francisco mojica

Francisco J. Martínez Mojica (Elx, 1963), Francis Mojica com el coneix tothom, atén amb amabilitat i sense presses, a pesar de la faena i la gran quantitat de cites que acumula en la seua agenda: investigacions acadèmiques, conferències, reunions i, per descomptat, entrevistes per als mitjans de comunicació. De fet, després d’atendre Mètode ha quedat amb una periodista de The Wall Street Journal, aquesta vegada via Skype.

L’entrevista transcorre a finals de tardor al campus de la Universitat d’Alacant, on Francisco Mojica és professor i va crear el Grup de Microbiologia Molecular. A començament dels noranta, mentre estudiava com l’arqueobacteri Haloferax mediterranei –un microorganisme que habita les salines de Santa Pola (Alacant)– podia viure en un ambient amb tanta concentració de sal, va advertir que en unes quantes regions del cromosoma hi havia una informació que es repetia. Més tard, a començament del 2000, ell i el seu equip van descobrir que aquella informació era un sistema d’immunitat d’aquests microorganismes que els permetia actuar en cas que un virus els atacara. El sistema CRISPR (clustered regularly interspaced short palindromic repeats, “repeticions palindròmiques curtes agrupadres i regularment espaiades”) reconeix el material genètic del virus i el talla per evitar que es propague. Aquest descobriment es va convertir en determinant quan es va comprovar que el sistema es pot traslladar a qualsevol altre tipus de cèl·lules, també a les humanes, i fer que talle en un lloc determinat per a posteriorment, per mitjà de la mateixa acció de reparació de la cèl·lula, que també es pot dirigir, recompondre la informació. En 2015 la revista Science va considerar CRISPR com l’avenç científic de l’any.

Per què es parla de revolució amb les eines CRISPR?

Perquè són una revolució. Hi havia altres tecnologies, que continuen existint, però podem dir que s’han quedat aparcades gràcies a aquesta que és millor en diversos sentits. Entre ells, la seua major eficàcia, precisió, facilitat d’ús i un preu molt més econòmic, la qual cosa permet obtenir en setmanes uns objectius que abans s’aconseguien en mesos o anys. Però fins i tot més important que això és que s’estan fent modificacions genètiques que abans eren impensables en organismes que no es deixaven manipular. Pràcticament es poden utilitzar en quasi qualsevol tipus cel·lular i organisme. I són revolucionàries, ja no sols dins de l’edició del camp del genoma. Gràcies a l’enorme varietat de sistemes CRISPR en els organismes que coneixem, que són molt pocs encara, s’estan desenvolupant altres tècniques, diferents de l’edició del genoma, que permeten, per exemple, enregistrar informació dins de l’ADN de bacteris. També s’estan desenvolupant mètodes de diagnòstic molecular per a detectar, amb una sensibilitat sense precedents, la presència de material genètic de virus en mostres biològiques o de cèl·lules cancerígenes.

I tot això podem dir que s’inicia en els anys noranta, a les salines de Santa Pola amb la seua investigació en arqueus. Per què decideix investigar aquests microorganismes?

Va ser decisió del director de tesi. Si et donen l’oportunitat de començar a treballar, no et pots posar exigent, veritat? [riu]. I el que em van donar va ser estudiar els microorganismes de les salines, els arqueus. Els arqueus són organismes procariotes diferents dels bacteris. Evolutivament molt distints, encara que sota la llum del microscopi són pràcticament idèntics. En tot cas, els mecanismes pels quals aquests microorganismes són capaços d’adaptar-se a aquesta altíssima salinitat i créixer són excepcionals i això és el que volíem saber, sense cap pretensió aplicada.

Quins són els reptes de CRISPR?

És un camp en canvi continu i les potencialitats, com veiem, són molt grans. Cada mes apareix una novetat. El repte és que es puga utilitzar com a agent terapèutic, per a curar el càncer i altres malalties.

Estem molt lluny d’aquestes aplicacions clíniques?

Hi ha assajos clínics ja en marxa que ens permetran saber si en alguna de les aplicacions terapèutiques per a les quals s’estan utilitzant poden funcionar o no. Passa com amb els fàrmacs. Potser per a un pacient funciona i per a altres no. I per a una malaltia molt concreta: per a un tipus molt concret de càncer pot funcionar i per a un altre, no.

El desenvolupament d’aquestes aplicacions mèdiques del sistema CRISPR es pot haver vist obstaculitzat per la disputa de patents? Això ha pogut tenir alguna influència?

Entenc que sí. La patent no té cap limitació si un vol continuar utilitzant aquesta tècnica com a eina de laboratori, amb fins d’investigació, per caracteritzar quins són els gens responsables d’una malaltia, etc. Ho pots fer sense cap problema. Una altra qüestió és si el que pretens és desenvolupar una teràpia i en això està claríssim que una farmacèutica, fins que no tinga una seguretat que estarà coberta per la patent o per la llicència adequada, potser el tema el fa un poc arrere.

Entrevista realitzada per Lucía Sapiña. Membre de l’Observatori de les dues cultures i redactora en la revista Mètode.

Llig l’entrevista completa al web de Mètode

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb