Edgar Nebot, bomber del GRAF: “L’incendi anava a vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada”

Edgar Nebot és sots-inspector del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF), la unitat dels Bombers de Catalunya encarregada, entre més funcions, de reforçar la lluita contra incendis forestals de grans dimensions. L’entrevistem amb motiu de l’incendi que va començar dilluns a Torrefeta i Florejacs (Segarra), en el qual van morir dues persones i que, de moment, ha afectat 5.577,50 hectàrees, majoritàriament agrícoles. Segons les primeres hipòtesis, l’origen del foc fou una espurna d’una màquina de segar.

L’incendi és de sisena generació i les flames es van propagar a una velocitat punta de vint-i-vuit quilòmetres per hora, una de les més altes registrades en focs a Europa. Els vents generats al voltant de l’incendi van arribar a 120 quilòmetres per hora i es va crear un pirocúmul que ha dificultat molt les tasques d’extinció dels bombers. Com és que aquest incendi ha estat tan virulent? N’hi ha uns altres de referència? Ens hem d’acostumar a aquesta mena de situacions? Edgar Nebot respon a algunes de les qüestions clau.

—Us esperàveu que aquest incendi fos d’aquesta magnitud?
—Sí. De fet, dilluns, a les deu del matí, en la reunió del pla INFOCAT, en què avisàvem i compartíem informació amb el Servei de Prevenció d’Incendis, Agents Rurals i Protecció Civil, ja vam dir que esperàvem passar del centenar d’hectàrees al miler. Amb les recomanacions per les actuacions forestals que fem als bombers i internament, ja alertàvem que, tan bon punt tinguéssim un incendi amb vents forts en aquesta zona, s’escaparia perquè superaria la velocitat i capacitat de treball que tenim. Els comportaments que ja vèiem, de massa forestal, que començava a cremar, feia que les oportunitats de treball s’anessin reduint.

—Per què ha estat tan virulent?
—És un incendi que queda afectat pel pas de dues tempestes, que quan descarreguen generen un vent davant seu. Ha pujat el vapor d’aigua fins dalt de tot, ha fet l’enclusa i ha començat a precipitar, amb aigua o calamarsa. Aquest moviment de dalt a baix genera aquests vents que poden arribar, en aquest cas, a cent vint quilòmetres per hora. Aquest vent, que es mesura fruit d’aquesta activitat de convecció de les tempestes, en el primer moment, que venia des del Solsonès fins al Bages, va fer que el flanc esquerre de l’incendi, en què encara no s’havia pogut treballar, anés cap a ponent. I va fer que tot el que era un flanc es convertís en un cap, atiat pel vent com si fos una tramuntana de les més fortes. Tot aquest combustible del cereal, que és un combustible fi que crema ràpidament, va cremar tanta superfície de cop, fruit del vent, que va generar prou energia perquè la columna de fum comencés a créixer verticalment i crees el procés de convecció, a causa del foc. Per això en diem piroconvecció. Va crear un núvol de tempesta que va arribar fins als catorze quilòmetres d’alçària. Aquest pirocúmul va estirar l’incendi. De les 18.10 a les 18.40, amb mitja hora, va fer una progressió de vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada. Els incendis de tramuntana de Girona o mestral fort a les Terres de l’Ebre fan curses de sis o set quilòmetres per hora. És a dir, va multiplicar per quatre l’espiral de l’incendi.

—I com va evolucionar?
—Va superar Coscó i cap a les set de la tarda va xocar amb l’altre arc de tempestes que venia del Montsec, a l’Alt Urgell. I aquest nou arc de tempestes va fer que comencés a créixer cap al sud, direcció Agramunt, amb moviments sud-oest. Però com que això ja va passar cap al vespre, les condicions atmosfèriques van poder canviar una mica. La columna que s’havia creat amb aquest pirocumulonimbus, va caure. Mentre tot això es forma i cau, els vents que s’originen vénen de les capes altes de l’atmosfera. La dificultat d’aquests incendis, que en diem extrems o de sisena generació, rau precisament en la dificultat de predir com impactaran en els processos de convenció en el foc de terra. Aquesta incertesa és allò que, precisament, defineix aquestes emergències, on la presa de decisions i l’estratègia que adoptem l’hem d’ajustar en aquests comportaments de difícil predicció. És difícil saber quan i com arrencarà i quan i com pararà. Per tant, has d’ajustar tot el dispositiu i tot el que pensem de cara als veïns, quins municipis confinem i quines pautes donem, amb aquest escenari de multiplicar per quatre allò que habitualment passaria.

—Hi ha hagut més incendis d’aquest estil?
—N’hi ha hagut de previs, com els del Pont de Vilomara, Santa Coloma de Queralt, Martorell, la Torre de l’Espanyol, on també hi ha hagut aquests processos. Des del 2017, s’estudia molt la incertesa dels incendis de la sisena generació, per intentar de trobar quines són les variables clau atmosfèriques que ens permeten de predir aquests processos que la piroconvecció accelera, i poder estimar quin canvi de comportament del front de foc tindrem en superfície. Perquè els models que tenim habitualment, que es basen en les variables de superfície, de temperatura, vent i humitat relativa dels incendis normals, no expliquen aquests canvis; el vent que originen aquests processos no és un vent de superfície, és un vent que ve de les capes altes de l’atmosfera. Llavors, s’ha d’enfocar què hem de mirar durant l’emergència o predir quin moviment farà, i anticipar tota la presa de decisions d’extinció. Aquesta gran incertesa és el que es defineix, i aquí és on tenim el gran repte com a país: enfocar, amb l’acadèmia i la ciència, i donar eines per a la presa de decisions que recullin aquestes variables clau atmosfèriques, i que no es basin únicament en models de superfície.

—És a dir, sense aquest pirocumulonimbus, la situació hauria estat diferent.
—Sí, hauria estat un incendi conduït per vent a causa del pas de tempestes, com n’hem tingut molts abans. Que ja són complexos en si mateixos, perquè hi ha uns canvis, però amb la velocitat que es mou el vent, si no hi hagués hagut aquesta piroconvecció, s’hauria basat en el vent local que tenim a terra, entre vint i trenta quilòmetres per hora. Per tant, la velocitat hauria estat molt menor, de quatre o cinc quilòmetres per hora, a tot estirar. Els processos de convecció que origina el foc generen unes dinàmiques de vents que responen què passa a les capes altes de l’atmosfera, no en superfície. I, per tant, saber què passa allà dalt ens dóna la informació per a estimar l’impacte que tindrà això quan vagi evolucionant aquest procés.

—Hi ha cap manera d’evitar aquesta mena d’incendis?
—No. Esperar que s’acabi la campanya de sega. Quan s’acabi, a Lleida, a la Conca de Barberà, a la conca de l’Anoia i l’Empordà, a tot arreu on hi ha cereal, retirarem moltíssima biomassa que ara, mentre no s’ha segat, si hi ha un incendi crema. Serà un paisatge molt segur i molt poc vulnerable. D’ençà de final de maig, que l’espiga del cereal s’asseca, fins que no la cullen, a final de juny i començament de juliol, és molt vulnerable, i per això ja fa molts anys que es fa la campanya de segues, amb dispositius preventius. Es fan bones pràctiques amb els pagesos, tots van amb extintors al tractor, treballen per parelles: un està amb la màquina i l’altre mira que no es cremi res. Tenen els tractors preparats… Ja hi ha la consciència, ja hi ha les mesures. En aquest cas, allò que es diferencia d’abans, a causa de l’atmosfera inestable, és que aquestes tempestes passaven més al nord. Això que veiem de tantes pedregades a les zones dels cultius, els pagesos diuen que abans no passava i és veritat. Els arcs de tempesta passaven més amunt, més al nord. Ara passen més avall perquè l’atmosfera és inestable: és més calenta. L’atmosfera calenta i inestable fa que els circuits de les tempestes passin per llocs on abans era més estrany que passessin. Ara afecten un territori vulnerable durant la campanya de sega i fa que tinguem aquest risc, però no hi podem fer res perquè l’activitat socioeconòmica del cereal té aquestes rutines. En canvi, sí que es pot intentar minimitzar, sobretot, els danys a les cases i persones. I que els pobles, granges i masies del territori puguin aplicar mesures d’autoprotecció quan torni a passar, que tornarà a passar. Podem donar més capacitat de resistència, de protecció.

—I això com es fa?
—Que la gent que hi viu en sigui conscient i, per tant, que tingui net l’entorn dels pobles, les granges i les masies net. Que no s’acumuli plàstic, llenya, remolcs vells; que les finestres puguin quedar tancades; que en aquests masos, quan hi caiguin guspires, la gent confinada pugui apagar-les i defensar casa seva. En lloc de fer evacuacions, que ja no se’n fan, perquè la gent no se’n vagi, que es quedi a casa, tancada, però que la casa estigui protegida i sigui resistent. Que la gent faci cas dels confinaments.

—Ara que no hi ha avisos per la sequera, la gent abaixa la guàrdia i pren menys precaucions?
—Crec que són coses diferents. La gent que fa quinze dies que està a trenta o quaranta graus, sap que ara és el pitjor moment de l’any perquè es fa la sega. N’és conscient. La pluja ha permès que els primers incendis que hem tingut s’endarrerissin. Però ara tothom del territori veia que l’aigua s’assecava, les plantes es deshidrataven, els marges s’enrossien. Veien que començava a ser preocupant. I allò que es deia i es veia, i dilluns al matí es va compartir, per desgràcia, va passar.

—Quina és la previsió per a aquesta temporada d’estiu?
—La pluja de la primavera ha fet que el foc al bosc de moment no es propagués, però amb l’incendi de Rajadell i el de Pinell, al Solsonès, hem vist que la vegetació forestal es va assecant. Esperem uns incendis semblants als del 2006 o 2009, amb vent i episodis esporàdics de risc molt alt, de comportaments convectius lligats al vent. Aquest estiu quan no hi hagi vent hi haurà calma. En períodes concrets lligats a vent fort, veurem incendis convectius com els del 2006 o 2009, que són els anys de referència.