entrevista ariadna oltra feminisme

Ariadna Oltra (Barcelona, 1979) és una de les cares més conegudes de TV3. Ha presentat el ‘Telenotícies’, ‘Els matins’ i el ‘.Cat’, a més de conduir nits temàtiques com la del darrer mes de novembre sobre la violència masclista. El feminisme, precisament, és un dels temes que més l’interessen ara, malgrat que és un moviment amb el qual fa poc que se sent identificada. Explica que, després del naixement del seu segon fill, va fer un clic i es va adonar que sempre havia estat feminista. Aquesta experiència l’ha duta a publicar el llibre Sóc feminista i no ho sabia, en què fa un recull d’experiències vitals i reflexions amb perspectiva de gènere sobre temes tan diversos com el periodisme, l’assetjament sexual i la maternitat. Oltra explica que amb la maternitat arriba també ‘la caiguda del cavall del mite de la superdona’, que és aquella imposició que diu a les dones contemporànies que han d’arribar a tot arreu, a ser les millors treballadores i també les millors mares. Ella això ho sap molt bé perquè ho viu en primera persona. De fet, l’entrevistem en un dels pocs moments lliures que té entre la seva intensa jornada laboral a la televisió i l’estona que passa amb els seus dos fills.

Fins fa poc no us consideràveu feminista. Però parleu d’un clic. D’un moment en què us adoneu que sí que ho sou. Com va ser?
—El clic és una sensació molt íntima, com una revelació que, si m’haguessin explicat abans, no hauria entès. He tingut aquesta revelació respecte de moltes coses que he viscut com a dona i és impossible de tornar enrere, la meva mirada ja no tornarà a ser mai la d’abans.

És un moment concret?
—Sí, és una matinada. Acabava de tenir el meu segon fill i estava molt enfadada. Tenia molta ràbia perquè m’havia adonat de coses que ningú no m’havia explicat. Coses que em xocaven molt. Això em va portar a una reflexió interna que va esclatar una matinada d’acumulació de molt cansament, amb un nen petit als braços i un altre una mica més gran, però molt petit igualment. Em va despertar la necessitat de compartir el que sentia amb més dones i de saber si a elles també els havia passat el que em passava. La primera referència és la meva mare i això desencadena el que acabo plasmant en aquest llibre. No és cap tesi feminista ni pretén res que no sigui explicar el que a mi m’ha passat i remoure alguna consciència, si és possible.

Aquest moment té a veure amb tot el que comporta el mite de la superdona?
—Sí. Quan no tenia fills també em sentia una superdona perquè feia moltes coses i intentava arribar a tot arreu. Però assumir la maternitat en aquesta condició de dona que ja se sent així ha estat esprémer-ho tot molt més, també els ritmes i les hores que té el dia. També implica una càrrega mental que m’esgota molt. És voler estar al 200% en la faceta professional –perquè ho has estat sempre i no vols fallar–, però també en el nou rol com a mare, i com a parella, i com a filla, i com a amiga… És que passes a no tenir temps!  I això a mi em va trastocar molt amb el primer fill, però ho constato amb el segon. No és que no em sàpiga organitzar, sinó que tot s’ha muntat d’una manera que no em permet organitzar-me. I jo sóc una privilegiada perquè tinc recursos per a poder-me organitzar més o menys, però aquesta situació encara és molt pitjor en dones que tenen unes altres realitats.

Molta gent pot considerar que això que expliqueu també els passa als homes amb la paternitat.
—Jo també ho pensava… I és molt difícil de fer aquesta transferència d’experiència amb algú que no ho ha viscut. Quan no tenia fills, si algú em venia amb el discurs que ara faig, hauria pogut arribar a pensar que era una exagerada. Em sap molt de greu pensar que les meves amigues han estat mares i que jo no hi he estat per ajudar-les. Ni tan sols intuïa què els passava… I el llibre no va de la maternitat, però la maternitat és la pedra amb què ensopego i que fa que me n’adoni. Em posa el mirall al davant… Als pares també els passa? Hi deu haver excepcions, però les dades demostren que, fins i tot en les cases on les tasques són més repartides, les dones continuem essent les que portem el pes de les cures i de l’organització. Evidentment, no estem com fa vint o quaranta anys, però no n’hi ha prou amb això.

Al llibre feu un repàs de diversos moments vitals. Durant la infantesa, com us relacionàveu amb la feminitat?
—Jo era una nena que em sentia molt lliure. No vaig tenir mai la sensació que no ho fos ni que per ser nena tingués algun altre problema que el meu germà no tindria. Tenia amics, tenia amigues, jugava a futbol, no era especialment femenina i em sentia lliure per a no ser-ho.

Refusàveu tot allò associat a les nenes?
—Sí, a mi no m’agradaven especialment les coses de nenes. A mi no m’agradava el rosa, els llacets, no era una fan de les Barbies… Allò que s’entén per nena estàndard. No responia al model que, com a societat, hem muntat. Em sentia lliure per a poder decidir, però en realitat no ho era! I me n’adono ara que hi havia moltes coses que havia normalitzat.

Fent aquesta retrospectiva, en quines coses concretes heu detectat aquesta manca de llibertat?
—Recordo que la meva àvia, si el meu germà no es feia el llit, em deia ‘Fes-li el llit’. I jo m’hi rebotava, però segurament l’acabava fent i era normal que m’ho digués. I segur que hi havia petites coses a casa, perquè el masclisme és una cosa compartida entre homes i dones, encara avui. Costa molt de sortir d’aquestes postures que estan molt ben cosides des de fa molts anys. Però no he volgut fer un judici a la meva família.

Un altre exemple que esmenteu és el comentari que han de sentir moltes adolescents: ‘No tens xicot, encara?’
—La iaia sempre m’ho preguntava. A quinze, setze, disset, divuit o vint anys, no haver portat a casa cap xicot era sospitós. Una dona soltera és sospitosa. És sospitosa a vint anys i a quaranta encara més. I podem creure que no és cert, però és mentida. Quan tu t’hi sents, com a dona, tens un malestar. I aquest malestar és el que ens ha de fer entendre que han de canviar algunes coses.

Té a veure amb l’amor romàntic?
—Segur… L’amor romàntic ens ha fet molt de mal. Jo creia que no estava inoculada d’aquest amor romàntic. Jo no portava folrades les carpetes de fotografies de mites, per exemple. Però és evident que hi és perquè ens el mengem cada dia a la publicitat, als mitjans, al cinema, a la literatura… El fet de donar-ho tot a l’altre en canvi de res, l’amor absolut, aquesta cosa de Romeu i Julieta. Els de la meva generació vam veure aquella fantàstica pel·lícula de Leonardo DiCaprio que versionava l’obra. A mi em va marcar l’adolescència. Té una estètica molt potent, però és l’amor romàntic per excel·lència: morir per l’altre. Que bé que ara se’n parli i que la gent ho pugui identificar…

Vau presentar l’especial sobre violència masclista de TV3 al novembre. Com va ser?
—Em va coincidir aquesta necessitat vital de fer el llibre amb la proposta que em va fer la direcció d’informatius per a aquesta nit temàtica. Són dues coses diferents que, sense mesclar-se, avancen d’una manera paral·lela. Un estat emocional que ho embolcalla tot, com un cercle que es tanca. Aquella nit amb el Mai més víctima vaig fer un viatge personal i professional. En el terreny de l’experiència, de l’aprenentatge, de conèixer persones, de conèixer dones, de posar-me a prova…

El periodisme s’ha despertat, en aquests temes?
—Jo no ho generalitzaria pas… Hi ha moltes dones que s’han adonat, sobretot arran del cas de la Manada, que hi ha coses que els grinyolen. No solament arran de la sentència, sinó del cas. Tu pots sentir que allò t’hauria pogut passar a tu i que aquella noia no ha tingut mala sort. Ens hi avesem i diem que és mala sort… No, intentem canviar-ho perquè no és un accident, hi ha alguna cosa més. Jo no parlaria tan sols de periodistes, crec que tota la societat va canviant la mirada. Els mitjans de comunicació, que són miralls del que passa, agafen el guant, però no tots ho fan igual. Les televisions públiques tenen l’obligació de fer-ho i crec que TV3 s’ha activat. Però no tan sols hauria de ser la televisió pública… És una cosa que ha estat general. Cada vegada hi ha més dones que tenen poder i que són referents i que diuen: ‘Ei, per aquí no passo!’

Què vol dir ser dona en el món del periodisme?
—Quan estudiava a la facultat la majoria érem dones i a les redaccions hi ha moltes dones, però això no es tradueix en la presa de decisions. TV3 ha tingut onze directors i només un ha estat dona. I som al 2019… Però això és traslladable a tots els mitjans. Quantes directores de diaris hi ha? Això, que pot semblar demagògia, és una realitat. Si som la meitat de la població, per què no estem més ben repartits?

I la imatge? Té tant de pes com sembla?
—El periodisme no deixa de ser masclista, en aquest sentit.  Tot i que la matèria primera són les idees, és cert que en la televisió la imatge és molt important i les dones tenim una càrrega més gran. Té la importància que tu hi donis, però hi és. Referents de dones de seixanta anys no n’hi ha, a la televisió.

Hi ha un comentari masclista molt estès sobre les presentadores de televisió: ‘Aquesta és aquí pel físic.’ Us hi heu trobat?
—A mi directament no sé si me l’han fet. Segur que sí, però no hi dono importància en el sentit que tampoc no tinc un físic superespectacular. T’ha d’estimar la càmera, però això no vol dir que hagis de respondre a uns cànons determinats. Que comuniquis és més important, i sembla que a les dones moltes vegades ens exigeixen de comunicar d’una manera determinada, estèticament. Jo m’he rebel·lat amb coses que es donen per normals i he dit: ‘Amb això, no m’hi sento còmoda.’ Però he tingut llibertat per a fer-ho…

Els talons?
—A mi precisament no em molesten, però tampoc no en faria bandera. És una cosa molt íntima i hi ha feministes que ho porten d’una altra manera.

Hi ha qui diu que no es pot ser feminista i dur talons…
—Sí! Això no ho comparteixo. Jo em pinto les ungles, quan vull dur talons en duc i quan vull posar-me vambes me’n poso. Crec que aquesta llibertat la tinc, però també pot ser que em passi com quan era petita, que deia que tenia llibertat i era mentida.

Una vegada, mentre presentàveu, Justo Molinero us va demanar si us podíeu girar per veure-us el cul i expliqueu que no vau saber reaccionar. Us va sortir la indefensió en què ens eduquen a totes?
—Sí. Quan passa allò, en directe, el cap em comença a anar a mil i a combinar respostes amb situacions posteriors. I recordo que va ser molt incòmode i em va sortir aquesta cosa de ‘No molestis, va, deixa-ho passar i ja està.’ La productora em va dir que aquell dia vaig sortir del plató molt enfadada. Jo recordo només què va passar dins, no després, perquè encara ara em genera coses negatives. Quan tu saps que no has reaccionat com s’esperava de tu o com esperaves de tu mateixa et sents malament.

Però també van ser exigents amb la vostra reacció moltes dones. Què en penseu?
—Va haver-hi dones que van dir que no entenien per què no havia reaccionat o no havia contestat. No vaig saber fer-ho millor, és l’única cosa que puc dir. Si no, ho hauria fet, perquè al final la que va passar la mala estona vaig ser jo.

I no és gaire feminista atacar per aquest motiu…
—Tampoc no hem de creure que tothom qui és feminista és bona persona. Això és absurd. Això va ser per desconeixement o per no haver-se trobat en la situació. Ser feminista no et salva de la pitjor condició humana, només vol dir aplicar una mirada que et situa en un lloc a la vida, però no és paraigua de res. Només faltaria…

Al llibre parleu molt de feminismes, i no de feminisme. Per què?
—Perquè el feminisme no aborda a tot arreu de la mateixa manera els problemes que afecten les dones. Els debats més potents que tenim sobre la taula són el dels ventres de lloguer i el de la prostitució. Quan parlo de feminismes és perquè no tan sols hi ha una mirada sobre totes les coses que ens afecten.

No perilla que ens allunyem de les reivindicacions del moviment, amb aquest concepte?
—Sí, ho entenc. Perquè no hi ha molts masclismes… O ets masclista o ets feminista. Però sí que crec que dins el feminisme hi ha mirades diferents sobre alguns problemes.

I us identifiqueu amb cap en concret?
—Parlo amb moltes dones i intento tenir molts punts de vista. Amb els ventres de lloguer, per exemple, tinc molt clares algunes coses: ser mare no és un dret i al final s’acaba comercialitzant sobre el cos de la dona. Per mi el debat ja s’ha tancat. A l’estat espanyol és il·legal. El tema de la prostitució té moltes cares… Encara busco arguments i no tinc cap postura clara. Tinc clar que no es pot penalitzar les dones ni acceptar l’explotació de les prostitutes, però és molt complex. No és ‘Sóc feminista, no ho sabia i ara ho tinc molt clar tot.’ No. I a la vegada escolto molt les dones que em diuen: ‘Això no ho tens clar perquè encara t’afecta la pressió del sistema patriarcal que et fa dubtar.’ I és possible, però he d’adonar-me’n jo mateixa.

Dieu que sou optimista. Per què hem de ser-ho, tenint en compte que partits com Vox adquireixen força?
—Jo el llibre el vaig escriure abans que Vox entrés a les institucions andaluses, però la meva opinió no canvia. Jo sóc optimista perquè crec que s’ha remogut alguna cosa al meu voltant i una mica més enllà, en milions de dones arreu del món. El Me Too o el que ha passat a l’Argentina amb l’avortament en són exemples. Crec que a les que hem aplicat una mirada així sobre una qüestió com la que ens afecta, ens serà molt difícil de tornar enrere. Aquestes ulleres que t’has posat no deixaran d’enfocar d’aquella manera. Pots canviar d’opinió i evolucionar dins d’això, però en tot això que guanyem en el terreny de la reivindicació no hi ha marxa enrere. També ho explico al llibre: per primera vegada, el meu company em va demanar si jo creia que ell era masclista.  La resposta va ser: ‘Tu ets masclista, com ho sóc jo…’ Tenir al costat un home que s’ho pregunti i m’ho pregunti em fa pensar que també hi ha homes que s’ho plantegen i això és important.

Quin hauria de ser el paper dels homes?
—No ho sé. Els homes han de fer la seva feina i no crec que nosaltres els hàgim de dir quina feina han de fer. Ja tenen pistes. S’han de mirar i adonar-se de coses. Això sí, que ho facin, però de veritat, no de cara enfora. Que ens escoltin i que no ens vulguin ensenyar com ens hem de sentir nosaltres. La Rebecca Solnit ho té explicat per activa i per passiva en el llibre Els homes m’expliquen coses. Totes sabem de què va, a totes ens sona.

Podeu comprar el llibre Soc feminista i no ho sabia a la botiga de VilaWeb

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb