En defensa de les religions

VilaWeb

Sóc ateu. No crec en l’existència de Déu. I no és únicament que no m’haja estat donat el do la fe, sinó que estic convençut que la religió és una construcció social que, si bé en un moment de la història va tenir un paper a l’hora de tranquil·litzar l’ésser humà sobre les seues ignoràncies, avui és completament innecessària.

Però és precisament per això, pel paper social que té la religió, que entenc que mereix un respecte. No sóc ni seré mai un menjacapellans, perquè en la meua vida he vist molta gent que, de la religió, en treia la força que l’ajudava a ser millor i a treballar per millorar la societat. És clar que també he vist i he hagut de suportar massa homes i dones a qui la religió ha convertit en fanàtics capaços de justificar qualsevol acció –per més bàrbara que fos– basant-se en l’obediència al seu déu.

Als anys vuitanta i noranta del segle passat va semblar que el sentiment religiós retrocedia a tot el món. Però és evident que era una percepció equivocada. El sentiment religiós creix en el nostre món i no ens podem aclucar d’ulls a aquesta realitat, ans l’hem de tenir en compte amb molta cura. Ens agrade o no. I hem d’entendre també, especialment, que la globalització ha complicat molt el fet religiós.

Concretament, no podem passar per alt que els musulmans a Europa avui no són pas cap anècdota negligible ni exòtica. I tampoc no podem menystenir els perills de la barreja entre globalització i fanatisme religiós, que són ben evidents. Però que són evidents no tan sols des del punt de vista de l’existència d’uns joves que no se senten part de la societat on viuen i abracen el fanatisme més primitiu i perillós, sinó també per la reacció d’unes societats que se senten amenaçades per l’altre i reaccionen amb la por i l’exclusió. De la pitjor manera.

Hem de ser conscients, doncs, que estereotipar i acorralar una religió pel comportament d’un sector minoritari dels seus creients és un comportament radicalment erroni i, sobretot, extremadament perillós. Per als qui creuen en algun déu i per als qui no creiem en cap. L’envit, per això, és ben notable.

I la paradoxa és que avui des del meu ateisme crec que no només és necessari un major coneixement de les religions i un major respecte cap als fets religiosos, siguen els que siguen, sinó que això s’ha tornat imprescindible. Perquè només des de la convivència en la quotidianitat a Europa i a l’Orient Mitjà i des de la llibertat de tots ací a allà, no només dels musulmans però també dels musulmans, es podran desmuntar barreres que per desgràcia es van aixecar amb foc i sang al llarg de segles i més segles.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any