Si repassem les actuacions dels uns i dels altres durant aquests darrers anys i, especialment, durant aquests darrers mesos, veurem que la nostra estratègia variable –alguns diuen que improvisada– ha anat impedint qualsevol actuació de l’estat espanyol que anés més enllà de les accions judicials i de pressió econòmica i, sobretot, ha anat reduint el possible termini de la confrontació final. Ens cal continuar així, avançant-nos als seus passos i, generalment, fent-los inútils o, com a mínim, reduint-ne els efectes.

Si no passa res greu abans de l’1 d’octubre, cosa ben probable si fem les coses com les hem fetes fins ara, els anirem desmuntant les situacions o paranys que intenten anar construint i ens plantarem a l’1 d’octubre amb molts trons i focs d’artifici –unes quantes inhabilitacions a hores d’ara ho serien– i poca cosa més. Si és així, al govern espanyol només li quedaran les tres darreres jugades, enunciades en l’article anterior, que ara desgranarem.

1. Impedir que les urnes arribin al lloc de destinació. Imaginem que el govern espanyol sap perfectament on es guarden les urnes i que, fins i tot, sap quin és el pla B i on són aquestes altres urnes, si realment existeixen. Com que no podem basar tota la nostra estratègia en la suposició que som més llestos que ells, cal tenir un pla C indestructible. L’altre dia, un bon amic em va enviar una foto amb una urna de metacrilat, preciosa, que ell mateix havia construït amb poques hores i amb un pressupost ben baix. Tot el material era comprat a uns magatzems històrics del carrer d’Aragó, a Barcelona. I em va dir que, per ell, aquest seria el millor record d’una jornada històrica com la que es va preparant i que, per raons gairebé incomprensibles, això de les urnes s’havia convertit en el principal centre d’interès d’aquesta part final del procés. Com que li vaig dir que jo també en volia una i algun altre amic també n’hi havia demanat una altra, negociant com és ell, es va posar a elaborar un lot complet que incloïa totes les peces necessàries i les instruccions de muntatge. Vaja, una cosa estil IKEA. Ahir em va demanar si havia fet córrer la idea, perquè li anaven arribant moltes comandes d’arreu del país. Vam concloure que era qüestió de fer una web per a centralitzar les comandes i organitzar diversos centres de muntatge de lots i de distribució per a assegurar que tothom qui en volgués pogués tenir-ne una. Moltes de les revolucions viscudes tenen un símbol i, després de la dels clavells a Portugal, ara la meva revolució de referència estètica serà la de les urnes a Catalunya. Potser convé que el govern espanyol vagi abandonant la idea de segrestar les urnes oficials poques hores abans de l’1-O perquè, si calgués, jo deixaria la meva al meu ajuntament i encara en tindria un record molt més valuós! I, com jo, segur que ho farien milers de persones arreu del país.

2. Provocar aldarulls el mateix dia 1 d’octubre. Com que queda clar que no seríem els qui volem anar a votar els qui provocaríem aldarulls aquell dia, totes les sospites recaurien en els grups antireferèndum i, després de les actuacions de les clavegueres de l’estat, seria fàcil demostrar que aquests grups haurien estat promoguts i ajudats des de les instàncies paraoficials de l’estat espanyol. En tot cas, el millor antídot és avisar des d’ara mateix que qualsevol aldarull serà atribuït, directament o indirecta, als aparells de l’estat espanyol. Per una altra banda, la cosa millor és que tots els qui esperem l’1-O amb candeletes estiguem preparats per a envoltar i reduir aquests grups i avisar immediatament els mossos. Com es va fer el 9-N, caldrà que cada centre de votació estigui vigilat –pels mossos i per la gent– des de la nit abans. Un país amatent és el millor antídot.

Per una altra banda, seríem ingenus si no ens preparéssim per a afrontar alguna mena d’aldarull durant el mes de setembre –especialment pels volts de l’Onze de Setembre o del dia de l’aprovació de la llei de referèndum– amb l’objectiu més que evident, per part de l’estat espanyol, de justificar la seva intervenció per a garantir l’ordre públic a Catalunya. Hem aconseguit reduir el ‘període calent’ –el mes de setembre– a la mínima expressió, i fins i tot els més descreguts ja comencen a pensar que els Mossos saben de quin costat han de ser, que no és cap altre que el del poble. A la gent, a tots nosaltres, només ens cal estar amatents durant un mes, el setembre.

3. L’ofec econòmic a la Generalitat. Si, com sembla, arribem a l’1-O i fem una jornada memorable d’exercici democràtic, l’endemà entrarem en l’etapa final del procés. Com que, tal com han anat les coses, només auguro la victòria del sí, la darrera oportunitat que tindrà l’estat espanyol per a impedir que exercim com un país independent consistirà a tenir sota control l’aparell administratiu i de seguretat de la Generalitat. Per fer-ho, tenen la intenció de tancar l’aixeta econòmica, pagant directament als treballadors públics, les empreses adjudicatàries de serveis i els proveïdors, i fent-los saber, amb més subtilitat o menys, que ‘qui paga, mana’.

Ja fa temps que vaig escriure que, en una situació així, l’únic antídot vàlid no era pas la desobediència militant –que també– sinó que la Generalitat garantís el pagament ordinari, i això, mentre no es normalitzi el funcionament tributari –calculo que cap a final de gener del 2018–, només serà possible si la Generalitat disposa dels préstecs necessaris, provinents d’entitats financeres internacionals. Unes entitats que tenen molt clara la solvència del nou estat, malgrat les classificacions negatives que tenim com a comunitat autònoma. I si arribem a la situació paradoxal –i gairebé còmica– en què, durant uns mesos, els treballadors públics –i els pensionistes– cobrin de dues administracions, no ens preocupem gaire, que quan l’altra part reconegui que per sobreviure i no fer fallida s’ha d’asseure a negociar, ja posarem els comptes en ordre.

Potser sí que només són elucubracions d’estiu, però si haguéssim d’anar per aquests camins, ens caldria la màxima participació ciutadana, i l’experiència dels anys viscuts al Secretariat Nacional de l’ANC em diu que no hi ha participació massiva sense implicació i que només hi ha implicació si hi ha informació i transparència. Tots plegats hem d’entendre les raons per les quals se’ns demana la participació. Hem de saber passar de la crida al cor a la crida al seny i al cervell!

Pere Pugès i Dorca és cofundador de l’ANC i vice-president 5è del Congrés Participatiu Catalunya i Futur

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb