El teixit empresarial català s’ha recuperat amb força de la crisi. Ha guanyat dimensió empresarial. Alhora, sectors amb més valor afegit brut (VAB) per ocupat, com la indústria manufacturera i els serveis més intensius en capital –humà, tecnològic i financer–, guanyen pes en l’estructura productiva. A més, s’ha reduït significativament l’endeutament del sector privat, i s’observa una diversificació incipient de les fonts de finançament –incloent-hi el capital risc. En l’apartat negatiu, el mercat de treball manté nivells de desocupació i de temporalitat massa alts en comparació amb Europa, la qual cosa posa de manifest la persistència de disfuncions importants en el funcionament d’aquest mercat. A grans trets aquest paràgraf podria ser una bona síntesi de l’estudi ‘L’economia catalana al segle XXI, balanç 2000-2017 i perspectives 2030’, que va presentar la Cambra de Comerç de Barcelona la setmana passada. És una anàlisi interessant i extensa de l’evolució de l’economia catalana d’aquests darrers anys.

Sens dubte, l’èmfasi que posa en l’enfortiment del teixit empresarial després de la crisi és una garantia de futur per a la nostra economia. Ho hem vist aquesta setmana amb la dada de creixement publicada per l’Idescat. La variació intertrimestral del PIB ha estat del 0,6% i la interanual del 2%, amb un augment de dos punts percentuals en ambdues magnituds. Però, curiosament, el creixement apuntat és inferior a l’estimat per l’Airef, d’un 0,7% i un 2,3%, respectivament. De totes maneres, és ben probable que tant en l’un cas com en l’altre hi hagi revisions posteriors. Però com a tendència ja valen, i ens diuen que les coses no empitjoren, sinó que es mantenen o fins i tot milloren una mica en una etapa de desacceleració, marcada sobretot per factors externs i que ha d’afectar més la indústria.

Bé, fet aquest parèntesi, en l’estudi esmentat veiem que fins i tot un dels aspectes que més preocupen, la dimensió de les empreses, sembla que millora una mica. Em diu Joan Ramon Rovira, cap d’estudis econòmics de la Cambra: ‘Després de la brutal desaparició d’empreses durant la crisi, ens hem adonat una vegada més de la forta resiliència del teixit català.’ I em passa una dada: ‘El primer de gener de 2018 a Catalunya hi havia un 9% més d’empreses que l’any 2000 que superessin els mil treballadors. És un registre superior fins i tot al de Madrid. Moltes empreses mitjanes han fet el salt. I parlo tant d’empreses autòctones com d’internacionals.’ I encara indica un altre fet important: ‘Ens trobem en una tendència gradual i ininterrompudament alcista.’

L’estudi serveix per a comprovar que la productivitat entre el 2000 i el 2017 a Catalunya ha crescut marginalment més que no pas al conjunt de la UEM-12, i que en part això és degut a la forta reestructuració del teixit empresarial arran de la crisi, com també a la incorporació de progrés tècnic mitjançant l’adquisició de nous béns de capital. I aquí en Rovira expressa preocupació per un dels punts febles de la nostra economia: ‘La inversió en R+D baixa com a percentatge del PIB, en contrast amb Europa. A més de ser baixa, aquesta inversió la tenim concentrada en pocs sectors i empreses.’

Una de les conseqüències de la millora de la productivitat és que s’ha recuperat la competitivitat perduda durant el període expansiu 2000-2007. Hi ha canvis estructurals importants en la composició de l’oferta productiva, juntament amb la moderació salarial. Catalunya, a més de recuperar la demanda interna, ha assolit un saldo comercial positiu en les transaccions de béns i serveis amb l’estranger. A partir d’aquest fet l’estudi es demana si això pot reflectir un canvi estructural en el patró de creixement de la nostra economia. És un punt molt important. Cal tenir en compte que tant les inversions estrangeres com la contribució de les empreses multinacionals al valor afegit català continuen mostrant una tendència positiva a llarg termini.

A més de la recuperació del teixit empresarial, l’altra gran conclusió de l’estudi és que l’economia catalana té un patró de creixement dual. ‘En quantitat anem bé, creixem més que la mitjana europea, però la qualitat és millorable’, diu Rovira. Vol dir que encara que la producció segueixi un curs positiu aquesta millora no arriba a la gent, si en mesurem el benestar per la renda disponible, per exemple. El dia 9 de març ja vaig escriure sobre això: ‘L’economia ha crescut d’un 16% en cinc anys, però vivim millor?’ És un fet cabdal, perquè, al capdavall, l’economia té l’objectiu de millorar el benestar de la ciutadania… o l’hauria de tenir.

Les dades de l’estudi palesen ‘el dèficit de finançament que representa un obstacle persistent per al dinamisme de l’economia catalana’. Malauradament, això ja ho sabíem. A més, mostren que les famílies catalanes han de suportar una pressió fiscal superior a la mitjana espanyola –tal com correspon a un nivell de renda més alt–, però reben en canvi un nivell de prestacions i transferències socials per habitant sistemàticament inferior. També ho sabíem. L’anàlisi de l’estoc de capital públic per territoris, per una altra banda, reflecteix un esforç inversor acumulat –tant en relació amb el PIB com per habitant–, també inferior a la mitjana estatal. Vet aquí uns quants dels factors ben coneguts de la distorsió, que és bo de trobar escrits.

I no voldria acabar sense comentar un aspecte que em sembla molt interessant, sobre el paper que han de tenir Barcelona i la seva conurbació, gràcies a les noves tecnologies. Ja sabem que la irrupció de les tecnologies digitals té efectes potencialment ambivalents sobre el teixit econòmic. Per una banda, facilita la descentralització i la relocalització de determinades activitats manufactureres a tot el territori d’un país. Per una altra, tendeix a concentrar les principals activitats de serveis de base científica i tecnològica en un grup reduït de ciutats globals. Segons l’estudi, Catalunya pot aprofitar aquestes dues oportunitats alhora, ‘fomentant les sinergies entre un territori ric en tradició i presència industrial i una gran conurbació metropolitana amb una excel·lent base científica i projecció global’.

El lligam entre aquestes dues realitats complementàries s’ha de materialitzar en un conjunt d’infrastructures logístiques, aeroportuàries i comercials de primer ordre, que cal potenciar. ‘Catalunya ha d’avançar a partir de les seves pròpies fortaleses, recolzant-se en l’eix vertebrador indústria-logística-ciència-tecnologia, posant en valor la seva privilegiada posició a la Mediterrània per actuar com a principal node de connexió entre Europa, Àsia i Àfrica’, diu l’estudi. Totalment d’acord, res més a afegir.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb