Font: Pixabay

Compleixes 18 anys i la teva vida es basa en anar a classe, sortir de festa amb els amics i passar l’estona sense preocupar-te per demà. Però què passaria si com a regal d’aniversari t’obliguessin a marxar de casa i espavilar-te sol? Sabries administrar els diners, trobar feina o pagar-te els estudis? Estaries preparat?

Aquesta és la realitat dels joves tutelats de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA). La majoria d’edat els obliga a abandonar el centre on viuen i buscar-se la vida, amb la dificultat afegida d’haver tingut una vida molt complicada. Se’ls separa de l’entorn familiar perquè els seus pares no poden fer-se càrrec d’ells. Molts d’ells acaben sentint-se culpables del trencament familiar. Això és el que li va passar a la Brenda, que va estar dels 14 als 18 anys vivint en un centre residencial, i a l’Anna (no és el seu nom real ja que ha volgut mantenir l’anonimat), que s’hi va estar menys de tres anys.

Els 18 anys són una edat prematura, per això la Generalitat de Catalunya va crear l’any 2005 l’Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats (ASJTET), que reforça el Pla de Coordinació de mesures adreçades als joves tutelats de l’any 1994. No va ser fins el 2010 quan el Parlament de Catalunya va aprovar una llei, pionera a l’estat, que obliga l’administració pública a oferir una cobertura addicional fins als 21 anys.

Àmbits d’actuació de l’ASJTET

L’àrea té quatre programes de suport: habitatge, prestació econòmica, acompanyament jurídic i inserció laboral, per ajudar-los a assolir l’emancipació total. Aquells que s’hi volen acollir han de complir però, alguns requisits, entre els quals es troben residir a Catalunya, haver estat tutelat com a mínim tres anys i comprometre’s a desenvolupar un projecte de futur personal.

L’ajuda econòmica que presta la Generalitat per a aquests joves és d’aproximadament 650 euros mensuals, una xifra destinada a cobrir els costos del dia a dia, així com finançar els seus estudis. Segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra, el cost mitjà de vida d’un jove universitari és de 1000 euros mensuals. Per això, l’obra social ‘la Caixa’, a banda, ofereix una sèrie de beques fins als 24 anys per a aquells que tinguin opcions reals d’accedir a estudis postobligatoris. I és que només un 2% d’aquests acaba optant a la beca.

Per a Francesc Xavier Balagué, responsable de l’ASJTET,  la principal fortalesa i debilitat de l’àrea col·lideixen en un mateix punt: la capacitat de focalitzar els esforços. Els joves són conscients que algú es preocupa per ells, però tanmateix no tenen a l’abast tots els mecanismes per una completa atenció de proximitat. Balagué es pregunta ‘quant rics som per fer les coses, i tenir un educador vint-i-quatre hores els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any’.

L’acompanyament és un dels pilars per ajudar els joves a independitzar-se ja que sovint s’enfronten a la soledat, la por i l’angoixa d’haver de marxar del centre residencial sense un paracaigudes familiar. Les seves circumstàncies personals, a més, els porten a tenir una baixa autoestima i els perjudiquen acadèmicament. Pocs acaben amb el graduat escolar.

Afrontar la fi de la tutela: perfils d’extutelats

Els professionals de Sant Pere Claver-Fundació Serveis Socials, una de les principals associacions que gestiona les ajudes econòmiques de l’ASJTET, identifiquen quatre perfils d’extutelats. Una categorització en base a les diferents formes d’afrontar la sortida del centre.

Aquells que surten del centre amb les coses molt clares i acudeixen ràpidament a l’àrea per tal que els faciliti els recursos per complir els seus projectes personals. La coordinadora del Servei de Seguiment, Acompanyament i Suport a Joves Extutelats de la Fundació Sant Pere Claver, Marisa Garcia-Duran, i una de les educadores, Gemma Garriga, asseguren que començar a treballar des del principi amb el jove permet aprofitar el màxim els tres anys de prestació i assolir les metes proposades. Aquest és el cas de l’Anna, de l’associació In via. Amb 18 anys ja treballa en un centre de dia per a gent gran i està fent les proves d’accés pel grau superior d’Integració Social.

D’altra banda, no tots els joves són partidaris d’adherir-se als programes de protecció per a extutelats. Molts acaben farts de centres, educadors i psicòlegs. En una etapa difícil com és l’adolescència, creuen que poden sortir-se’n per si mateixos i, per això, quan tenen l’oportunitat decideixen allunyar-se de la seva realitat.

Aquest és el cas de la Brenda que, en sortir del centre, va tornar a casa de la seva mare. Un any més tard però, després d’haver marxat de casa i de malviure, va tornar a sol·licitar l’assistència econòmica a Sant Pere Claver.

Aquesta situació no és excepcional. Molts joves perden entre un i dos anys de prestació per defugir el programa abans d’adonar-se que necessiten ajuda. A vegades, tornen amb la seva família, tot i que no sempre és la millor opció. La Brenda va passar del carrer a pagar-se un lloguer, es va treure el títol d’Atenció Sociosanitària i està a punt de titular-se en Auxiliar d’Infermeria. Actualment treballa a temps parcial en una residència.

També trobem aquells que tenen tants problemes que prioritzen cobrir les necessitats bàsiques abans d’encarar un pla de creixement personal. En el moment en què es podria començar a treballar amb ells, comenta Garriga, és quan se’ls acaba la prestació, però ja han fet molt per encarrilar la seva vida.

Finalment, hi ha joves que decideixen no acollir-se a cap programa i són els que tenen les possibilitats més altes de fracassar i entrar en la dinàmica del carrer i de dependència dels serveis socials.

El paper de les associacions

A banda de la força de voluntat, el vincle emocional que s’estableix amb el seu tutor és determinant. Carme Montserrat, Doctora en Psicologia de la Universitat de Girona i experta en protecció i atenció a la infància i adolescència, remarca: ‘Tothom necessita sentir-se important per algú’. Segons la Brenda, sabia que podia confiar-li tot a la professional que li portava la seva prestació i no sentir-se jutjada.

No només importa el suport assistencial, sinó donar-los les eines per afrontar la vida laboral. Des dels centres residencials es posa el focus en els estudis més elementals, com un grau mitjà, com a solució a curt termini. En canvi, l’ASJTET intenta anar més enllà i prioritza que els joves extutelats tinguin el màxim de formació acadèmica. És la tasca més complicada, però també la que els donarà més oportunitats en el món laboral, en un entorn de crisi com l’actual.

La Fundació Sant Pere Claver, encara la prestació econòmica a quatre àmbits: habitatge i necessitats bàsiques, formació, preparació laboral (que sempre que es pot es recondueix cap a estudis) i suport socioeducatiu.

Desestigmatització per la igualtat d’oportunitats

Un dels principals problemes al que s’enfronten els tutelats i extutelats és el desconeixement i els prejudicis de la societat. Sovint es vincula ser tutelat amb ser problemàtic, quan habitualment no és així. Alguns prefereixen ocultar que han passat pel programa per tal de trobar feina o tenir una vida normal. Casualitat o no, tant la Brenda com la l’Anna han acabat treballant en l’àmbit del suport i assistència social.  

Perquè el que anhelen aquests joves és la normalitat, fer el que faria qualsevol persona a la seva edat. Són joves que tenen més riscos, però això no és sinònim que hagin de fracassar ni quedar exclosos. L’edat d’emancipació a l’estat, segons l’Eurostat, és de 29 anys. Ells amb 18 s’han independitzat. Malgrat el que pensen, amb el seu bagatge i experiència estan, probablement, molt més preparats per encarar la realitat.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]