El pendent ferroviari espanyol: no és pas que no els ho haguéssem explicat

«Ja havien estat avisats que judicialitzant el procés la pèrdua de control del tren de l'estat els duria a estavellar-se, tard o d'hora»

Vicent Partal
Vicent Partal
14.11.2019 - 20:51
Actualització: 14.11.2019 - 21:20
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’abril del 2016, fa tres anys i mig doncs, vaig explicar en aquest mateix espai editorial la metàfora del pendent ferroviari.

Ho explicava així: «Fa molts anys un polític socialista molt intel·ligent em va ensenyar una metàfora interessant: la de l’anomenat ‘pendent ferroviari’. Segons que sembla, quan es planifica una via de tren l’element clau que cal tenir en compte és el pendent. En la gran velocitat no es pot posar una via amb un pendent de més del 3% de desnivell i en general qualsevol tren, excepte els famosos cremallera de muntanya, no poden circular per vies on hi haja més d’un 6% de desnivell. La raó? Amb un pendent superior, els trens si agafen velocitat ja no els pots controlar ni tan sols frenant, o bé necessites un traçat molt llarg i molta sort –de fet, que s’aturen tots sols– per a no causar un accident. No és possible dirigir-los.

El qui m’explicà la metàfora l’aplicava a la política. Venia a dir que quan algun actor polític queia per un pendent superior al raonable l’accident era inevitable. En circumstàncies normals, les de la política habitual, és molt difícil que ningú vaja voluntàriament per un pendent perillós. Però quan les circumstàncies són excepcionals, com passa ara, la cosa canvia. Pots entrar en un pendent impossible gairebé sense adonar-te’n.

I això és el que li ha passat a l’estat espanyol. La seua resposta primera al procés d’independència va ser menystenir-lo. I quan es va adonar que allò anava de debò era massa tard. Aleshores la reacció va ser la judicialització i la negació de la política, cosa que  ha posat l’estat-tren en un pendent suïcida. Gairebé, gairebé podríem quedar-nos quiets i esperar a veure com s’estavellen…

Judicialitzar el procés català és l’error més important que Espanya podia cometre, tret que fes eixir l’exèrcit al carrer. D’una banda, perquè facilita l’anomenat remedial only, l’únic supòsit d’autodeterminació que ningú no discuteix al món. Però, en segon lloc, i aquest és el més important, perquè ha perdut el control de la màquina. Si ara cap govern espanyol volgués aturar la judicialització simplement no tindria temps ni recursos per a fer-ho.»

Torne a dir que és un text del 2016. No és pas, doncs, que no els ho haguéssem explicat a temps. Però Rajoy i Sánchez van tenir la gosadia i la immensa irresponsabilitat de posar Espanya en pendent ferroviari. I avui ja és més que clar on els ha duts aquesta decisió tan estúpida. Ara Sánchez necessitaria fer algun gest cap als partits independentistes per assegurar-se la legislatura i el seu fràgil govern. I hi ha una part de l’independentisme que estaria disposat a fer gairebé qualsevol cosa per pactar amb ell. Però com que temps enrere van renunciar a fer política per judicialitzar el procés, ara el govern d’Espanya simplement ha quedat atrapat. Està paralitzat. No pot oferir res perquè res ja no depèn d’ell. El tren baixa desbocat pel pendent judicial en direcció a la paret i ensopegant sorollosament amb alguns dels marges de la via, molt en concret els del cantó europeu.

I encara més. Ahir es va saber també que l’Audiència espanyola ha començat la fabricació –la fabricació– d’un macroprocés durant el qual pretén acusar de terrorisme els centenars de catalans, identificats o detinguts arran de la protesta contra la sentència. I no cal ser gaire llest per a imaginar que aquesta barbaritat conceptual i jurídica sacsejarà la societat catalana fins als fonaments i provocarà una onada encara més gran de resistència i de confrontació amb l’estat espanyol. De tenir nou presos polítics durant dos anys, hem passat de sobte a tenir-ne trenta-sis avui i ja es veu que tot ha canviat. Ara imagineu que hi haja centenars de presos catalans d’ací a poc temps, acusats de les coses més peregrines i insignificants, condemnats en aplicació del codi postal i no del codi penal –això vol dir que la mateixa cosa feta a Barcelona i a Sevilla, a Barcelona et porta a la presó i a Sevilla implica, a tot estirar, una multa.

Com hi reaccionarà el carrer? Podeu arribar a imaginar de quina manera un comportament tan autoritari i capritxós dinamitarà encara més la legitimitat de l’estat espanyol i impedirà qualsevol distensió? Podeu imaginar com impulsarà una farsa judicial com aquesta la consciència que cal guanyar i imposar la unilateralitat perquè l’alternativa és una dictadura judicial, sense control possible amb la política tradicional?

Aquestes darreres hores, després de l’èxit del Tsunami paralitzant la AP-7 i la frontera entre Guipúscoa i Lapurdi, la part que resta viva del règim a Catalunya, que cada volta és menor, però continua essent sorollós, s’ha abocat a una campanya histèrica de criminalització de les mobilitzacions, que denota, més que res, una por notable i consistent. De perdre. Els entenc però no els plany: ja havien estat avisats que judicialitzant el procés la pèrdua de control del tren de l’estat els duria a estavellar-se, tard o d’hora. I els errors es paguen.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
14.11.2019  ·  22:23

Quan t’adones que no tens cap control sobre el tren en el qual circules cap a un accident fatal i inevitable, és molt raonable perdre els nervis. Llavors fas gairebé l’únic que pots fer. Cridar. Com a mínim tens la sensació de fer alguna cosa. Ara que el tren espanyol ja ensopega amb les parets properes a la via, només cal apartar-se d’allà. El que passa és que els ferroviaris són cruels i ineptes a la vegada. I ara ja no poden baixar del tren. Han fet tard. Jo ho vaig vaticinar ahir, però el disset de maig, que és la festa major a Vila-real, és diumenge. Per si algú en vol prendre nota, com a possible data electoral. I coincidisc amb el director. No els tinc llàstima.

Tomàs Reyner
Tomàs Reyner
14.11.2019  ·  22:52

El tren va desbocat i la màquina, d’aquest tren, és molt antiquada, i rovellada. S’estavellaran segur

Pepi Borrego
Pepi Borrego
14.11.2019  ·  23:05

Em sembla que aquests intelectuals que han signat un manifest demanant diàleg, ho fan no per consideració amb Catalunya sinó per salvar Espanya de la seva pròpia destrucció i perquè deuen veure que l’independència és del tot possible.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
14.11.2019  ·  23:09

Els ARTistes d’erc pujaran al tren p$$e-epidimitis i es fotran la gran hòstia i ens faran perdre temps. Una pena que els polítics que patim no siguen tan intel.ligents com aquell socialista que esmenteu. Ara bé, la independència la tindrem més d’hora que tard.

Gemma R.
Gemma R.
14.11.2019  ·  23:41

Vindrà una crisis econòmica de grans dimensions, pitjor que la de 2008. I Espanya està en una posició tant política com econòmicament parlant molt pitjor. Els alderulls han començat a Catalunya per la judicializació de la política, però s’ estendrà per tot el territori, a finals del 2020, quan comencin les mesures draconianes q imposarà Lagarde. Només demano als catalans, que no tornem a caure en salvar a Espanya. Espanya no ens mereix, ja li hem ofert 40 anys per consolidar la democràcia, i demostrar-nos per primera vegada a la història que ens respecte, i ho ha malbaratat, i se n’ ha enrigut, ens ha escopit i finalment ens vol tancats en una garjola per sempre. Que peti aquest Estat putrefacte. I que la població que el consideri seu, lluiti per canviar-lo si aconsegueix despertar del somni. I que tinguin sort. Però no és la nostra guerra. Nosaltres hem de perdre de vista el feixisme d’ una vegada per sempre, i tenir un país digne i democràtic d’ una vegada per totes. Ni oblit ni perdó, ho sento. Jo no puc ni vull. Potser m’ adalanto als fets, però conec els nostres defectes. I aquest n’ és un. Sóm solidaris perquè empatitzem moltíssim, coses q queden a l’ ADN d’ aquells pobles que han patit abusos històrics. No mirem més enrere. Així que tinguem la oportunitat, fem fora l’ Estat de Catalunya i posem-nos mans a l’ obra a construir el nou projecte. Només així tenim la oportunitat d’ un futur millor.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
15.11.2019  ·  00:18

Exactament Sr. Partal, és tal i com ho expliqueu, ja no hi ha frens que ho puguin aturar, espero i ho desitjo, però a més en la seva follia ejpañola, aquests il.luminati encara volen treure l’exèrcit contra la seva propia població civil, els agradi o no, ens agradi o no, encara tenim el famós DNI i hi ha un article a Tractat de Lisboa signat per Ejpaña que els hi prohibeix que un Estat fassi servir l’exèrcit contra la seva propia població civil. Bet aquí, tenim DNI ejpañol, que es fotin, repeteixo, QUE ES FOTIN.
El tan cacareao DNI el tenim, i mentres no tinguem el nostre, QUE ES FOTIN i ens aguantin que aguantin els putos catalufos fins a dir prou, aviam qui es cansa abans.

jaume vall
jaume vall
15.11.2019  ·  00:25

Recordo la metàfora. No tenia present de manera exacta de quin any era, però si la impressió que podia esdevenir una icona molt representativa del que -desitjàvem que- podia passar.
Per tant, un encert per part del director.

“Però Rajoy i Sánchez van tenir la gosadia i la immensa irresponsabilitat de posar Espanya en pendent ferroviari. I avui ja és més que clar on els ha duts aquesta decisió tan estúpida.”

Dues consideracions sobre aquesta frase. La primera, hi estic d’acord, i a més afegeixo que els dos polítics -mediocres- han actuat “a la espanyola”. Ignorants, desagraïts, per tant, estúpidament.

No només l’estat espanyol, sinó també la societat espanyola mostra grans dosis d’ignorància : No saben, no volen saber, totes les aportacions fetes per Catalunya, per tal de que el millor d’Europa entrés a la península. No em molestaré a fer la llista dels fets industrials, científics, culturals, en què la societat catalana ha estat pionera. Però no ho han volgut saber.
Al mateix temps, és una societat profundament desagraïda : amb Catalunya, també amb la UE, de fet, desagraïda en general. No cal recordar l’agraïment que ens haurien de professar per tots els recursos econòmics que els hem aportat, de grat o per força. També sembla que han oblidat que la UE, la qual ara els va contestant totes les barrabassades jurídiques i polítiques que fan, és l’organisme que va omplir Espanya de fons de cohesió i de desenvolupament.

Dit això, la segona reflexió. Esperem que ara aquestes “decisions estúpides” no siguin adoptades per partits nostres, àvids de poder, encara que sigui autonòmic, que només ens enganyarien a curt termini, i ens continuarien empobrint a mig i llarg termini. No sé si m’explico.

Jaume Abelló
Jaume Abelló
15.11.2019  ·  00:32

Un fet important es el canvi en la mentalitat a l’hora de manifestar-se i fer front a la brutalitat policial: fa un mes la crema de contenidors, la formació de barricades amb mobiliari urbà, ens va impactar a molts.
Ara ja comença a ser com un fet normal. Si m’ataquen em defenso.
El dimarts passat, les indicacions del TD, no només eren informatives si no que, també, van tenir per primer cop, un component estrategic. La política està passant a un segon pla, complementari pero no únic. Si volem guanyar aquesta guerra (que ho es) necessitem, ordre, tàctica, disciplina i en definitiva tot alló que es necessita per a fer front a una policia para-militar que amparada en la força del Estat, actua com un exercit d’ocupació.
Quan abans en siguem conscients millor.

Victor Serra
Victor Serra
15.11.2019  ·  00:56

Totalment d’acord. I a mé,s ara a aquest sistema judicial, li començaran a caure pals d’Europa. I els ciutadans espanyols estan tant desinformats que no estan en condicions d’entendre-ho i acceptar-ho.

Matilde Font
Matilde Font
15.11.2019  ·  00:56

No conec la manera de funcionar dels altres estats/governs, però el regne d’Espanya fa segles que ensopega amb la mateixa pedra i no canvia. La seua “xuleria” i rancúnia els ho impedeix. Si no volen aprendre, ja s’ho faran. Nosaltres a la nostra. Força i endavant!

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
15.11.2019  ·  03:47

Molt be les consideracions, ara manca saber en quant de temps s’erà efectiu tot això..

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
15.11.2019  ·  04:31

L’Accident ferroviari sembla proper, al menys en els desitjos de la majoría de catalans. El comboi deu anar a molt més de 200 Km./hora baixant el “puerto de Pajares. No desitjo que hi hagi víctimes mortals, pero sí que hi hagi un suficient nombre d’afectats que siguin declarats “inútiles para el servicio” que permeti declarar la invalidesa a tots els funcionaris i personal electe que durant anys i panys han estat al servei “remunerat” dels poders fàctics bunqueritzats que han escarnit i “garrotejat” a la pobre gent, enlloc d’esforçar-se per a millorar el seu nivell de vida culturalment i econòmica. Sóc gran i m’agradaria veure-ho. Penso que hauré de posar un ciri a la Verge Miraculosa, un a Santa Bàrbara i un a Sant Judes Tadeo, tots
ells encarregats d’atendre els desitjos que semblen imposibles.

Javier Baena
Javier Baena
15.11.2019  ·  05:43

Buenas companys i companyes, totalment d’acord amb el text, s’han accelerat tant que, com el bou, només veuen la capota vermella i envesteixen…

M’ha arribat aquest text, per exemplificar els comentaris de que hi ha polítics que busquen les engrunes de l’autonomia per viure-hi …

Com hauria accelerat el tren si haguessin fet llista única: no sé si els números estan ben fets, però com a exemple ja ens val…

“Que hauria passat si en aquestes eleccions generals s’haguessin presentat en una llista única els partits independentistes?
Resultats per províncies i resultat final sumant els vots de la CUP, JxCat i ERC en una sola llista.

Lleida:
-Llista independentista: 125.171
-PSC: 29.712
-ECP: 16.183
-PP: 14.583
-Vox 9.258
-Cs: 7.052
Escons:
-Llista independentista: 4
-PSC: 0
-ECP: 0
-PP: 0
-Vox: 0
-CS: 0

Girona:
-Llista independentista: 210.510
-PSC: 52.387
-ECP: 33.535
-Vox: 18.425
-PP: 17315
-Cs: 13.730
Escons:
-Llista independentista: 5
-PSC: 1
-ECP: 0
-PP: 0
-Vox: 0
-CS: 0

Tarragona:
Llista independentista: 171365
-PSC: 73218
-ECP: 46.403
-Vox: 31.030
-PP: 29.765
-Cs: 22.639
Escons:
-Llista independentista: 4
-PSC: 1
-ECP: 1
-PP: 0
-Vox: 0
-CS: 0

Barcelona
Llista independentista: 1.135.014
-PSC: 635.265
-ECP: 450.613
-Vox: 184.313
-PP: 224.639
-Cs: 172.918
Escons:
-Llista independentista: 14
-PSC: 7
-ECP: 5
-PP: 2
-Vox: 2
-CS: 2

Aquests haurien sigut els resultats en escons en cas de llista unitària independentista.
-Llista independentista: 27
-PSC: 9
-ECP: 6
-Vox: 2
-PP: 2
-Cs: 2
S’hauria passat de 23 a 27 escons independentistes al congrés dels diputats.
Que cadascú tregui les seves conclusions.
Aleix Sanjuan.
@90Aleix

Per culpa dels polítics catalans que solament miren pel seu propi interès estem perdent l’ocasió de ser independents avui i no demà. Que no us enganyin més aquells partits que no volen llista unitària. Tenen altres interessos que prioritzen, més que no aconseguir la independència.”

Ahí lo dejo… com diu aquell …

joan rovira
joan rovira
15.11.2019  ·  07:03

Parlar sobre els comportaments improcedents en el reialme públic de manera eloqüent, és necessari. I, quan les conseqüències previsibles són greus, imprescindible. Perquè qui calla consent.

La repetició cíclica de les agressions del Regne d’Espanya sobre les nacions ocupades per la força a la península fa imprescindible no només parlar-ne. Cal actuar per fer fora aquestes pràctiques alienes. Devastadores de tota convivència.

Catalunya, com han fet abans altres pobles, que s’han vist ocupats tants anys tots iguals amb la violència i la corrupció de la mentalitat espanyola; primer, ha parlat i, ara actua. Perquè té l’obligació de fer efectiva la pau.

Mentrestant, contempla amb astorament com una vegada més la supèrbia i la cobdícia, disfressades de retòrica sense comportaments, aboca al poble espanyol, després d’innumerables demandes de diàleg, al desastre. I, al silenci.

Albert Miret
Albert Miret
15.11.2019  ·  07:47

El seu problema és que -per incultura i per mandra- es van ocultar darrere el poder més antiquat i franquista de la justícia perquè políticament ja sabien que el que estaven fent contra Catalunya no era legal a Europa on s’havien acollit no per ideologia sinó per pura necessitat econòmica. La seva gran idea -fatal com sempre-, era que si el sistema judicial estava encara ancorat en el feixisme més caspós, en lloc de modernitzar-lo, el podien aprofitar. A ells no els calia passar per cap elecció, eren intocables i els únics que podien manegar totes les lleis per a fer-les a mida contra els catalans. Deixant-los actuar i enviant-los tots els problemes polítics que no sabien com arreglar, ho tindríen tot arreglat. Avui, el poder judicial és l’únic poder real a Espanya. Els polítics ja han perdut tota credibilitat dins del grup de nacions on pertanyen, mentre que el poder judicial campa desbocat fent tot allò que ningú té dret a fer i fracassant contínuament en tots els intents de burlar la justícia democràtica europea, on ja no hi té cabuda. En realitat, la màquina de tren -que és una Santa Fe de carbó mai renovada i sense frens-, és el poder judicial, mentre que els polítics han passat a ser el cos de revisors o bé els netejadors de vies, pel que no cal trencar-se el cap pensant si s’hi ha de pactar o no… És indiferent. Ja els han pres tot el poder i no manen res. Espanya està en mans de quatre jutges dirigits per un traficant d’armes i subvencionats per un IBEX 35 gangsterific que espolia tot el país diàriament. Aquest és l’autèntic cop d’estat del segle XXI a Espanya. Aquesta vegada no l’ha dut a terme l’exèrcit sinó el poder judicial, i no té tornada, va directament al caos. Només ens queda apartar-nos i esperar la gran patacada ferroviària que ja s’aproxima, i tot aquell il·lús independentista que ara vulgui pactar amb el cos de revisors deixarà d’existir amb el tren quan s’estavelli.

Jaume Riu
Jaume Riu
15.11.2019  ·  08:11

ELEMENTAL
Les dictadures fan lleis que tothom ha de complir.
Franco ho feia així. Jo hi era.
En les democràcies, en canvi, la llei també s’ha de complir, però contínuament s’adapta a les necessitats de la ciutadania i per això, sobretot, a ningú no se li acut dir que NOMÉS ES POT PARLAR DINS LA LLEI perquè això seria confessar que es tracta d’una dictadura.
El pendent ferroviari cada cop es fa més irreversible, cada dia se senten més seguits els cops laterals, sobretot per la banda d’Europa.
Doncs no cal dir res més.
Potser només cal esperar per veure quan s’estavella el tren, ell tot sol.

Josep Maria Puig
Josep Maria Puig
15.11.2019  ·  08:26

Teniu molta raó, Sr. Partal amb el remedial only que contempla el Montevideo test, que quan es treu l’exèrcit al carrer, ja internacionalment has perdut els arguments per aturar l’autodeterminació. Em permeto posar en consideració que a la facultat de Dret de la Universitat de Harvard ja s’ha presentat i aprovat amb alta qualificació, una tesi que no cal arribar a què hi hagi sang per justificar la secessió, quan es demostri un assetjament i una persecuciò sistemàtica a una minoria a la que no se li reconeix el seu dret a una autodeterminació interna, dintre de l’Estat.

Pep Agulló
Pep Agulló
15.11.2019  ·  08:48

I SI LA TRAGÈDIA IMMINENT TÉ UN FINAL HILARANT?

La disjuntiva del tren no és només: o s’estavella o s’estimba, sinó també port provocar un desastre perquè d’alguna manera s’ha d’aturar. La metàfora no deixa de ser dramàtica, però no més del que ja estem vivint: sota un règim criminal d’excepció. La independència té un preu, ja ho sabem.

La irreversibilitat d’aquest procés només pot tenir un desenllaç violent (o no), i a n’aquesta tessitura de cercar la pura supervivència, venint de qui vé, només pot ser morir matant “con orgullo patrio”. Però fins i tot aquest final seria una paròdia quixotesca perquè qui moriria seria l’Estat, la Corona i el règim neofranquista que són els que van dalt del tren. “Más madera”!

Crispetes…

Agnès Buscart
Agnès Buscart
15.11.2019  ·  09:09

Més enllà, des d’una mirada còsmica…tot aquest moviment vertiginós ens portarà al lloc que ens guanyem cada dia.
La Vida ens posa en joc i que cadascú aprengui per la part que li toca a aquí i a allà. HUMILITAT.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Josep Salart
Josep Salart
15.11.2019  ·  09:11

L’acabo de veure passar¡¡

M’ha impressionat la velocitat que duia pendent avall però el cos em demana l’alegría de veure com s’estavella, ple d’espanyols que no volíen saber reçés de lleis de la física i només cantàven “a por ellos”.

He vist que, al darrer vagó, els tribunals europeus hi havíen posat més pes per allò de fer-lo passar més ràpid per casa seva i que s’estimbi més avall.

I també he vist com uns polítics catalans, embadalits i amb un xupa-xup de regal a la boca (així he vist al menys un nen grasonet, enclanxinat i mudat de diumenge) i els maquinistes espanyols intentaven tots frenar-lo i fer parada a Pedralbes.

NOOOO, avall va fins a Tarifa. O a les portes de Gibraltar ¡¡¡¡¡

XAVIER DE
XAVIER DE
15.11.2019  ·  09:31

La qüestió és una vegada la via policial, judicial hagin fracassat estrepitosament, que succeirà sens dubte en 2/3 anys. Quina serà la següent via a explorar per abordar el problema la via política o la via militar? Efectivament el tren va desbocat cap avall però som a dins i no trobem cap manera d’ eixir-ne.

Joan Cintero
Joan Cintero
15.11.2019  ·  09:33

Si els estat espanyol ha superat la pendent del 3% i va directe al accident, el mes sensat es saltar en marxa. Encara que que ens fem mal, el dany sera menor que quedat atrapats a la catàstrofe final

Josep Sànchez
Josep Sànchez
15.11.2019  ·  09:45

Tens raó, Vicent, però,

Tots els estats imperialistes, quan cal, practiquen la doble política de democràcia (si se’n pot dir així) interior i aplicació de «mesures excepcionals» amb el territori díscol. Recordem algunes invasions-ocupacions-intervencions més o menys recents, sumàriament: Guantànamo, Sàhara Occidental; illa de Granada; Txetxènia, Irak, R. Centreafricana, Kurdistan…

Les situacions són diverses, evidentment, però les excuses ja les sabem: sobirania territorial, raons «geoestrategiques, econòmiques etc.

Les lleis internes de cada estat i també les internacionals estan fetes per obviar-les o refer-les a conveniència.

Europa és còmplice obligat d’Espanya, i el fet que els organismes judicials de la Unió acabin donant la raó als independentistes catalans no modificarà gaire la correlació de forces. A més a més, qualsevol estat agressor està sempre disposat a acceptar un cert grau de descrèdit.

O sigui, que, com ja sabem, tot depèn de nosaltres, de si som capaços de fer que la situació sigui insostenible, o no.

Josep Almar
Josep Almar
15.11.2019  ·  09:52

Hem de saltar en marxa. Si no ho fem, prendrem mal. Saltant, potser ens trencarem una cara però quedar-se, significa quedar aixafats

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
15.11.2019  ·  10:06

Tant de bo, Vicent, tingueu raó.

Però l’estat és un Leviatan amb un miler de caps i encara pot proposar un canvi constitucional estètic sabent que algun polític d’ERC o del PDeCAT l’acceptaría gustosament seguir sota una llei espanyola suavitzada.

En aquest supòsit, el monstre, frenaria amb certa suavitat i podria viure uns quants anys més.

…però ja he dit Tant de bo!!!!

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
15.11.2019  ·  10:15

Veurem què és el que passarà! I ho anirem comentant , perquè haurem saltat a temps. Gràcies

Josep Arroyo
Josep Arroyo
15.11.2019  ·  10:18

I el més gran de tot açò és que pots advertir-los sense por a que reaccionen de manera positiva per als seus interessos (i negativa per als nostres). Són incapaços de trobar la solució encara que la tinguen davant dels nassos, tanta és la seua miopia política, la que ja els ha fet perdre (aproximadament, no he fet calculs exactes) el 99% del territori que un dia fou administrativament espanyol….

Eduard Samarra
Eduard Samarra
15.11.2019  ·  10:32

Gemma R, molt d’acord amb el que dius. Descrius la síndrome d’Estocolm. Jo volia afegir precisament que nosaltres hem d’acabar de saltar del tren.

Jordi Alou
Jordi Alou
15.11.2019  ·  11:27

El tren desbocat portat per maquinistes analfabets només el pot aturar un topall enorme i per algú d’infanteria que voli les vies encara que el tren quedi fet miques

Federico Ruiz
Federico Ruiz
15.11.2019  ·  11:36

La (probable) sort que và a tenir ERC és que no s’estavellarà con el tren desbocat perquè està vetat per els poders fàctics i, finalment, els deu diputats que li restan a C’s hauràn de votar l’investidura del PSOE.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
15.11.2019  ·  12:49

Suposant que el govern de Pedro i Pablo tire endavant, serà capaç de plantejar-se almenys un estat democràtic de dret sense: 1.la supremacia injustificable del poder judicial, ni qüestionat ni depurat per la ‘transició’?, 2.la pervivència anòmala d’un tribunal d’excepció com l’Audiència Nacional, hereva directa del TOP franquista?, 3.la designació dels alts càrrecs de la judicatura i la fiscalia pel bipartidisme imperant fins ara?, 4-l’arbitrarietat de saltar-se quan els convé el jutge natural per part de l’AN i el Suprem? i 5.la imposició d’una GC de caràcter militar sobre la població civil? Potser si es plantejaren desactivar els tics feixistes del sistema podrien intentar recobrar el tema català de mans del benemèrito-judicial, cap a una solució política. O ja no?

Roser Caminals
Roser Caminals
15.11.2019  ·  15:46

Josep Pasqual Gil: el que proposa té sentit, però probablement ja han fet tard. L’única possibilitat–remota–que el tren alenteixi és una intervenció europea que forci Sánchez a frenar la locomotora i seure a parlar.
Si Europa segueix pel camí que sembla iniciar de parar-li els peus al poder judicial espanyol, la confirmació de Junqueras i els exiliats com a eurodiputats tindrá un efecte de dòmino que pot girar la truita.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
15.11.2019  ·  16:43

Lo que voy a decir a continuación puede que me granjee las iras de unos y otros e incluso me sitúe una muesca más arriba en el ranking que los chicos de “La Casa” (CNI) otorgan en su seguimiento de cómo va el batiburrillo de lo que opinan los lectores en la prensa catalana independentista pero bueno, en peores garitas hemos dormido, luego pelillos a la mar.

La independencia de Catalunya se logrará a base de hostias (perdón) por parte de la Corte del Reino. No hablo de hostias judiciales sino de hostias físicas. Lo de la “revolució dels somriures” hubiera podido ser si España se llamara Chequia y Catalunya Eslovaquia pero no es el caso. La razón, de la imposibilidad de que tenga lugar una revolución más o menos de terciopelo, es el ordenamiento jurídico español, empezando por su Constitución.

Todo el ordenamiento jurídico español fue diseñado, en la falsamente llamada transición, para blindar el lavado de cara del franquismo y de sus herederos vivos y coleantes (pelas obligan) ante el mundo occidental (pelas obligan). Ése era el único objetivo, lo de la democracia era subsidiario. Y como no hay país en el mundo que oficialmente no reconoce a España como país democrático “le tour est joué” (las cartas están echadas), su ordenamiento jurídico va a misa. Por ese lado no hay nada que rascar, a menos que se quiera rascar hasta gastarse las uñas los dedos y las orejas.

Lo único que nos puede salvar es que la Corte del Reino siga quitándose la careta y nos dé de hostias (físicas) en serio. Ganas no le faltan. Lo llevan en el ADN desde la Inquisición e incluso antes (no es una frase ingeniosa, es la pura y mera realidad de quien conoce de cerca la formación del Glorioso Reino de España).

Esto va de caretas.

Por un lado, la de la Corte del Reino democrática, capaz de utilizar cal viva contra sus enemigos (en el caso de la cal viva, además, inocentes) y en 36 años de reloj ni un atisbo de un tibio “mea culpa” y, por otro, la de las maquinarias políticas nacionalistas periféricas que, en el fondo, se asientan, se acomodan, se explayen, se reproducen y se eternizan en la comodidad que les otorgó el régimen del 78. Resulta que ahora, las catalanas quieren asemejarse a las vascas, de ahí el lío histriónico que montan los partidos pseudo-independentistas, pero que nadie se engañe: sólo quieren eso.

Conclusión (a modo de encuesta).

¿Cree usted que hay cabida para Cataluña en España?

Yo digo, rotundamente, que NO. Por la sencilla razón de que en la piel del Toro nadie quiere quitarse la careta, empezando por los partidos soberanistas periféricos asentados muy cómodamente en la Carrera de San Jerónimo (son muchos años ¿para qué cambiar de postura?).

P.S. ¿Por qué digo que solo sus hostias físicas nos llevarán a partir peras? Pues porque es a lo único que reacciona la calle y, si la calle exige, que a nadie quepa la menor duda de que las hostias se repartirán por doquier. Las maquinarias políticas, ellas, seguirán jugando al juego de seguir blanqueando, de una manera u otra, a la farsa del 78.

jordi Rovira
jordi Rovira
15.11.2019  ·  18:11

Entre aquest editorial d’avui, i el d’ahir tenim un altre exemple més de per què em sento compromès amb el model de periodisme que es fa a Vilaweb. Sí senyor, referenciant Fanon es pot vindicar la funció de “l’empoderament” en la força moral contra el discurs colonial i de subordinació que patim els ciutadans dels pobles sotmesos. Però el cas espanyol té una variant que es torna particular: el fet que el discurs de subordinació amb la força i amb la violència va perdent dia que passa força i sentit. Es fon com si fos una aspirina efervescent. I en aquest pendent, el beuratge resultant va bolcant-se pels vorals, deixant el vas ben buit. Un veritable efecte Txornòbil però versió nostrada. Veurem tot plegat què dona de si mateix. En tot cas, sento tot l’orgull que es pugui sentir pel sentit que pren l’acció de la resistència catalana. Tot és millorable, però les coses es van fent molt bé i amb una disciplina destacable.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
16.11.2019  ·  01:23

Bona nit! Sr. Partal.
Gràcies, mil gràcies per explicar tan rebé el panorama que té Ñ en haver juficialitzat la política.
Ara no poden aturar-ho o és massa costós fer-ho, oi?

Doncs, sols queda un camí:

Adéu España, adéu.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies