L'escriptor Joan F. Mira, que acaba de publicar el volum de memòries 'Tots els camins'.

Fa tres mesos, l’Institut d’Estudis Catalans feia un homenatge acadèmic a l’escriptor, antropòleg i traductor Joan F. Mira, amb motiu dels vuitanta anys. VilaWeb també li dedicava una peça especial, ‘Treballs no gens perduts: els vuitanta anys de Joan F. Mira‘. Un any abans, el 3 de desembre del 2019, Mira es posava a escriure. Havia decidit de fer un segon volum de memòries després d’El tramvia groc (Proa, 2013), on explicava la seva infantesa i primera adolescència, a la casa de l’Horta que la família Mira tenia als afores de València. Aquell volum lluminós (podeu llegir-ne una entrevista) s’acabava quan l’escriptor tenia catorze anys i el seu pare es moria sobtadament. Ara, set anys després, la memòria literària de Joan F. Mira reprèn aquell punt i s’allarga fins al 1975, amb la mort del dictador, quan l’escriptor ja té trenta-cinc anys. El títol: Tots els camins (Proa).

I es diu Tots els camins perquè una part significativa del volum s’esdevé a Roma, quan després d’haver entrat de novici i ‘júnior’ als escolapis, passant per diversos monestirs de la península (Iecla, Iratxe) l’envien a fer la llicenciatura de filosofia a la Universitat Pontifícia Gregoriana, al cor de Roma, una ciutat que el marcarà per sempre. La segona part del llibre és el seu retorn a València i l’inici de la seva militància política clandestina amb Alfons Cucó i la fundació del Partit Socialista Valencià (PSV), tot i que no entra en detalls. També explica els dos estius que va passar a Alemanya treballant en unes fàbriques, el seu primer amor, l’arribada de l’estabilitat laboral i econòmica passant les oposicions a catedràtic de grec d’institut i la seva dimensió d’antropòleg. El llibre es llegeix de gust. La prosa, l’estil, de l’escriptor és una delícia.

—Jo sempre ho dic, que en literatura preval la forma. La forma és la literatura. No és important què dius sinó com ho dius. Perquè el com produeix l’última finalitat de la literatura, que és fer una obra estètica.

En el cas d’unes memòries, hi ha una dificultat afegida?
—Potser sí, perquè has de jugar amb molta delicadesa amb tu mateix: no passar-te de rosca, no inventar coses que no són, limitar la capacitat de la teua pròpia memòria. Per exemple, no posar res que jo no haja recordat o evocat o tret de dins d’alguna manera. De fet, he tret coses que ni sabia que les tenia. El cervell és molt complicat. Hi ha records que ni tu saps que tenies allà dins.

En alguns moments, el grau de detall és altíssim.
—El grau de detall forma part de la literatura. Una cosa que és important: jo he viscut un món molt diferent del que viu la gent jove d’ara. Quan era petit (ja ho vaig explicar a El tramvia groc), vaig viure unes formes de vida en certa manera premodernes. I ara a Tots els camins mostre unes formes de vida diferents, més lligades a l’experiència de la vida. La manera com jo experimentava la vida entre els catorze i els vint anys avui és vista com una cosa raríssima.

Us en sorpreneu també, avui, de la forma de vida que vau triar quan vau decidir de ser sacerdot. En el llibre ho dieu així: ‘No puc imaginar un adolescent (i molt menys un adolescent d’ara mateix, com algun dels meus néts o dels seus companys…) projectant-se en el seu futur tal com jo em projectava en el meu abans de fer els quinze anys, desitjant una vida conventual i amb sotana, apartada i tancada.’
—A mi em sorprèn també com a catorze anys podia tenir aquella maduresa interior, aquella capacitat de pensar, reflexionar, desitjar i intentar sentir aquelles coses. No puc imaginar-me els meus néts tenint aquesta mena d’experiència. És clar que els han educat d’una altra manera i no han tingut una educació religiosa profunda.

Dieu que volíeu ser un sant. Però diria que aquest sentiment tan religiós tenia relació amb la pèrdua del pare.
—Així és com acaba El tramvia groc, amb la mort de mon pare. Jo tenia molta sintonia amb ell, hi estava molt unit, m’hi sentia molt identificat. Per tant, la manera com es va morir va ser un trauma. Em vaig trobar desubicat i els pares escolapis del col·legi em van recollir. Jo vaig tenir la típica educació religiosa d’una criatura d’aquella època: anar a missa, passar el rosari, anar a les processons. Però, per altra banda, a casa meua de l’Horta vivíem una vida absolutament lliure.

Avui es fa difícil d’entendre l’acceptació d’aquesta reclusió que implicava el noviciat.
—No és acceptar-la, és que jo la buscava, després d’aquella mena de trauma interior. Que també va tenir una repercussió exterior, perquè per a l’economia de la família també va ser un cop molt dur. Quan quedes penjat, completament descol·locat, t’agafes al que tens a mà. I jo tenia a mà una altra vida possible, que era aquella, la dels escolapis. I vaig entrar en aquella nova vida amb tota la felicitat del món.

Així, doncs, era una vida que buscàveu?
—Sí, al principi amb tota la innocència d’adolescent, amb una voluntat mística, fins i tot. Després m’ho he pres amb molta ironia, però era una cosa molt seriosa. Vaig passar moltes hores, primer, en una església mig cremada de Iecla i, després, en una església cistercenca, la d’Iratxe. El monestir d’Iratxe, enmig de la muntanya, és un misteri meravellós. Allò era un món en si mateix. En aquella vida no hi havia exterior.

Era una vida religiosa molt lligada també al franquisme?
—No, no. Això és un tòpic. La vida monàstica era com era des de l’Edat Mitjana. Franco ni sabia què era, la vida monàstica. A Franco l’únic monestir que li va interessar va ser el Valle de los Caídos. Per favor! Tot ho reduïm al franquisme. Això és un tòpic, això no explica res.

Però el nacionalcatolicisme no és pas cap tòpic.
—D’acord, però no pots estendre una etiqueta per explicar-ho tot. La nostra religiositat profunda era el cristianisme i la nostra era la regla de Sant Benet, del segle XV. I al monestir, de política, no en parlava ningú. L’adoctrinament franquista se circumscrivia a la lectura de la història que es feia, que era obligatòria. Però l’adoctrinament franquista el vaig patir sobretot a l’escola i al batxillerat, on teníem l’assignatura obligatòria de la Formación del espíritu nacional. Allò sí que era adoctrinament. No res de l’adoctrinament que diuen des de Madrid que avui fa l’escola a Catalunya.

Allà al seminari, doncs, el nacionalcatolicisme no hi entrava.
—Nosaltres, als Escolapis, no parlàvem de seminari ni de seminaristes, era el monestir i nosaltres érem júniors. Els jesuïtes també eren júniors. I del que fèiem se’n deia el juniorat. Aquesta era la terminologia que utilitzàvem.

Ara que esmenteu els jesuïtes, al llibre hi ha un moment que compareu els escolapis amb els jesuïtes. S’hi nota una certa rivalitat.
—Penseu que els escolapis fundaven les escoles per a la classe obrera, mentre que els jesuïtes ho feien per als fills de les classes benestants, la noblesa i l’aristocràcia. El col·legi dels escolapis de València, construït al segle XVIII, neoclàssic, és al barri dels Velluters, on es trobava tota la indústria de la seda. Era un col·legi per als fills dels treballadors. Per això la casa matriu dels escolapis a Roma era una casa pobra. Jo sempre dic que sóc agnòstic i mig ateu, però escolapi. Jo sóc un escolapi no creient, però culturalment i emocionalment m’hi trobe a gust.

Hi ha un moment que parleu d’homosexualitat entre alguns júniors, però no parleu d’abusos.
—No en parle perquè jo no els he conegut, els abusos. I l’homosexualitat que jo vaig conèixer allà dintre sempre va ser molt discreta, molt dissimulada. I l’explique al llibre: un col·lega que li posava la mà al cul a un altre escolapi. Però sabeu què passa? Que de petit, a l’Horta de València, el sexe existia entre les criatures, ensenyant-se els xiquets i les xiquetes el parrusset i lo teu. I ens tocàvem. Com que de xicotet havia conegut tot això, jo tenia una visió del sexe molt desacomplexada, molt destraumatitzada. A més, vaig estar molts anys passant cada dia pel barri de les putes de València per anar a estudiar. I això també et vacuna. A mi el sexe ni em sufocava ni m’avergonyia ni em preocupava. Hi havia renunciat d’una manera expressa. Sabia que no entrava en la meua vida i, de fet, quan sentia que a la cel·la del costat hi anava algú altre i el llit feia sorollet, és que no tenia ni interès ni morbo per imaginar-me com ho feien. No em preocupava.

Però és el desig de sexe, o l’atracció cap a l’altre sexe, que us fa entrar en crisi i deixar els Escolapis.
—El sexe no és l’únic element que em va fer entrar en crisi. Era més el fet d’escollir entre una vida tancada o una vida oberta. Jo havia pensat per al meu futur una vida tancada, un món que era autoreferencial, on no necessitaves l’exterior de les parets del monestir, perquè tot el que necessitaves ho tenies dins. Jo vaig viure quatre o cinc anys sense saber què passava al món, sense passejar per cap carrer de cap ciutat. Però allò no em preocupava.

Però vau arribar a Roma. Us van enviar a estudiar a la Universitat Gregoriana.
—Arribar a una ciutat com Roma a final dels anys cinquanta, al centre mateix, i passejar cada dia pels carrers de Roma per anar a estudiar a la Universitat Gregoriana com un estudiant normal… Ja no estava tancat i de cop se’m va obrir el món: els carrers, la gent, els museus, els monuments… I entre tot això, també les xiquetes. Sobretot a la primavera i a l’estiu. Jo que havia viscut molt l’erotisme infantil, molt de tocar el cul a les xiquetes i més, doncs tot i que hi havia renunciat, al sexe, a Roma vaig reenllaçar amb la meua infantesa. Vaig enllaçar inconscientment amb la vida lliure de la meua infantesa a l’Horta. I el sexe va tornar a aparèixer, sense que fos una cosa escandalosa ni dramàtica. Ara, si m’hagués quedat al monestir, doncs segurament hauria continuat el camí religiós.

Us hauria faltat el referent del món exterior.
—El referent és important. I Roma va ser un esclat de vida i d’experiències noves.

Com era la Universitat Gregoriana a final dels anys cinquanta?
—Hi havia estudiants de tot arreu i se sentia parlar llengües de mig món. Vaig entrar en contacte amb estudiants de molts llocs diferents i també el professorat, que eren el top.

Citeu el pare Batllori.
—Sí, però no el vaig tenir de professor. Tot i que ens vam tractar uns anys després, el 1992-1993, quan vaig fer una estada a Roma per a documentar-me sobre els Borja i vaig anar-lo a visitar a la Casa de l’Escriptor, que era una cosa indescriptible.

Vau tenir una educació d’un nivell altíssim, excepcional per a l’època.
—I fora de la universitat també, perquè al monestir d’Iratxe vaig estudiar filosofia clàssica i, al mateix temps, les coses que m’interessaven també les estudiava a fons: història, història de l’art, literatura… Això no és un mèrit meu, sinó una cosa que em van donar.

Teníeu molta curiositat.
—No vaig tenir mai una mentalitat tancada. I Roma, aleshores, era una ciutat extremadament viva. Jo em considere entre valencià i romà. Explique en el llibre que una vegada, essent jurat d’un premi a Roma i anant en taxi, el taxista es va desorientar i jo li vaig donar les indicacions per a anar al lloc. I em va dir: ‘Com es nota que vostè és romà.’ Vaig sentir una emoció! Em vaig sentir a casa.

Sobta que quan només us faltava un any per a acabar la llicenciatura a Roma, vau deixar l’ordre.
—Amb els estudis que havia fet a Espanya m’havien convalidat dos anys de llicenciatura de la Universitat Pontifícia. Me’n quedaven dos més. El primer, el vaig fer a la Universitat Gregoriana. L’altre, com que vaig deixar de ser escolapi, el vaig fer a la Lateranense.

Trobo que vau ser poc pràctic. Podríeu haver deixat de ser escolapi una vegada acabada la llicenciatura de filosofia.
—Això no em va passar ni per la imaginació. Una mica de dignitat! I ara em sobta la naturalitat amb la qual vaig passar de la vida religiosa a la vida secular.

L’anècdota de com vau canviar l’hàbit pels pantalons i el polo blanc és molt bona.
—Sí, un oncle que tenia a Barcelona em va donar mil pessetes per a comprar-me roba. Vaig anar al Sepu i em vaig comprar uns pantalons i un polo blanc. Vaig anar a l’emprovador, em vaig posar la roba i vaig deixar a terra la sotana. En dos minuts i amb molta tranquil·litat, vaig canviar de pell.

Tornant a Roma, voldria que recordéssiu la fantàstica coincidència que vau viure pocs dies després d’arribar-hi, quan es va nomenar el papa Joan XXIII.
—Vaig veure la fumata blanca que sortia del balcó. Però en aquell moment ningú podia endevinar la transcendència que tindria aquell papa. Ara, ja vam veure que era diferent per les primeres paraules que va dir i perquè la primera cosa que va fer va ser visitar la presó, que era una cosa sinistra en aquell temps. Era un canvi històric, de la història de l’església i de gran part de la societat catòlica occidental. I al mateix temps, setmanes després, Fidel Castro proclama la revolució cubana.

Creieu que us va influir Joan XXIII en el fet de deixar la vida religiosa?
—No, això no. El context és una cosa i la meua vida interior una altra.

Durant aquell últim any d’universitat, ja fora dels Escolapis, vau passar molta precarietat.
—Vivia en precarietat la meua família. Jo no vaig viure en precarietat sinó en la misèria. Una misèria de pel·lícula. Jo vaig arribar a passar gana i vaig tenir la sensació d’estar abandonat, perquè no tenia ningú. Fins que, a final d’aquell curs, vaig conèixer una xiqueta, la Mariella. Però la sensació que jo recorde ara és de soledat. Em trobava en una situació molt difícil, havia d’aguantar com fos fins a tenir la llicenciatura de la universitat, per no haver de tornar a començar de zero els estudis a Espanya.

Amb la tornada a València, el 1960 comença la vostra etapa de compromís cultural i polític, des de la clandestinitat, fundant el Partit Socialista Valencià (PSV), amb la colla d’amics compromesos i amb el vostre amic de l’ànima, Alfons Cucó. Però a diferència dels anys als Escolapis, que contenen informació molt minuciosa, en aquesta etapa el detall el passeu per alt. Per què?
—D’aquella època s’han escrit centenars d’històries i centenars de novel·les. Està molt explicada, aquella època política, i la meua experiència no va ser gaire diferent de la dels meus col·legues. Quan hi ha algun punt que em va produir un cert xoc, per exemple dos viatges a Barcelona, ja els conte.

Sí que expliqueu els dos estius que vau passar a Alemanya fent vida d’obrer.
—Treballant dotze hores al dia en una fàbrica metal·lúrgica, ja ho crec que vaig saber què volia dir ser obrer. I allí em vaig curar de tota vel·leïtat de partit comunista i de dictadura del proletariat. I al final del llibre també parle d’haver passat per París, just després del Maig del 68, el juliol d’aquell any, quan encara hi havia les cendres. Aquestes coses et formen.

Fora de la vida religiosa, el relat canvia.
—Fixeu-vos que quan ja no explique la part de la vida interior, sinó una vida més externa, parle del més important per a mi com a experiència: aquells estius a Alemanya, aquella història d’amor que s’acaba, els primers anys d’institut com a catedràtic de grec… Aconseguir la càtedra d’institut en aquella època era una cosa terrorífica, duríssima! En la primera plaça que vaig guanyar, a Lorca, el primer dia d’institut, jo que tenia una cara molt juvenil, quan vaig passar per davant el bidell, em va dir: ‘La matrícula preuniversitària no és oberta.’ I quan li vaig dir que jo era el nou catedràtic de grec, es va quadrar: ‘A les ordres, senyor catedràtic!’ Aquesta escena representa tota una època. Les coses importants són les que ara no et podries imaginar com a reals.

Hi ha una cosa que em sorprèn, en certa manera, del volum, i és el tractament que feu de la majoria de personatges, sobretot de la segona part. Per una banda, hi ha la senyora Olímpia Arozena, gràcies a la qual comenceu a fer classes de grec a València i li feu una mena d’homenatge.
Doña Olímpia és una de les dones històriques del País Valencià. Sense ella, jo m’hauria perdut. És l’única dona que té un retrat al paranimf de la Universitat de València, al costat de tots els rectors. Encara que no va ser rectora, va ser la primera dona que va ser professora a la universitat.

Un altre homenatge és el que feu a Alfons Cucó, a qui dediqueu el llibre.
—Quan es va morir Alfons Cucó, jo em vaig quedar vidu.

Però n’expliqueu poques coses. De fet, sobre la majoria de personatges que apareixen a partir de 1960 hi passeu de puntetes, no hi aprofundiu, gairebé només els anomeneu. És el cas de Joan Fuster, Max Cahner, Eliseu Climent i molts altres.
—Per parlar de personatges de l’època hauria d’entrar en un camp en el qual no he volgut entrar. No ho vull fer perquè sé massa coses i hauria de fer quedar malament molta gent que ha representat molt. I no ho vull.

Però, per exemple, la vostra relació amb Fuster?
—La meua relació amb Fuster era una relació personal.

Per això, és la part personal de les vostres vivències, les que recolliu en aquest volum.
—La raó per a no parlar-ne és que no em dóna la gana. I prou.

En aquest volum de memòries us mostreu un home amb unes ganes immenses de viatjar. Heu viatjat molt.
—Encara he viatjat massa poc. M’ha quedat Àsia per conèixer. Àfrica sí que l’he coneguda.

De fet, acabeu amb l’anècdota del vostre pas per Guinea Equatorial.
—Aquells quinze dies a Guinea van ser…

I Mira continua relatant històries i parlant de colonialisme i de destrucció dels països africans per part de les dictadures postcolonials. I de la seva etapa d’antropòleg i la trucada que va rebre de Lévi-Strauss per a col·laborar en l’estudi del futur del camp a Europa, a començament dels setanta… Al final, diu que hem aplegat tanta informació que l’entrevista és com un camió ple de fusta, i només calia fer una taula.

Podeu comprar Tots els camins a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.