccí d’AstraZeneca?
—La política i la ciència han anat per vies diferents. I això ha alimentat clarament el pànic. El vaccí, com he dit abans, és el remei contra la pandèmia, és la nostra bala de plata contra la bèstia. Ara bé, s’ha de reconèixer que el vaccí d’AstraZeneca ha començat amb mal peu. No és un model supereficaç, com els de Pfizer o Moderna, la protecció ronda el 70%. A més, ha estat el primer vaccí que s’ha demostrat poc eficaç amb la variant sud-africana. Si a això hi afegim que AstraZeneca ha ofert informació amb comptagotes i que ja té un historial, doncs surt un quadre lleig. De totes maneres, crec que continua essent una molt bona eina per a lluitar contra la pandèmia.

A què us referiu amb la paraula historial?
—AstraZeneca ha estat embolicada amb diversos escàndols, un dels quals té a veure amb Harald Zur Hausen, el viròleg alemany que va rebre el premi Nobel pel descobriment del vaccí contra el virus del papil·loma humà, que és el que causa el càncer d’úter. Sens dubte, aquest home es mereixia el Nobel. Què va passar? Es va descobrir que en el comitè del premi hi havia algú que treballava per a AstraZeneca, que tenia la patent del vaccí. Com sabeu, la farmacèutica és fruit de la fusió de dues empreses, una sueca i una britànica, i es va arribar a dir que havia pressionat l’acadèmia i havia comprat el premi. No s’ha arribat a provar mai. Però jugues amb unes companyies, uns gegants, que tenen molt de poder.

Tornant al coronavirus. Què me’n podeu dir, de l’activitat antitumoral de la covid, després de la publicació del cas d’un home britànic a qui la malaltia ha curat un limfoma de Hodgkin?
—No se n’han descrit més casos. Quan tens una malaltia que deprimeix el teu sistema immune, com és el càncer, el millor que et pot passar és que no t’infectis de la covid. Aquest cas és una anècdota més que confirma que els virus tenen el potencial d’eliminar el càncer. Hi ha uns quants casos famosos.

Com quins?
—Als anys setanta, la revista The Lancet va publicar el cas d’un nen africà amb un limfoma de Burkitt a l’òrbita. Però va agafar el xarampió, i quan li va aparèixer la granellada, el tumor li va desaparèixer sense cap mena de tractament. Ara fa més de cent anys, un metge italià va inocular el vaccí de la ràbia en el càncer d’úter de diverses prostitutes. I algunes milloraven, però no hi havia un patró clar. També s’han registrat casos de nens amb leucèmia que, després d’haver estat vaccinats contra la varicel·la, han millorat. Els virus tenen aquest potencial curatiu, però són molt perillosos. Cal encara molta recerca per a dissenyar virus intel·ligents que només ataqui les cèl·lules canceroses.

Aquest és el vostre camp d’investigació. Ens en podeu fer cinc cèntims als profans?
—Ara mateix només hi ha dos virus aprovats per a tractar el càncer. Un adenovirus, que és el que manipulo jo i que serveix per a tractar tumors de cap i coll. I un altre, que és un herpesvirus, que porta un immunomodulador, de manera que barreja la viroteràpia amb la immunoteràpia. Aquest es fa servir en diversos càncers, però sobretot en el de melanoma. Quant a les nostres investigacions, al M. D. Anderson Cancer Center, hem vist com un 20% dels pacients amb un tumor cerebral molt avançat que havia reaparegut després d’haver fet quimioteràpia, radioteràpia i cirurgia, i que, per tant, els quedaven setmanes de vida, han pogut viure més de tres anys, alguns fins i tot cinc, amb una qualitat de vida increïble. I això és el que ens enorgulleix més, perquè la teràpia contra el càncer és molt agressiva i moltes vegades et causa més símptomes que el tumor mateix.

I com funciona?
—En la viroteràpia despertes el sistema immunitari contra el tumor, després d’haver-li injectat un virus, de manera que primer destruirà el virus i després el tumor. I així, d’alguna manera, el pacient es va curant tot sol, com si es curés una ferida, sense efectes secundaris. Ho fa molt a poc a poc, però es veu com el tumor es fon com un tros de gel. Enguany, el nostre estudi entrarà en la fase 3 i es farà en diversos hospitals dels Estats Units.

Per què heu anomenat Delta-24 el vostre virus?
—Li vam fer una deleció genètica per a eliminar 24 nucleòtids a l’ADN. El nom sorgeix de la suma del terme deleció i la xifra de nucleòtids eliminats. Una periodista d’aquí Houston va escriure un article assegurant que es deia així per un submarí alemany [riu]. Però, en certa manera, el Delta-24 té origen català.

Per què?
—Quan vaig arribar a Houston, el meu mentor va ser Ramon Alemany, que ara treballa a l’Institut Català d’Oncologia (ICO). Més tard, se’n va anar a una altra universitat nord-americana, però vam mantenir el contacte. I un dia, la meva dona i jo vam tenir la idea de treballar amb aquest virus. I vaig trucar a en Ramon per explicar-li la idea, per saber què en pensava. “Això és una bajanada, no aniràs enlloc”, em va dir [riu]. Però dues setmanes més tard, em va trucar i em va dir: “Crec que és una idea boníssima. Tira endavant, perquè crec que pot funcionar”. Els científics sempre desconfiem, som escèptics purament, però també sabem rectificar. En Ramon és un dels grans viroterapeutes d’Europa, teniu un tresor a Barcelona.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.