El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Junker, ahir va fer el ridícul. En una compareixença en què li van demanar sobre la independència de Catalunya, va dir que hi estava en contra perquè pensava que, si Catalunya s’independitzava, hi hauria més estats que també voldrien independitzar-se, i d’aquí a quinze anys la Unió Europea –actualment, de vint-i-set estats més un– podria ser ‘de noranta estats’.

Juncker ni tan sols va tenir la decència d’explicar que ell venia precisament d’un dels estats més petits i amb menys població de la Unió Europea. Per tant, tenint en compte que ell mateix presideix la comissió, el seu argument sobre la fragmentació i la mida dels estats no tenia cap sentit. Tan sols Malta, i per molt poc, té menys habitants que Luxemburg. L’argument de l’antiguitat tampoc no el podia defensar, ja que ara hi ha vuit estats dels vint-i-set de la Unió que no existien l’any 1990 amb les fronteres actuals. Però, en qualsevol cas, el ridícul més espantós el va fer quan va parlar de noranta estats, ja que no hi ha, ni de bon tros, setanta situacions comparables o equiparables a la catalana.

Tenint en compte com serà la Unió Europea d’ací a quinze anys, sense el Regne Unit i sense cap estat nou adherit, com a molt, essent molt generosos, podríem parlar d’una vintena de casos en què l’estat és qüestionat per minories nacionals. Però aquests casos tampoc no són comparables entre si pel que fa a la importància i la credibilitat de la reivindicació.

 

Mapa de les regions que podrien esdevenir independents a Europa

Actualment, l’únic procés d’independència a Europa comparable al cas de Catalunya és el de Flandes, tot i que segueix una via molt diferent de la catalana. També hi ha dos casos que poden créixer molt i de manera ràpida en qualsevol moment, que són el del País Basc i el de Còrsega. La resta presenten condicions que fan difícil de pensar que tinguin possibilitats de crear estats propis abans que no hagin passat quinze anys.

En aquest sentit, hi ha països que tenen activats processos que han fet que els grups nacionalistes arribessin a tenir una representació parlamentària àmplia o a compartir el govern, tot i que sense plantejar cap horitzó d’independència. És el cas, al nostre país, del País Valencià i les Illes Balears (aquests sí que podrien aprofitar la dinàmica del Principat de manera més o menys ràpida, sobretot les Illes, que hi tenen una relació nacional directa). I també és el cas de Galícia, el Tirol del Sud, Padània o Sardenya. També hi ha el cas de les illes Aland, un territori de parla sueca integrat a Finlàndia que constitueix un cas únic perquè el seu estatut està determinat per un acord de la Societat de Nacions.

És evident que hi ha territoris que tenen moviments regionalistes o de recuperació cultural importants arreu del continent. Com a molt, però, podríem parlar d’una vintena de casos, una xifra molt allunyada dels setanta estats que Juncker diu que es podrien crear perquè la UE arribés a tenir noranta membres.

Fins i tot, si l’ampliació de les fronteres de la Unió fos molt efectiva i agafés gairebé tot Europa, costaria molt de trobar aquests estats. Els casos d’Escòcia i Irlanda, si el Regne Unit finalment continués formant part de la UE, i el de la República Sèrbia de Bòsnia serien els més importants. Un cas ben particular seria el de les illes Fèroe, que pertanyen al Regne de Dinamarca però no formen part de la Unió Europea; i, en aquest sentit, també és singular Xipre, ja que el nord de l’illa oficialment forma part de la Unió Europea però les lleis europees hi són suspeses per l’existència de l’anomenada República Turca del Nord de Xipre. Ni així, però, es podria arribar als noranta estats que Juncker, el luxemburguès, considera poc menys que un malson.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb