En molt poc temps Politico ha esdevingut una mena de bíblia periodística de les institucions europees. Nascut als Estats Units, aquest diari exportat fa uns quants anys a Brussel·les és un model molt poc habitual ací però que a Washington funciona des de fa temps, primer amb The Hill i ara amb la versió original de Politico. La informació que conté pràcticament és només sobre el que passa a les institucions centrals, en aquest cas de la Unió Europea. Una hiperespecialització que pretén tenir un públic molt concret però molt influent. Són diaris pensats per a ser llegits pels obsessos del poder polític i, especialment, pels membres d’aquest poder. Que no poden passar ni un dia sense llegir-lo per la gran quantitat de detallets importants que els ofereix per al seu dia a dia.

Ahir una de les informacions destacades de Politico Europa, lògicament, era la votació sobre la immunitat del president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí. I ho explicava així: “En molts sentits, aquest vot per a retirar la immunitat només posa en relleu fins a quin punt Puigdemont, Comín i Ponsatí han sabut convertir el conflicte regional espanyol sobre Catalunya en un maldecap per a les institucions de la Unió Europea i els estats membres, gràcies a haver-se’n anat a Bèlgica i haver guanyat els seus escons al Parlament Europeu.” L’article el signava David Herszenhorn que és el corresponsal en cap del diari –no un periodista més de la redacció–, un veterà que ha arribat a aquest lloc després d’haver treballat durant més de vint anys al New York Times, entre més tasques fent de corresponsal a Washington i a Moscou. Un home, per tant, poc influenciable per la propaganda immediata i molt avesat a llegir el poder i a entendre’l.

Herszenhorn, de fet, no es va estar de remarcar a Twitter què en pensa, d’això que ha passat: “La meua opinió és molt senzilla: allò que era un problema d’Espanya ara és un problema europeu en molts aspectes.”

He volgut començar l’anàlisi d’avui per aquest costat, diguem-ne secundari, perquè, enmig de tanta xerrameca interessada, de tanta confusió política com s’ha volgut crear per a tapar la realitat i, també, de tanta pregunta sorprenentment desenfocada, crec que és bo de centrar la imatge de què ha passat aquestes darreres hores amb una veu autoritzada i serena, de les més reputades a Brussel·les. I especialment perquè l’afirmació d’aquest col·lega en el sentit que el problema català va passant de ser un problema espanyol a ser un problema europeu no és, de cap manera, gratuïta. L'”armada espanyola”, com la va qualificar la sempre aguda i directa Clara Ponsatí, va guanyar la votació d’ahir, sí, però pagant-ne un preu caríssim que un dia segur que lamentarà.

No és una qüestió de xifres i prou, però també és una qüestió de xifres. En la votació 400 eurodiputats van avalar la retirada de la immunitat, però 293, el 43% del total, no. I resulta que aquesta és la xifra més alta de vot contra un suplicatori que es recorda mai al Parlament Europeu. I resulta que si tenim en compte que els Verds i el grup de l’Esquerra Unida Europea, els dos grups que donaven suport oficialment als exiliats catalans, sumen 112 vots, això vol dir que 181 diputats dels grups que oficialment demanaven que s’acceptàs el suplicatori no han seguit la consigna de vot. I resulta que són tants que es fa imprescindible, matemàticament, que un bon grapat de socialistes, populars, liberals i ultres (els quatre grups que controla l’armada espanyola mitjançant el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox) votassen en contra del suplicatori. I no acceptassen, per tant, les pressions de Madrid.

Però, més enllà de les xifres, el fet clau és que la votació fa aparèixer el problema polític i judicial en el qual Espanya s’ha entaforat tota sola, gràcies al pendent ferroviari que encega aquell país d’ençà del 20 de setembre de 2017.

El problema judicial ja és ben conegut. Els tribunals decidiran i no sembla factible que decidesquen a favor de les autoritats espanyoles, vist tot això que ha passat aquests darrers tres anys i mig. Només que ara tenen un problema afegit. Qualsevol jutge sap interpretar que un parlament partit gairebé per la meitat per definició significa que hi ha un problema polític gros.

Ara, després de la votació d’ahir, i després de la barroera retirada immediata del tercer grau als presoners polítics just després, la part política és la que es destaca com la més interessant de totes. Perquè la interpretació més raonable de tot això que ha passat és que una part considerable del parlament està cansada de les pressions espanyoles, ha assumit que l’autoritarisme espanyol és un problema europeu en què ells han de dir alguna cosa i identifica la persecució contra els eurodiputats catalans com un atac polític a una minoria. I totes tres coses són molt importants.

Aquests prop de tres-cents eurodiputats és evident que no voten a favor de la independència de Catalunya. Però és igualment evident que voten en contra que Espanya tinga les mans lliures per a solucionar el problema català amb la violència i la repressió. Que és l’única cosa que els governs del PP i el PSOE han fet fins ara. I aquest pas, en si, és molt important. Perquè significa que anem transitant d’aquell tancar files incondicionalment amb Espanya de l’octubre del 2017 a un debat, que als espanyols cada dia els serà més difícil de frenar, sobre com s’ha de resoldre el conflicte. Debat que és, de fet, el reconeixement de l’existència del conflicte. O no és significatiu que 693 diputats europeus debaten, i d’una manera tan aguda, sobre una qüestió que fins fa quatre dies els espanyols ens deien que no interessava a ningú perquè només era un afer intern?

Allò que ha canviat, doncs, és que la internacionalització del conflicte català és una realitat d’abast europeu i això la situa en un punt molt allunyat d’on Madrid la vol. El 2017 la Unió Europea, ensenyant la seua cara pitjor, es va limitar a deixar fer a Espanya allò que volgués. Literalment. Però la resistència en tots els camps –presos, mobilització, exili, resultats electorals, lluita al carrer…– del moviment democràtic català i encerts tan evidents com els d’anar a l’exili, presentar-se a les eleccions europees o contraposar la justícia espanyola a la de la resta de jurisdiccions europees, fan que avui la Unió Europea, les seues institucions, ja no puguen limitar-se a deixar que Espanya faça allò que vulga.

I ací és on Espanya s’afebleix i es descol·loca. Perquè, una volta reconegut que hi ha un conflicte real i persistent i que aquest conflicte causa un problema gros a la Unió, s’ha d’encarar la discussió sobre com resoldre’l. I això implica haver d’anar al fons del debat que Europa va voler esquivar, cegament, el 2017. La pregunta, crua, és si un problema polític d’aquesta transcendència es pot resoldre per la via de la violència o si cal articular una solució política per tancar-lo d’una vegada. I en la resposta, que encara necessita temps, hi ha l’escac i mat.

 

PS1. Per més que la conegues, reconec que sempre et supera aquesta gent. Jo pensava que deixaven uns quants dies de semillibertat als presoners, tot esperant de fer-los servir com a xantatge en el procés de formació de govern. Però resulta que esperaven la votació del Parlament Europeu i que, així que s’ha acabat, ja els han fet tornar a la presó. Que en fan allò que els convé políticament a cada minut i no allò que correspon jurídicament ja no pot ser més clar. I que són uns malvats, tampoc.

PS2. Quan faig servir l’expressió “pregunta desenfocada” em referesc a coses com la que la periodista que em diuen que és la corresponsal del diari Ara li fa al president Puigdemont sobre el vot de l’extrema dreta i que Puigdemont, periodista i gat massa vell per a caure-hi de quatre potes, li torna amb una cleca que us recomane que vegeu en aquest vídeo, a partir del minut quinze, concretament.

PS3. Governar el temps, governar la temporalitat, és una de les coses més difícils que hi ha en política. De fet, diria que en la vida. Per això una de les dificultats més grosses amb què m’enfronte cada dia quan comence a escriure aquest article editorial de VilaWeb és com explicar al lector, en un món tan marcat per la velocitat i la immediatesa com és aquest nostre, situacions complexes que requereixen temps per a consolidar-se i per a tenir efectes sobre la vida quotidiana. Tres anys i mig ja en aquest cas que ens ocupa avui, per exemple. Per sort, molt de tant en tant, arriben dies importants que m’ho permeten de fer. Encara que aleshores tope sovint amb la barrera següent, que és el recel psicològic d’una part dels lectors. Però això ja és una altra història…

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.