Els nens ja no vénen de París, però l’avi se n’ha anat de viatge. Mentre que abans el gran tabú era el sexe, la mort és encara ara una assignatura pendent a superar a la nostra societat. És per aquest motiu que professions com la tanatopràxia són tan desconegudes i queden amagades rere títols sense homologar, l’etiqueta de ser un ofici de tradició i, en gran mesura, una porta tancada per a les dones que hi volen treballar. Però què és exactament la tanatopràxia?

Científicament parlant, la tanatopràxia és la ciència que engloba totes les tècniques i accions que s’apliquen sobre un cos sense vida per tal de restaurar-lo, desinfectar-lo i reconstruir-lo, amb la intenció de demorar-ne la descomposició i donar temps per fer el ritual d’homenatge. En paraules del professional Jaume Prats, ‘la tanatopràxia és tot allò que se li fa a un cos per tal de deixar-lo el millor possible i que la família el pugui veure i acomiadar-se’n’. Xavier Arroyo, tanatopractor del Tanatori Sancho d’Àvila de Barcelona, comenta que la seva feina és important perquè ‘quan la família s’enduu un bon record del seu difunt, el trauma es redueix moltíssim i el dol es supera amb més serenitat’.

És important destacar la diferència entre la tanatoestètica i la tanatopràxia. La tanatoestètica és una part d’aquesta. Així, tot i que és segurament la part més coneguda de la professió, la tanatopràxia no es limita al maquillatge i la perruqueria dels difunts, sinó que engloba un conjunt de tècniques i mètodes sanitaris molt més complexos, en què hi entra en joc no només l’exterior del cos sinó també l’interior. Però d’on surt aquesta professió?

Els orígens de la tanatopràxia

La religió i la cultura han jugat un paper clau a la manera com cada persona entén la mort, però ja a la Prehistòria les societats utilitzaven tècniques per preservar els cossos i així allargar el moment de dir adéu. Tal i com comenta Xavier Arroyo, ‘la tanatopràxia és una feina que ha existit sempre, simplement ha patit un procés de professionalització’.

En la pell d’un tanatopractor

Prendre la decisió de guanyar-se la vida preparant els morts pel seu últim adéu és, com a mínim, xocant i curiós alhora. Quatre testimonis ens expliquen les seves motivacions, l’amor per la seva feina i tot el que els ha ensenyat aquest ofici.

El sector professional

Entrar al món laboral en el sector funerari no és fàcil. Hi ha molts factors que fan que per un estudiant de tanatopràxia sigui molt complicat trobar una feina del seu camp. A banda del que molts podrien pensar, aquest és un sector ocupat principalment per homes. Tot i que generalment als cursos són moltes més noies que nois -entre un 80 i un 85% dels estudiants són dones-, a l’hora de la veritat els homes ho tenen molt més fàcil per trobar feina.

Laura Garrido, estudiant de tanatopràxia, ho confirma: ‘Treballant en un tanatori solen tenir a més nois. Les noies són recepcionistes, per exemple. Al curs, si som 25 en total, 20 som noies. Malgrat tot, els nois ho tenen més fàcil’.  Meritxell Reyes, estudiant que ha acabat tres cursos de tanatopràxia, també ens ho explica: ‘És una feina molt per homes i el sector encara és força masclista en aquest sentit. Els homes tenen més força per aixecar un pes mort, però realment això no és determinant. (…) Hi ha sistemes, eines i mecanismes per fer-ho, i s’ha de fer entre dues persones, tant fa que siguin dues dones com dos homes, però el tema malauradament està així’.

Jaume Prats, qui a més de ser tanatopractor també exerceix de professor en aquest camp, ho corrobora alhora que destaca les capacitats de les dones per fer aquesta feina: ‘les dones tenen una sensibilitat que els homes no tenim. Treballen molt millor’, explica Prats. Tot i això, es mostra molt optimista de cara al futur: ‘No és una qüestió de força, el poder exercir la tanatopràxia, i en un futur no molt llunyà, el dia que les empreses funeràries detectin aquestes qualitats de la dona, tindrem moltes més dones en el sector’. De fet, les empreses funeràries amb un alt volum de negoci aposten per l’especialització i les diferències de gènere són molt menys accentuades que a empreses més petites.

D’altra banda, el sector funerari és una feina tradicionalment familiar i d’herència. ‘Al no haver un estudi concret d’això fins fa molt poc, és una feina que et venia per tradició familiar’, explica la Meritxell. Aquesta tendència es troba més estesa en el nois. Tal i com indica Jaume Prats, els nois que assisteixen als cursos ‘ja treballen en el sector o tenen algun contacte’.

Un altre dels problemes amb el que es troben els estudiants és que a Espanya els cursos no estan homologats. Per solucionar-ho s’ha de buscar un conveni amb l’Institut Francès de tanatopràxia, que sí que té el títol homologat. Això implica diners i idiomes, i no tothom s’ho pot permetre.

El procés

En què consisteix exactament aquesta feina? Quin és el procés pel qual passa un cos quan s’oficialitza la seva mort? 

La pressa dels comiats

La cultura i la religió a nivell internacional tenen molta repercussió en la tradició funerària de cada país. Fernando Sànchez, cap de màrqueting del grup Mémora i especialitzat en el sector funerari a nivell internacional, diu que ‘l’abordatge que cada cultura fa de la mort està molt vinculat a la religió. En països del Sud-Est asiàtic amb cultures i religions més budistes, el trànsit a la mort es veu com una cosa més positiva que a les societats més occidentals’.

La llei declara que ha de passar com a mínim un dia sencer per poder fer el funeral. La tradició a Espanya ha portat a que s’enterri el cos entre 24 i 48 hores després que es proclama oficialment la defunció, però en altres països aquesta no és una pràctica habitual. A Anglaterra, per exemple, no es lliura el certificat de defunció fins al cap de 15 dies. Tal com cita Jaume Prats, ‘hi ha estudis que demostren que aquest temps és necessari per assimilar la mort d’un ésser estimat’.

En la mateixa línia, Prats destaca que ‘tardem 6 mesos per preparar un casament o un bateig. Qualsevol esdeveniment social triga un temps a realitzar-se. Però l’esdeveniment més important de la vida d’algú que és acomiadar un familiar, l’estem organitzant en menys de 24 hores, un temps en què encara no hem pogut acceptar ni entendre que una persona ens ha deixat’.

El professor Jaume Prats considera que és necessari concienciar els joves que la mort és un procés natural de la vida, i que enterrar amb temps és crucial pel procés del dol. ‘Tenim els mitjans tècnics per poder-ho allargar, tenim una maduresa per entendre que és un pas natural, però per molt ràpid que ho fem, no alleugerirem el dolor. Potser si ens ho prenguéssim amb més calma ho portaríem millor després’, explica. És per aquest motiu que ha engegat un projecte per fer tallers a les escoles i explicar a nens i adolescents que existeix la possibilitat d’allargar aquest procés i que és necessari.

Fernando Sànchez, cap de màrqueting del Grup Mèmora, explica que la causa d’aquesta pressa té una gran vinculació amb el clima. ‘Fa molts anys la conservació dels cadàvers amb climes molt càlids com el nostre podia ser un problema de cara a l’estiu. Això amb els avenços tecnològics ja no té sentit avui dia, però tenim la idea que si ho fem molt ràpid el nostre impacte emocional serà inferior.‘ Aquesta tradició marca una gran diferència en comparació amb altres països del Nord o el Centre d’Europa, on es triga entre una i dues setmanes a enterrar i es prioritza un temps perquè la família pugui acomiadar-se amb tranquil·litat i fer un acte de record més serè.

Tothom sap que els costos dels tràmits funeraris són alts, i per aquest motiu la societat té una mala idea de l’empresa funerària. ‘Entre la mort i el negoci sempre hi haurà una gran assimetria. Parlem de la tangibilitat dels diners i de la intangibilitat dels sentiments, de la mort’, comenta Sànchez. ‘Serà difícil que mai es pugui considerar que pagar per alguna cosa que no vols, sigui agradable’, afegeix. Però de la mateixa manera, el cap de màrqueting explica que allargar el temps entre la defunció i el funeral no faria augmentar els costos, sinó el contrari. ‘Concentrar tan ràpidament recursos per part de les empreses funeràries suposa haver de tenir unes dimensions que comporten un cost elevat. Si aconseguíssim allargar aquest període, la planificació de recursos seria més senzilla i es podria optimitzar’, conclou Fernando.

 

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.