El soroll de les portes trenca el silenci. La tensió que es respira en l’ambient és constant. Les nits són llargues i tedioses. La majoria dels reclusos van tatuats i plens de cicatrius. Són robustos i les seves expressions facials serioses. Hi ha una atmosfera violenta les 24 hores del dia i la solitud es troba en qualsevol racó. Aquesta és la imatge de les presons que la ficció s’ha encarregat de construir, com ara crues escenes de Prison Break en què Michael Scofield presencia les violacions del pedòfil Theodor Bagwell, l’intent d’assassinat d’Abruzzi o els sagnants motins a Fox River.

En ocasions, la ficció es transforma en realitat. El més impactant per als presos és el moment de creuar les portes per endinsar-se en un món desconegut. Les cel•les, els sorolls de les portes quan es tanquen o les cares grises de la resta de persones privades de llibertat formen part de l’experiència que han viscut els testimonis entrevistats.

La barreja d’emocions acostuma a explotar la primera nit, però no tothom l’afronta de la mateixa manera. Mentre que un dels testimonis -condemnat per homicidi i que vol mantenir el seu anonimat- assegura haver-la passat entre llàgrimes, Dani “El Rojo”, conegut gàngster dels 80 i ex-atracador de bancs, reconeix que va passar tota la nit intentant aconseguir droga.

Els primers dies, el més habitual és tancar-se en un mateix, sentir que s’està perdent un temps irrecuperable i/o presentar patologies com insomni o restrenyiment. Segons la psicòloga Laura Lloreta, tot això suposa un primer pas en el procés d’adaptació, encara que cada persona té tempos diferents i els alt-i-baixos són una constant.

El següent pas és la comunicació amb els companys. Carles García, condemnat per tràfic de drogues, assegura que dins la presó hi ha els mateixos conflictes que al carrer i per tant és important respectar per a què et respectin. Dani ‘El Rojo’ sent que la presó va acabar convertint-se en part de sí mateix encara que la convivència als centres penitenciaris espanyols dels 80 no era fàcil: “Havia de conviure amb onze tios i ens veiem cagar, pixar i masturbar-nos”.

Els testimonis asseguren que entre els interns no hi ha un tracte diferent depenent del delicte comès, excepte si es tracta de delictes majors com violacions. “A les presons d’abans, no passaven ni deu minuts i al violador ja li havien tallat el coll”, explica Pedro Rayo, metge de la presó Can Brians. Afegeix que es tracta de casos incurables ja que un violador sol tornar a fer-ho: “La diferència és que si surt de la presó, la pròxima vegada violarà i matarà, perquè no hi hagi testimonis”. Els violadors no són malalts o drogats sinó “persones sense moral”, al seu parer. Ara, els delictes sexuals es troben en un mòdul apart. També existeixen certs estatus. ‘El Rojo’ explica haver viscut amb privilegis pel fet de tenir diners: “Durant els tres primers anys mai vaig menjar de ranxo, m’ho portaven tot de restaurant”. Actualment aquests estatus encara són vigents tot i que no es fan servir diners físics, sinó virtuals.

Tal i com explica Carles García la vida a la presó te la dissenyes tu: “La pots fer senzilla o complicada”. Per algunes persones resulta tan senzilla que ni tan sols volen sortir; tenen menjar i sostre assegurat. Alguns reclusos fins i tot se senten còmodes en aquesta situació perquè tenen familiars o parella allà dins. Per a treballadores socials com Maria Salort aquest és un problema a resoldre: “Si un intern no vol sortir, el sistema ha fallat”.

Els professionals coincideixen en la motivació que suposa pels interns tenir bona relació amb els familiars, sentir que els hi donen suport. El testimoni condemnat per homicidi recorda amb nostàlgia la importància de poder parlar per telèfon amb els seus, rebre visites a través d’un vidre o concertar un bis a bis cada cert temps, encara que a vegades resultava dur. Aquest regust agredolç és una constant en la majoria de presos. “Viuen en una dualitat eterna: els estímuls que reben de l’exterior els donen oxigen i energia, però a la vegada els complica tornar a habituar-se al centre”, explica Laura Lloreta. De totes maneres, és difícil construir expectatives de futur sense recolzament. És el cas de ‘El Rojo’: ”El meu pare no em va venir a veure mai en els 14 anys de presó, ell no m’havia educat per ser atracador”.

“La presó és una estructura creada en base a la gent que hi treballa”, certifica el Dr. Planet, expert en psiquiatria. Sovint, l’actitud dels treballadors és una retrat del comportament dels presos. És per això que Carles García manifesta que reps allò que ofereixes. De la mateixa manera, l’efectivitat de l’ajuda dels professionals dependrà de la predisposició dels penats. Els trastorns de personalitat, els comportaments impulsius i obsessius, l’ansietat i la depressió estan a l’ordre del dia . Per pal•liar-ho, el consum d’antidepressius, ansiolítics o tranquil•litzants és altíssim.

A les pel•lícules i sèries els tòpics estan molt presents. Un exemple és Celda 211. el personatge arquetípic, Malamadre, presencia el tràfic de drogues o armes, el nefast menjar o l’extorsió. Realitat o ficció? Segons la majoria de presos aquestes coses passen, encara que potser no amb tanta intensitat com succeeix a la gran pantalla.

Un dels tòpics principals és el tràfic de drogues, que està estretament lligat a la delinqüència. Segons dades de la ENDSP (Xarxa Europea de Serveis relacionats amb Drogues i SIDA a les presons), un 46% dels reclusos són drogodependents abans d’entrar, mentre que entre un 3 i un 25% s’hi torna dins el centre. Per això des del 1985 les presons espanyoles han anat desenvolupant programes de desintoxicació. ‘El Rojo’ confessa haver passat tota la seva estada a la presó “en un món paral•lel”, sota els efectes d’estupefaents que li passaven clandestinament a preu molt més alt. Malgrat els estrictes escorcolls mai es pot controlar al 100%. L’altre gran tòpic és el de les agressions sexuals. ‘El Rojo’ explica que als 80 les violacions eren habituals, mentre que Pedro Rayo afirma haver-se trobat amb dos casos de violació en 22 anys com a metge de presons.

Sigui com sigui. la presó és un lloc on es viuen moments intensos. “Hi ha una atmosfera de tensió permanent. Per mi és com un cementiri de persones vives”, assegura Pedro Rayo. Es tracta d’una barreja d’angoixa, impotència i desànim que pot arribar a envair mòduls sencers. Evidentment, la cruesa de l’ambient s’accentua quan passa quelcom greu. ‘El Rojo’ explica amb certa distància l’apunyalament d’un dels seus amics i l’agressió brutal a un violador. No obstant, també recorda amb humor anècdotes com les tècniques per poder evadir-se amb el poc alcohol que entrava a la presó: “Vam arribar a l’extrem de punxar-nos el Whisky a les venes, perquè així podíem aprofitar un sol got entre molts”.

Diuen que la realitat sempre supera la ficció. En aquest cas no és cert, però segurament la realitat sí que supera les expectatives.

Si vols saber-ne més:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb