Alfredo Okenve és físic, professor universitari i vice-president de l’ONG guineana CEIDGE (Centre d’Estudis i Iniciatives pel Desenvolupament), fundada fa més de vint anys. Fa poc, va rebre el premi 2018 als Defensors dels Drets Humans i l’Estat de Dret que atorguen els governs de França i Alemanya. Aquesta és una de les primeres entrevistes que concedeix des que és a l’estat espanyol recuperant-se d’una agressió.

Què va passar el 27 d’octubre?
—Eren les vuit del vespre. Un germà meu havia vingut a Bata i jo em disposava a portar-lo a l’aeroport amb el meu cotxe. Un altre cotxe ens va blocar el camí i dos homes van venir cap a nosaltres a peu. Van obrir la porta del meu cotxe. Van treure la pistola i la van carregar. Jo vaig preguntar per què la carregaven. Per si oposes resistència, van respondre. Em van dir que estava detingut i em van començar a donar cops. Nosaltres no enteníem res. El meu germà em va defensar i també el van agredir.

Els havíeu vist mai?
—Després vaig saber que aquestes dues persones ja havien estat abans al pati de la meva casa familiar. Anaven directament a casa meva, però un germà meu els va interceptar. On aneu? Busquem un tal Marcelino, van dir. I ell els va fer fora dient que allà no hi havia ningú amb aquell nom. També he sabut que, tres o quatre dies abans, eren pel barri estudiant la situació. Però jo estava malalt i gairebé no vaig sortir de casa.

Algú els va reconèixer? Algú sap qui són?
—No. Si els joves del barri s’hi van fixar, és perquè eren cares noves.

Ells es van identificar d’alguna manera? Què van dir?
—No, no ho van fer pas. Em van dir que baixés del cotxe, que estava detingut, m’arrossegaren, em pegaren, però no em van dir qui eren ni res. Bé, en realitat a Guinea quan et detenen, amb uniforme o sense, ningú no s’identifica.

Però portaven armes.
—Sí. Per això sabem que eren dels cossos de seguretat o militars… Al cotxe que ens va blocar hi havia dues persones més. Eren quatre. Em van arrossegar fins a ficar-me al seu vehicle. Em van continuar pegant. Parlaven d’un tal Marcelino. Jo estava segur que s’havien equivocat de persona.

Us acusaven de res? Què deien? Parlaven entre ells?
—Formalment, no. Entre cops, van començar a dir que jo m’oposava al govern amb altres persones. Van treure unes fotografies i me les van mostrar. Jo no hi veia bé, perquè havia perdut les ulleres, però vaig poder distingir la fotografia del meu germà Celestino Okenve i no vaig dir res. Tot d’una, van trucar a un telèfon. Ja l’hem agafat, van dir. I algú els va dir què havien de fer amb mi.

Ho vau sentir?
No, però vaig sentir què deia el del telèfon als altres: ‘Diu que no fem servir armes, que l’inutilitzem, que li trenquem les cames i l’abandonem en un descampat.’ En aquell moment, vaig pensar que no podia negociar amb ells perquè complien ordres. I vaig assumir la meva mort. Em van prendre els documents, el telèfon, les claus, em lligaren les mans a l’esquena. Al descampat em van treure del cotxe. No em van interrogar. Sembla que no volien saber res. Em van treure els pantalons i la camisa. Em van tapar els ulls i la boca. I em van estar apallissant, sobretot amb cops a les cames. Al cap ja m’havien pegat abans, al cotxe. Jo esperava perdre la consciència, però no la vaig perdre en cap moment.

Com va acabar?
—El conductor estava una mica inquiet, jo crec que no havia participat mai en aquesta mena de coses. Al final, els va dir que ja n’hi havia prou, que jo ja no sortiria d’allà, que havien complert la missió, i se’n van anar. Era un dissabte a la nit i jo crec que van pensar que em quedaria allà.

Us van donar per mort, vaja.
—Sí. La cosa curiosa és que em van deslligar, em van treure els mocadors de la cara i de la boca. Van recollir tot el que havien fet servir i se’n van anar.

Com vau aconseguir salvar-vos?
—Em vaig poder incorporar, posar-me els pantalons i, caminant molt malament, vaig dirigir-me cap als llums de la ciutat. M’havien apallissat tant que sabia que el dolor de debò encara no havia començat. Havia d’aprofitar-ho per sortir d’allà. Les primeres cases on vaig arribar eren en obres. Vaig demanar auxili, hi havia vigilants que em van ajudar a trucar a la meva família. Van venir i em van portar a l’hospital. Els meus germans ja havien anat abans a comissaria i la policia els havia dit que jo no hi era. Els d’un bar van prendre nota de la matrícula, però la policia els va dir que era falsa. I no en sabem res més.

Alfredo Okenve, a l’hospital

Quina diagnosi us van fer a l’hospital?
—Tenia ganivetades a la cama. Crec que també van fer servir cadenes. Tenia les cames molt malament, del maluc cap avall. També els ulls i les dues mans, sobretot la dreta, on tinc diverses fractures. A l’hospital guineà no em van detectar les lesions internes. Per seguretat, la meva família va dur-me a casa.

Què vau fer? Devia ser absurd posar una denúncia…
—La notícia de seguida va ser pública, per mitjà dels nostres cercles. Hi va haver una alarma internacional, els companys de la capital es van mobilitzar i van informar les ambaixades d’alguns països. Jo no em podia ni moure. No vam posar cap denúncia perquè teníem la sospita que havien estat elements de la seguretat de l’estat. Fer-ho era temerari. Al principi, el comissari es va interessar pel cas, però no em va venir a preguntar res ni va investigar res, només deia que anéssim a comissaria. Jo no em podia moure.

L’any passat us van citar a comissaria i no us van deixar anar, crec.
—Sí. A Malabo. El ministre de Seguretat ens va enviar una nota formal a mi i a Enrique Asumu, el president de la nostra ONG, demanant-nos que passéssim per comissaria. Hi vam anar i ens van dir que estàvem detinguts. Allà, els ministres es converteixen en policies i detenen la gent. Jo ja en tenia l’experiència i per això ara no em vaig ni acostar a la comissaria.

Quant de temps vau estar detinguts?
—Jo, setze dies.

Sota quina acusació?
—Cap. No hi va haver cap acusació formal. Exigien una mena de rescat, que cadascú pagués tres mil euros per sortir. Jo m’hi vaig negar. Volia que formulessin l’acusació i em jutgessin. I no. A Guinea no hi ha cap mena de garanties. La justícia, la policia, tot està sota la tutela dels capitostos del govern. Al final, la família i els amics van recaptar els diners i ens van deixar sortir.

Alfredo Okenve, a l’hospital

La repressió en contra vostra va començar fa anys, quan us van expulsar de professor de la universitat, oi?
—Sí. Jo era professor de física i matemàtiques i no militava en el partit i, a més a més, ja havia fundat l’ONG pels drets humans. A Guinea, qualsevol persona que no militi en el partit del president ja és sospitosa d’entrada. És un règim heretat del franquisme. En té tots els tics i les formes. A poc a poc, et van assetjant amb preguntes, que si no vas a les reunions, que si no ets del partit, etc. Com que no fas com els altres i no ets un corrupte, no ets de fiar. Al final, em van expulsar el 2010. Actuen així, sobre teu i el teu entorn familiar. Tot va començar quan va morir el meu pare.

Qui era?
—Fortunato Okenve. Havia estat oficial de l’exèrcit i, per la seva professió, es va veure involucrat en el drama del país. Es va formar a l’acadèmia militar de Saragossa i Madrid. Era company del president Obiang. Va arribar a ser secretari de Defensa amb Macías. El meu germà Celestino ja havia començat a ser opositor durant la dictadura de Macías. Jo fa trenta anys que sóc activista de drets humans. Tothom sap que fa anys que ens oposem a la dictadura, la d’abans i la d’ara. Quan el meu pare es va morir, van començar a assetjar-nos. Després de fer-me fora de la universitat, van suspendre l’ONG, vam recórrer-hi en contra i vam guanyar. L’any passat em van detenir, i ara, l’atemptat. Com que sempre torno a la meva tasca d’activista, els atacs són cada vegada més forts.

Cercaven el vostre germà Celestino quan us van segrestar i apallissar?
—Aquesta gent cometen molts errors. Jo crec que el de dalt, qui va donar les ordres, volia enganxar en Celestino, però no els va donar prou detalls. Tenien el meu perfil i els seus informadors del barri els devien dir que era jo. Ja feia dies que em controlaven. Fa un temps, vam rebre la informació que cercarien en Celestino, que és president del partit Unión Popular, legalitzat a Guinea. Ell viu a l’interior, en un poble. Quan s’assabentà de què m’havia passat, va prendre precaucions. Ara també és a Espanya.

L’ambaixada espanyola es va portar bé? Quin ajut us va oferir?
—Jo no sóc espanyol, com el meu germà Celestino, per tant, l’ambaixada espanyola només es podia interessar per mi com a persona. L’ambaixador es va poder posar en contacte amb mi al cap de dos o tres dies. Jo visc a Bata i havia perdut el telèfon. Ell viu a Malabo. Volia saber què havia passat. Es va interessar i va fer un escrit al govern de Guinea demanant una investigació sobre què m’havia succeït.

Hi ha oberta una investigació?
—No ho sabem. Sabem que l’ambaixada espanyola i la dels EUA l’han demanada.

Si això us passa essent una figura coneguda i amb suport internacional, què nou deu passar a la gent del poble? Com a activista dels drets humans, feu-me una diagnosi de la situació dels drets humans ara a Guinea.
—Hi ha una vulnerabilitat absoluta. Cap mena de garanties. El poder pot fer amb qualsevol el que li doni la gana. La tortura a les comissaries és la norma. El ciutadà està totalment desprotegit davant qualsevol persona que tingui poder. El país està paralitzat. La situació és un drama. La ineficàcia de l’administració i la corrupció són extremes. El poble pateix. Hi ha poca gent a dins i a fora que es preocupi per ells. Per això els qui som allà mirem de treballar en drets humans.

Quins resultats heu pogut obtenir en aquests vint-i-un anys que fa que existeix la vostra ONG?
—Hem fet coses, passa que el panorama és desolador. Una de les coses importants és la conscienciació que fem amb la gent. Obrir-los els ulls. Fer-los veure quins són els seus drets. Que els recull la nostra constitució. Això és important. Abans, qui parlava de drets humans a Guinea Equatorial era considerat un terrorista. Guinea ve de la dictadura colonial de Franco, on el ciutadà no tenia drets. Els guineans no eren persones. Eren menors d’edat. És bàsic capgirar aquesta concepció. A part d’això, no podem dir que hàgim fet moltíssim. Voldríem visitar presons i llocs de detenció i ens ho neguen. Abans de nosaltres, ningú no havia parlat als guineans dels seus drets humans. El règim actua contra els qui som una mica dirigents de la societat civil, com m’ha passat a mi. Ara ja se’n pot parlar, tot i que és arriscat. Hi ha fins i tot un ministeri de drets humans.

Ah, sí? I què fa?
—Nosaltres ens hi reunim i els fem propostes. Però la funció principal del ministeri és preparar informes de drets humans des de l’òptica del govern. N’hi havia tantes, d’acusacions, que fan aquests informes per presentar-los a les Nacions Unides en defensa del govern.

Acabeu de rebre el premi 2018 als Defensors dels Drets Humans i l’Estat de Dret que concedeixen els governs de França i Alemanya. Us ajudarà a aconseguir més suport internacional en la lluita dels drets humans a Guinea?
—La primera cosa que s’ha de dir és que no hi ha suport internacional a la causa del ciutadà guineà. Aquesta és la nostra història. El premi em complau pel reconeixement i per l’efecte que fa entre els nostres cercles de gent que s’exposa i, de retruc, que poden patir represàlies.

Quina és l’actitud del govern espanyol?
—Jo tinc l’experiència de parlar amb l’àrea de Cooperació des de fa gairebé trenta anys. Quan vaig estudiar a Madrid vaig començar a implicar-me en organitzacions d’estudiants. Quan vam crear la nostra ONG ja feia anys que els tractàvem. No podem dir que sigui una experiència gaire positiva ni motivant. El problema és que a l’estat espanyol hi ha unes quantes persones concretes que són les que porten el cas de Guinea. És més cosa d’uns quants amb interessos privats que no pas una política d’estat determinada. Per ells, no s’ha de fer gaire soroll.

Són còmplices del règim d’Obiang?
—Més que no estar a favor d’ell, descaradament o no, la qüestió és no estar a favor dels qui pateixen. Hi ha excepcions, és clar. Caldria que es prengués en consideració el cas de Guinea, que es tingués en compte la responsabilitat històrica i política que hi té Espanya. Jo crec que els partits espanyols no han fet bé els deures respecte a Guinea des de la transició. És una assignatura pendent que han d’afrontar. S’ho han de prendre seriosament. Els guineans no tenim qui ens empari, ni a l’Àfrica, ni al món. I la pressió internacional és important a Guinea. Espanya hauria de prendre la iniciativa internacional.

Tornareu a Guinea Equatorial?
—He vingut aquí per la salut, per recuperar-me dels mals causats per l’agressió. Els meus fills viuen allà. Jo ja tinc una certa edat. Encara no he pres cap determinació. No és fàcil. Qualsevol decisió l’he de meditar molt bé. I no pas jo sol i prou. Fa més de trenta anys que em dedico a la causa dels drets humans dels guineans. Les meves prioritats personals sempre estan en un segon terme. Fins ara.

Com us imagineu la Guinea del 2028, d’aquí a deu anys?
—D’aquí a deu anys, veig Guinea un país democràtic.

Caldrà que passin coses, però.
—Passaran coses, i quan passin, la qüestió és on quedarà Espanya. Les coses hauran de passar de manera natural, o com sigui. Llavors caldrà veure on serà cadascú de nosaltres. Hi ha molta gent que ha estat al poder o que és al poder a Guinea i que ja es reserva, per al moment que hi hagi un canvi a Guinea. Allà es parla de canvi, però quin? No se sap perquè no hi ha cap lideratge clar.

I com arribarà el canvi? Per un xoc intern?
—De moltes maneres. Pot ser un xoc intern. Pot ser per acció externa al règim, però interna, a iniciativa de la societat civil guineana. Aquí és on cal ajudar-los, a empènyer cap a una millora. És la qüestió més important.

Per a més informació:
De quan Espanya assessorava cops destat a Guinea Equatorial
—Sèrie ‘La trama espanyola de corrupció a Guinea’
Guinea, estat de dret criminal

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb