Albert Sánchez Piñol, ahir a Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg)

Albert Sánchez Piñol (1965) va presentar ahir Homenatge als caiguts (Rosa dels Vents) un cuidat llibre que recull la secció radiofònica que Sánchez Piñol va fer per a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, quan el dirigia Antoni Bassas. Dotze anys després, aquelles píndoles radiofòniques de dos minuts de durada s’han aplegat en un recull. Són contes curts, de plana i mitja, però que mantenen els tres actes. Sánchez Piñol els pensava un dilluns, els escrivia el dimarts, els retocava el dimecres i els polia anat cap a l’estudi els dijous, on els llegia en directe per antena. Un Sánchez Piñol combatiu, brillant i directe rep VilaWeb per parlar d’aquest llibre. I una mica de política i família, també. Però sobretot de narrativa. De les connotacions polítiques de la narrativa.

A què es dedicava el vostre pare?
—Metal·lúrgic. A casa no hi havia llibres. Els que regalava la Caixa. Arxipèlag Gulag i Passeig per Catalunya. La meva generació tenia aquests llibres. I Viven. Ma mare em deia ‘per què et compres un llibre, si ja en tens dos?’ Ma mare és un personatge, eh? No ha llegit cap línia meva. Ni una. Ella el que vol és que jo surti a la televisió. Punt. Mon pare sí que me’ls ha llegit. Tots. I és molt dur. Molt bon lector. No té escrúpols familiars.

Teniu germans i germanes?
—Tenia un germà que es va morir. Tenia 19 anys. Accident de moto. Tragèdia. Any 1992. Estafa de vida. Per mi va ser una ferida neta: no tens ningú a qui poder culpar. Va ser un accident. Hi ha accidents.

Més família: dieu que el vostre avi va estar en un camp de concentració franquista?
—A Galícia. Té una història, el meu iaio. Es deia Sánchez Montón i no sabia parlar castellà, gairebé. Això diu molt de les onades migratòries que hem tingut. I era de la Barceloneta. Ell va estar a la guerra del Marroc, que era l’espantosa. El primer dia que va arribar allà, del seu batalló en van matar la meitat. El primer dia. Anys després, a la guerra de 1936, ell estava protegint la retirada a França. Doncs el va enxampar la guàrdia mora, just abans de passar la frontera. A ell el va salvar el capità espanyol, que anava amb un fuet. ‘Vostè, si vol sobreviure, no es mogui del meu costat.’ Van sobreviure només dos republicans. I els dos republicans a la nit eren davant la fogata. El capità amb el fuet, el meu iaio i l’altre. I els de la guàrdia mora, al voltant per matar-los. L’altre es va adormir. Capità capità! Ja li havien tallat el cap. Mon iaio, únic supervivent. I quan va arribar al camp de concentració franquista va dir ‘aquí sí que em moro’. Perquè allà els mataven de gana. Es va salvar pels africanistes. En veure que ell havia lluitat a l’Àfrica el van salvar. Mon iaio té una història, sí. No l’he explicada mai.

Homenatge als caiguts. Així es diu el llibre que presenteu. Expliqueu que era una secció del programa ‘El matí’ d’Antoni Bassas. Per què dieu que aquest programa és una estructura d’estat?
—Perquè el poder encara no se l’ha apropiat. Normalment la gent entén com a estructura d’estat allò que el poder controla. No, no. És una estructura d’estat justament perquè el poder temporal no la controla. Cada dia arribaves allà i havia trucat algú diferent pressionant. Això és perquè no el controlen. Paradoxalment, en un país com aquest, és la privada, que està sota control polític. Més que la pública. Què us he d’explicar. Jo vaig haver de plegar de La Vanguardia per les pressions constants d’un director que seguia les directrius del poder. El poder se sentia incòmode amb ‘El matí’ i no se sentia incòmode amb altres mitjans privats, els quals controla i dirigeix.

Insistiu molt que feu narrativa. No pas opinió.
—Ara escric justament sobre això. Què són les estructures elementals de la narrativa. Estic fent un totxo que llegiran quatre. Jo faig narrativa, sí. I la narrativa són tres actes (plantejament, nus i desenllaç). Tots els covards són literaris, i tots els militants són narratius.

Perdó?
—Josep Pla fa literatura. Qualsevol cosa. Comença un article, paràgraf llarg, fins que s’acaba la pàgina. Aquí no hi ha estructura. Tots els autors que són literaris i no narratius, a favor del poder. Uns covards que estan amb el règim. Pedrolo? Narratiu. Tres actes. Josep Pla? Un fatxa, a favor del poder. Josep Maria de Sagarra? Comença escrivint amb tres actes abans de la guerra. Ve la guerra, li foten clatellot, i comença a fer versets. Rodoreda? Tres actes. Acaba exiliada. Milita pel català i la República. Eugeni Ors? La Ben Plantada. Res de narratiu i a favor de l’ordre establert. Si encares els conflictes, tres actes. Si els defuges, literatura. El conservador no vol conflicte. Diu que no existeix. Tres actes, o sense tres actes: això ens porta a classificar els autors entre compromesos o no. No falla. I el dia que falli, m’ho dieu i rectifiquem. Perquè no és dogma.

Homenatge als caiguts. Com el definiríeu?
—És una visió sardònica de la vida a través d’històries inesperades que duren tres minuts. I manté els tres actes. Per això em costaven tant d’escriure.

Per què teniu aquest punt agre de la vida?
—Perquè la visc. És desesperant. És terrorífic. I si escrivís ara els contes, no els escriuria més polítics, els escriuria més agres. Ens amarguen la vida. Anem veient de què va tot això. Ens vam creure que hi havia democràcia. És una ficció. Una autèntica ficció.

—Vau anar a la Diada?
—Sí. Però entenc que molta gent no hi anés. És l’única cosa que ens queda. I no hi penso renunciar. Si els polítics s’han rendit, només faltaria que nosaltres també ens rendíssim. I és l’única cosa que ens queda: la Diada. Si ells abdiquen, és la prova que s’hi ha d’anar. Mentre ningú tingui un pla clar, què hem de fer, renunciar a l’única cosa que ens queda, una demostració de força? Què fem si pleguem d’això? Almenys els forces a alguna cosa. Hem de fer un procés al procés. Els nostres polítics fan allò que nosaltres els diem. És la tesi de Fungus. Faran allò que nosaltres els diguem. Però si no els ho diem, no ho faran! Hi ha una desorientació general. I m’afegeixo a la desorientació, i per tant no vull ser gaire dur. En privat tinc opinions molt dures amb els nostres dirigents. Però no vull explicar-ho. I perquè s’aparta d’Homenatges als caiguts.

—Jo us havia llegit articles molt contundents sobre la desobediència civil.
—Explicant-la, perquè la gent no sap què és. La desobediència civil és anar a l’ofensiva. És anar que et peguin. És obligar-los a exercir una violència injusta. A deixar-los en evidència. I això es pot estructurar amb una estratègia perfectament coordinada i desenvolupada. No és un moviment espontani.

—Tenim en contra la visió, per mi equivocada, que tenim de nosaltres mateixos: som botiguers espantats.
—Això no és cert. Només heu de mirar la història de Catalunya: tots són barricades i incendis. Hi ha una cosa que un tal Baroja deia: els mites dels caràcters nacionals canvien amb el temps. Per exemple: abans de la Primera Guerra Mundial els francesos tenien fama de bel·licosos, i els alemanys de ganduls i bevedors de cerveses. La idea que els espanyols són alegres i els va la festa és recent. Els francesos, al segle XVII, es queixen que els espanyols van tot el dia vestits de negre. Això dels botiguers és un invent del pujolisme. Això s’ho va inventar el de l’oasi català, per dir que aquí no passa mai res i uns salvatges que van amb boina, a Madrid, són incivilitzats. I nosaltres som gent de pau. Bah, home, bah. Això són imatges col·lectives que es fan i es desfan.

—A Waterloo, hi heu anat?
—Si ho volen, hi vaig. Però prou ocupats estan. M’agradaria saber que no estan sols.

—I a la presó?
—No tinc ganes d’emprenyar. Tot això no sé què té a veure amb Homenatge als caiguts. Si voleu us faig un manifest. Jo estic a favor de la independència. Ho sabíeu, això? Si voleu, un dia parlem de política. Però el tema d’avui dóna: la barreja entre periodisme, narrativa.

—Ha! I què fa ara, Sánchez Piñol, el dia a dia?
—Faig coses relacionades amb l’audiovisual. Els dels escriptors és un gremi molt covard. Un dels problemes que tenim són les biblioteques. Estic en una indústria que t’agafa un producte teu i el regala. I no et paga. Per això començo a fer coses amb l’audiovisual, sí.

—No veieu res per cada préstec que fan a les biblioteques de llibres vostres? No foteu.
—Sis euros, vaig cobrar, per un any sencer. I sóc dels que funciona. Tinc donada l’ordre al banc que els torni. No els vull per a res. Sis euros en un any! Impressionant. Si fas una descàrrega il·legal, és un delicte. Si ho fa un govern, és legal. Però per què ho fan, això? És desesperant. La Unió Europea va dir al govern Rajoy que pagués un cànon. I no el paguen. A Anglaterra, fins fa quatre dies, la segona font d’ingressos dels autors venia de les biblioteques. Doncs aquí, res. Voleu riure? Els de Biblioteques em fan arribar que per al centè aniversari havien pensat que Sánchez Piñol escrivís un conte. A sobre! M’estan expropiant, no em paguen ni un cèntim i ara he de fer un conte? Vaig parlar amb l’agència i els vaig dir: engega’ls tu, que jo no ho faré. I aquella nit vaig pensar-m’ho. Faré un conte. I me’l pagaran. I els el vaig fer. Està publicat. Però els paios l’han amagat.

—Com es diu el conte?
—’L’home que va cremar l’última biblioteca.‘ El protagonista és un heroi perquè allibera els llibres, que eren tractats com esclaus.

—Ha, ha!
—És clar que vaig cap a l’audiovisual, si em fan fora. I en canvi, els guions, si surten…

—En aquest llibre dieu que heu tingut molta cura del disseny.
—Estic content de molt poques cobertes dels meus llibres. I aquesta, en canvi, li dóna una alegria. Un aire de modernor. També importa, un disseny. Perquè me n’han fet d’espantosos. Són colors forts, però si t’hi fixes, són colors mats. Com els títols. Jo tinc teories sobre això: els títols de dues paraules acostumen a ser nefastos. Funcionen els títols de tres o més de tres. O d’una paraula, si està molt ben triada. Per exemple, Nada. Una paraula. La pell freda. Tres. Si dic La pell, no funciona. Quan veig que algú fa un títol de dues paraules, dic, aquest comença malament. No sap per on va. La casa. Res. La casa daurada. Millor. Un gran expert en títols llargs era Garcia Márquez: El coronel no tiene quien le escriba.

—I lletres? Les lletres ‘a’ funcionen més que cap altra?
—L’única teoria real en tot això és que si poses el nom a un gat, procura que hi hagi una lletra i. És l’única que entenen. Jo he tingut dos gats: Trotski i Charlie. Trotski es va morir. Charlie li vaig posar pels vietnamites. Els Charlies anaven de negre. I el gat era negre.

—Éreu trotskista?
—Jo era extrema esquerra. Ara ja no. Ara sóc de dretes. Bé, no. No en sóc perquè no em deixen.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb