Encarem aquesta setmana, que a efectes pràctics ja és la darrera d’agost, també d’un estiu inusual, d’un any imprevist i excepcionalment complicat. Tradicionalment, seria ara quan es començaria a engegar el motor del país, de la política i de l’activitat econòmica més enllà del turisme. Però enguany tot és, si se’m permeten els antònims, molt brutal i molt delicat alhora. No sabem, perquè no ho podem saber, on ens conduiran aquesta tardor i aquest hivern que ja truquen a la porta, però sabem que no serà un temps més, un temps qualsevol, un temps ociós. Ni per la persistència de la covid-19, ni per la política al nostre país i a l’estranger. Val més que en siguem conscients.

És evident que la covid-19 ha trencat tots els plans i ho continuarà fent amb un desafiament monumental que cal encarar immediatament: la tornada, sobretot, a les escoles. El primer de setembre els xiquets de Catalunya Nord seran els primers de tornar a les aules, seguits immediatament pels de la resta del país. Allò que hi ha en joc ara, per tant, és molt important i cal fer-ho bé, o els problemes que hem tingut fins avui es multiplicaran. Sabem, a més, que la gestió de la pandèmia del govern independentista del Principat i dels governs de progrés a les Illes i el País Valencià té una importància que va més enllà de la simple gestió, perquè pot tenir conseqüències electorals d’una gran magnitud. Ara no és prioritari de cap manera, això de les urnes, però tampoc no es pot negligir. Sobretot perquè no hi pot haver cap motiu més clar que els successos d’ara per a explicar i entendre la necessitat que hi ha de la independència i d’una gestió progressista dels recursos del país, abocada a la salut, a l’ensenyament, al rescat de les persones i famílies, per a evitar que ningú no s’enfonse, i al suport a les empreses i l’economia productiva.

Això és especialment clau en el cas del Principat, en un moment en què la legislatura sembla que arriba a la fi, i que hi arriba marcada per un pessimisme generalitzat. A mi em sorprèn de constatar que el moviment independentista català protagonitze un autèntic diagrama en ics, però ho assumesc perquè és així. La moral era altíssima entre el 2014 i el 2017 quan les condicions, com sabem ara però no sabíem prou aleshores, eren en un punt baix. I, en canvi, ara que les condicions, allò que els marxistes dèiem les condicions objectives, són en un punt alt, és la moral la que va per terra. La de gairebé tothom.

El curs que comença ara també serà atípic perquè la Diada, que d’ençà del 2012 ha posat alt el llistó del començament del curs polític, enguany serà difícil de fer per la situació sanitària. La força de l’independentisme, malgrat tot allò que diguen, és el carrer, i amb la covid-19 és evident que el carrer l’han deixat coix. La Diada, però, no ho és tot, i sobre això hi haurà notícies i situacions que tindran un impacte important, encara que hi haja la gestió de la pandèmia pel mig, i que poden ser armes de doble tall si no s’expliquen bé.

N’hi haurà segur en el camp de la justícia europea, començant per la vista de la demanda d’extradició contra Valtònyc, en la qual podria passar que la justícia europea es negàs a acceptar un veredicte ja en ferm de la justícia espanyola. Amb tot allò que significaria. I, evidentment, n’hi haurà amb tot allò que puga passar amb la inhabilitació del president Torra i l’eixida que ell adopte per al seu cas. Em fa la impressió, sobre aquest tema, que massa gent té per fetes massa coses, però que la imprevisibilitat i la sorpresa poden fer un paper més fonamental que hom no espera.

Entre més motius, perquè la situació a l’estat espanyol és molt complicada i allí, a Espanya, hi pot passar de tot i en qualsevol moment. L’escut protector dels mitjans del règim és més alt que mai, però també és més feble que mai quant a la protecció del rovell de l’ou del règim, que és la monarquia dels Borbons. Felipe és a un titular de premsa britànic de deixar de ser rei i aquesta extrema fragilitat fa que res no siga normal ni previsible. Ni allà ni ací.

El moment és delicat, doncs, per a nosaltres, però ho és infinitament més per a ells, que cada dia es troben més frenats per Europa quant a l’exercici de la repressió contra els catalans, i més enfangats en les misèries del postfranquisme. I quan dic aquest ‘ells’, hi incorpore també el govern progressista espanyol, que estic convençut que les setmanes vinents viurà unes proves de tensió com mai no les havia previstes. Tant, que si avui algú em proposàs una juguesca sobre com estarà l’estat espanyol el gener del 2021, jo en cap cas no m’hi jugaria cap pèsol, perquè som en aquell moment en què tot és possible. Ep! I quan dic això, no ho dic necessàriament per a bé, no ens enganyem, tampoc. Que fins i tot pot passar que Espanya es col·lapse i el nacionalisme català no siga capaç de capitalitzar-ho, atrapat com està en aquest disseny en forma de ics que té el sentiment popular en un eix i les condicions objectives, fins i tot incloent-hi la incompetència dels partits, en l’altre.

PS. Ahir la Universitat Catalana d’Estiu va tenir la generositat d’atorgar a VilaWeb el Premi Canigó, en reconeixement pels vint-i-cinc anys del diari. Agraïm infinitament el gest i, com va dir la nostra editora, agraïm sobretot als nostres vint mil subscriptors el suport que ens donen i que ens fa possibles. És molta gent, i ens emociona profundament aquest suport, però avui vull recordar dues coses.

En primer lloc, a aquells que encara no ho sou, vull dir-vos que sempre ens podreu llegir, pagueu o no, i que respectem d’una manera molt especial aquells que simplement no us ho podeu permetre: treballarem també, sempre, per vosaltres, per facilitar-vos la millor informació possible. I, en segon lloc, novament als qui encara no sou subscriptors, però sí que podríeu gastar cinc euros cada mes en VilaWeb. Unes ratlles enrere, parlava de l’escut protector dels mitjans del règim, i és per tombar-lo i deixar veure la realitat que fa vint-i-cinc anys que treballem. El vàrem tombar el 2004 arran dels atemptats d’al-Qaida a Madrid, plantant-nos contra la manipulació consentida pels grans mitjans. L’hem tombat durant tot el procés cap a la independència, no tan sols informant, sinó també ajudant a analitzar la realitat. I ho hem tornat a fer ara, informant amb rigor i seriositat de la covid-19, defugint el sensacionalisme, el pànic, el desconcert.

Aquest escut informatiu del poder, nosaltres el trencarem tantes voltes com calga, posant en joc sempre tot allò que som. Però supose que podeu entendre que no és igual encarar-nos a aquests escuts, fer-los front, al costat de 20.000 subscriptors, que al costat de 25.000 o de 40.000, que seria la xifra ideal. Per això, si podeu, als que ho podeu pagar, us demanem que ens hi ajudeu ara fent-vos subscriptors o fent una donació única. Perquè en un moment tan delicat com aquest, estem convençuts que som més necessaris que mai. Gràcies i enhorabona, en la part que us toca, per aquest Premi Canigó.