Enlairar-te llegint

Temps per pensar: això demana la prosa de Cristina Garcia Molina, tant de temps com puguis, que no el perdràs

Tina Vallès
06.10.2022 - 21:40
VilaWeb
“Llegir no és resoldre enigmes, és més aviat... enlairar-se” (collage de ZikkiArt).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

M’agrada molt quan un llibre em deixa sense paraules, quan em deixa sense paraules i alhora amb totes les ganes de dir-ne coses, quan es crea aquest buit de mots perquè els he de trobar, perquè no és fàcil, perquè el que acabo de llegir ho tenia (gairebé) tot. I he posat el gairebé entre parèntesis, és un gairebé tènue, difuminat, petit i domesticat, li he dit que es posi aquí perquè després ningú em vingui a renyar perquè exagero.

No exagero si dic que Els irredempts de Cristina Garcia Molina (LaBreu, 2022) ho té (gairebé) tot. Hi ha tot el que ha de tenir un llibre perquè m’agradi, m’interessi, tingui ganes de parlar-ne. No parlo de tenir-ho tot com a sinònim d’assolir la perfecció –la perfecció no m’interessa, no estem fabricant res–, parlo de tenir-ho tot en el sentit de no sobrar-hi res, per exemple, o de trobar-hi més coses de les que l’autora hi ha posat explícitament, de poder-m’hi entretenir a buscar i remenar sense por de quedar-me amb les mans buides per molt que hi torni i hi torni.

Que si Els irredempts són tres relats o tres nouvelles o un tríptic o un trio de contes o què, mira, tant me fa, de veritat, qui vulgui etiquetes que se les pensi. I amb això no vull pas endinyar a Cristina Garcia Molina el gomet d’inclassificable, eh, que això sí que deu ser una condemna, com quan et diuen que tens una prosa ambiciosa, que sempre té aquell deix perdonavides ni que sigui al fons del fons del got on t’ho serveixen, o quan et diuen que el que fas és molt personal, que és com venir a dir, no sé quina etiqueta posar-te però et vull elogiar i tiraré pel dret perquè no tinc temps per pensar. Temps per pensar: això demana la prosa de Cristina Garcia Molina, tant de temps com puguis, que no el perdràs.

Una altra cosa que podem fer per intentar classificar-la és buscar-li parents. És inevitable pensar en Tavares i les seves Breus notes sobre literatura Bloom i no seré la primera que l’emparenti amb Thomas Bernhard o Fleur Jaeggy. Si això et serveix per llançar-t’hi, doncs endavant. Si això et fa girar cua, doncs enrere. Però si pots fer el salt dins del text sense encomanar-te a res ni ningú, millor, perquè crec que com que hi ha de tot, dins d’Els irredempts, hi trobaràs la teva lectura. I arribaràs a la pàgina 113 i llegiràs: “perquè en una narració no s’ha d’entendre sempre tot”, i si fins llavors contenies la respiració perquè anaves acumulant buits, respiraràs, que aquest llibre no és fàcil però és accessible, només hi has d’entrar decidit a dedicar-hi temps, ment i una certa resignació.

Resignació perquè no ho entendràs tot, o ho entendràs però d’una manera que només serà la teva, perquè Garcia Molina a banda de confiar, com ja hem apuntat uns quants cops per aquí, en la intel·ligència del lector, també sap que hi ha tantes lectures com lectors i llegir per a ella no és resoldre enigmes, que és més aviat… enlairar-se. Ho diu a la pàgina 87: “Llegir m’enlairava”, i en acabat amb aquelles seves pinzellades impressionistes convertides en lletres, en paraules, deixa anar una descripció d’una mena de timidesa que a mi personalment m’ha enfrontat a un mirall que no tenia cap ganes de mirar. No m’agrada la literatura mirall, o més ben dit: no m’agrada la literatura que vol ser mirall. Garcia Molina no va per aquí, i si tu ensopegues amb un mirall, és cosa teva. Llavors, si ets com jo, que no llegeixes per sentir-te identificada, que no llegeixes per entendre què et passa, que no llegeixes per veure que hi ha més gent que està com tu, sinó que llegeixes precisament per trobar altres maneres de dir el que tu sents o penses o vius, Els irredempts és (gairebé) el que busques: seguiràs sense entendre què et passa però hauràs trobat noves maneres de dir, i no serà gens terapèutic ni balsàmic ni et permetrà parlar d’empatia fins que et surti escuma per la boca, però serà benzina per al cap, perquè Garcia Molina dibuixa escenes fent parelles de paraules que mai no s’havien trobat juntes en una pàgina i descobreix colors nous, colors nous que ja teníem a la vida real, però que damunt d’un full ningú no havia estat capaç de capturar-los.

I a hores d’ara potser pensaràs, però no en penses dir res, del llibre? Si has pensat això, deixa’m que em posi categòrica i et digui que Els irredempts no és per a tu. Ja ho he mig apuntat més amunt que són tres relats o contes o nouvelles, que tenen en comú el que he intentat explicar fins ara, però entrar a detallar de què va cadascun dels relats seria com esborrar tot el que he escrit fins ara i, cosa que és més greu, fer que et perdessis la millor manera d’entrar en el llibre de Cristina Garcia Molina: sense saber-ne gaire res del Què i absolutament preparada per entomar un Com que a la pàgina 117, quan llegeixis “Parlem molt de la mort, però ningú no ens prepara per a la poesia”, et farà fer que sí amb el cap amb devoció i amb aquell pòsit de resignació que et deia abans, perquè ningú no està preparat per llegir aquestes 144 pàgines i tots els que intentem parlar-ne fracassarem irremeiablement, i quin plaer llançar-se a escriure sabent que el més possible és que no te’n surtis (gairebé).

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes