Els Països Catalans com a constatació contra els regionalistes

«El regionalisme geogràfic no és res més que la constatació del regionalisme polític que políticament el moviment catalanista fins ara ha estat més un regionalisme que no pas un nacionalisme»

Vicent Partal
22.06.2020 - 19:52
Actualització: 22.06.2020 - 21:06
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui la Flama del Canigó arriba del Pirineu als quatre cantons del país, en un ritual que és el que, en definitiva, fa visible cada any d’una manera més clara l’existència d’aquesta realitat nacional que en diem Països Catalans. Des del cor de Catalunya Nord el foc arribarà al sud, per exemple, fins a Alacant i Guardamar i deixarà pel camí un reguitzell de fogueres enceses –enguany de manera ben particular per la covid-19, però enceses al cap i a la fi. L’ocasió és un bon recordatori, doncs, per a parlar d’una de les grans qüestions pendents, i estranyes, del nacionalisme i l’independentisme catalans: la definició dels límits de la nació.

Perquè en el cas català es viu una paradoxa ben peculiar: els límits de la nació, els que són assumits de manera majoritària pels catalans, són exactament els que dicten les nacions de les quals ens volem separar. No han estat els catalans sinó Espanya i França que han fabricat els límits d’aquesta Catalunya que va de Portbou a Alcanar, d’aquesta Catalunya petita que és la que reivindica com a nació pròpia la majoria de la gent, el territori sobre el qual es va proclamar la república independent el 2017. I això, el fet que els límits de la pròpia nació els marquen els poders que l’administren, és molt estrany, en comparació amb qualsevol altre cas.

D’Irlanda a Armènia, per tot Europa –i evidentment a la resta del món–, quan una nació reclama l’autodeterminació una de les primeres coses que fa és dibuixar-se, dibuixar el seu mapa des de si mateixa, imaginar-se i pensar-se en llibertat. I això no es fa mai a partir de la conformitat amb el dibuix que li han fet els altres. Catalunya, la Catalunya catalunyesa, n’és una clamorosa excepció: reivindica com a marc nacional allò que en realitat és la ‘Catalunya espanyola’, el territori que les successives ordres administratives han dictat, capriciosament, de Madrid estant durant els decennis i els segles.

D’aquesta manera, per exemple, s’accepta que la Franja de Ponent reste fora de Catalunya, tot i que això és una decisió consolidada, a tot estirar, d’ençà del 1833. O la partició de la Cerdanya, pactada entre Espanya i França al tractat dels Pirineus. Però què explica avui les possibles diferències entre Portbou i Cervera de la Marenda si no és la pertinença administrativa a dos estats diferents? Tan catalans són els uns com els altres. I aleshores per què quan la nació esdevé projecte en deixa fora una part? A què es deu aquest comportament estrany, insòlit?

La meua teoria, i si mai tinc temps per dedicar-m’hi m’agradaria molt d’explicar-ho extensament en un llibre, és que el regionalisme geogràfic no és res més que la constatació del regionalisme polític que políticament el moviment catalanista fins ara ha estat més un regionalisme que no pas un nacionalisme, tal com ho entenen els estudiosos arreu del món. Això que anomenem ‘catalanisme’ ha acceptat tradicionalment, sense vacil·lar –més enllà d’alguna expansió retòrica–, la geografia administrativa espanyola. Directament. I això ha passat perquè aquest catalanisme s’ha acceptat, tradicionalment, com a espanyol. Espanyol rar i incòmode, però espanyol. No hi ha cap explicació possible sinó aquesta. La Catalunya de Portbou a Alcanar és assimilable i incorporable a un projecte espanyol, siga quin siga. En canvi, el projecte nacional dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, és inassimilable de mig a mig per Espanya i per França. Indigerible. La diferència no és poca i pense que explica unes quantes coses.

Però el fet és que tot just ara sembla, em sembla a mi, que per primera vegada una part del país es reconeix a ell mateix, no com a regionalista sinó com a rotundament nacionalista amb tots els ets i els uts, independentistes mentalment alliberats del marc espanyol. El Primer d’Octubre és el tall, un tall, si m’ho permeteu, epistemològic. I per tant crec que seria un moment idoni per a suscitar el debat sobre quin és i quin ha de ser el marc nacional en què volem reconèixer-nos. Sense paranys. Que ací ningú no diu, de cap manera, que o tot el territori és independent o no ho pot ser cap tros. Ni parlem de quanta gent ho vol o ho deixa de voler en cada territori, en cada zona, en cada comarca, en cada municipi o barri. Els exemples, arreu d’Europa, ho deixen ben clar. La Irlanda que ja és república no es pensa mai al marge de la Irlanda completa, de tota l’illa d’Irlanda, malgrat que haja d’aguantar i trampejar com puga l’ocupació britànica d’una part de l’Ulster. O Armènia, per a continuar amb els exemples d’abans, no es pensa mai sense l’Artsakh, encara que provisionalment haja d’acceptar l’existència d’un segon estat no reconegut i en lluita permanent amb els azerbaitjanesos.

No es tracta, doncs, d’adoptar dogmàticament un mapa sinó de saber quina és la teua nació i no oblidar-ho mai. Ni prendre cap decisió sense tenir-ho en compte. Ara mateix, com a país, en tenim un tros que ja és independent i es diu Andorra. I això és molt important. I un segon estat que es diga Principat o Catalunya o República Catalana serà un gran salt endavant, però no el final de la història. Però, com a valencià, deixaré la pell per a aconseguir la independència del Principat, que és la que és factible ara mateix. Però ho faré pensant també i sempre en la llibertat de Bétera, el meu poble, el país més meu, i com a pas imprescindible per a arribar-hi. No ho faré pas per aturar-me a Alcanar com si l’esquifit riu Sénia fos l’Amazones o Vinaròs fos un altre planeta i la gent que hi viu fossen uns totals desconeguts.

Per això reclame avui, mentre corre la flama, de poder-ne parlar. I pensar-hi. Que se’n parle. A Perpinyà, en l’acte del Consell per la República, es va fer un pas endavant monumental. Perquè instrumentalment Catalunya Nord, amb el suport al referèndum, ha fet miques una part de l’imaginari regionalista. Per fer-nos forts, per pensar-nos forts, cal anar més enllà i que el consell s’expandesca per tota la nació i faça propostes d’abast nacional. Que el pla que diu que prepara no finesca dins les ratlles administratives imposades per França i Espanya, encara que l’objectiu immediat siga alliberar les quatre províncies. Pensar-nos autònomament és el primer pas per a ser autònoms, és a dir, per a ser independents. I aquest és el valor enorme que per a la nació catalana té el fet de saber-se Països Catalans.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
22.06.2020  ·  22:15

És ben cert. El País és el que és, malgrat que els estats ocupants el retallen i tracten d’enfrontar unes parts amb altres. Però de sobte, com cada any, arriba la flama des del Nord i s’estén fins el Sud. Per un moment, tots ens reconeixem. I, de fet, els valencians que donem suport a l’alliberament del Principat en som uns quants. Igual com els qui van ajudar des del Nord a fer arribar les urnes. Perquè tots ens sabem germans. Parlem la mateixa llengua.

Joan Cusidó
Joan Cusidó
22.06.2020  ·  22:15

Potser, aquest moment de reivindicació d’un alliberament nacional és el context adient per a replantejar-se, d’un cop (hi va haver una revifada, al voltant dels 70) la nació sencera. Per a superar la inèrcia històrica d’empetitir tot el que som.

Gemma R.
Gemma R.
22.06.2020  ·  22:25

D’ aquí vénen els constants atacs a la llengüa. La llengüa vehicle la nació, i si la independència de Catalunya fa pànic, la de tota la nació catalana o els Països catalans, no vull ni pensar-ho. Però a la pregunta de perquè ens cenyim a les 4 provincies del Principat quan parlem de la nostra nació, és per por en el meu cas. La catalanofòbia la tenim ficada molt endins, i fa por dir que el País Valencià és part dels països catalans, i que els valencians ens cridin que no són catalans, que ells no ténen res a veure amb nosaltres. Que què ens hem pensat?. Que ells són valencians i q la seva llengüa és el valencià, no el català. Igual amb les illes i amb la Cat Nord. Personalment he d’ estar molt segura que parlo amb un catalanista- valencianista, balear o nòrdic. Del contràri m’ abstinc per evitar situacions incòmodes, que no és la meva intenció provocar.

Joan Benet
Joan Benet
22.06.2020  ·  22:35

Crec que si el 2017 ens en haguéssim ensortit i ara fóssim una República efectiva i independent, en aquest moment espanya tindria un bon merder muntat tant al País Valencià com a ses Illes… No sé a França que passaria però segur que alguna cosa és remouria també.
I seria qüestió de temps una confederació de Països Catalans.
Què és el que m’agradaria veure abans no sigui massa vell…

Carles Macaya
Carles Macaya
22.06.2020  ·  22:35

Amb el temps i el coneixement a empentes de la història que ens han manllevat he anant forjant la imatge i el convenciment de la Catalunya que vull, independent i republicana, ras i curt.

L’editorial de l’altre dia “la naturalesa del conflicte” i aquest d’avui emmarquen i visualitzen els eixos d’aquesta Catalunya. I seran els eixos sobre els que votaré (si és que arriben les paperetes a Chihuahua (Mèxic), cosa que fa anys no passa). Però malgrat tot, tots els meus esforços vitals aniran amb claredat a construir fins on es pugui i el meu temps permeti aquesta Catalunya de tots, transversal i republicana.

I ho sento, però ja hi ha moltes opcions possibles que queden fora d’aquests eixos i no tindran el meu vot. No em deixaré prendre el pel un cop mes.

Es possible i ho farem. Clar que ho farem amb, sense i malgrat aquesta Espanya colonial i franquista que ens envolta!!!

Matilde Font
Matilde Font
22.06.2020  ·  22:35

Els valencians que ens sabem catalans, tant si vivim a Catalunya o al País Valencià, sabem que primer hem de declarar la Independència de Catalunya per més tard aconseguir la Independència dels Països Catalans. Primer hem de fer el primer pas, per continuar caminant.
La nit de Sant Joan i la flama del Canigó ens ho recorden cada any.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
22.06.2020  ·  23:06

Gràcies Partal i Matilde Font. Hem rebut la flama a la Calderona i continua camí avall. Visca la Terra.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
22.06.2020  ·  23:15

Bon raonament, i caldrà anar pas a pas. Andorra és la constatació de que som una nació (se la van repartir i van deixar un pinyol pensant que no seria res). L’1-O és la certesa de que es vol ser-ho. La declaració d’independència suspesa és la constatació de que es pot fer-ho … si hi ha resiliència i s’espera l’oportunitat política que, més aviat que tard, es produirà … perquè l’estat és incapaç d’afrontar de forma democràtica i en llibertat aquest embat, i això el farà perdre.

Joan Coll
Joan Coll
22.06.2020  ·  23:20

Molt bo, l´exemple d´Irlanda.

Francesc Xavier Gómez
Francesc Xavier Gómez
22.06.2020  ·  23:44

Si examinem la qüestió amb una certa perspectiva, es fa ben palesa la tesi que ens proposa avui el Director de VilaWeb: El catalanisme com a un regionalisme de matriu espanyola. Ens n’hem fet tips d’escoltar la tesi que el catalanisme tenia un propòsit regenerador d’abast ibèric. L’hem escoltada perquè aquesta era molt probablement la realitat, assumida i jo diria que acceptada, per una part considerable dels nostres conciutadans.
La proclamació d’independència del 27 d’octubre del 2017 no va reeixir, bàsicament, perquè la majoria de la població del Principat no l’havia assumida amb totes les conseqüències. Malgrat l’avenç impressionant de les tesis independentistes, penso que la majoria de la població del Principat es veia, i es veu, com a espanyola.
Són segles i segles de vinculació, sovint problemàtica, als designis de la construcció estatal espanyola i, malgrat els perjudicis evidents que se’n deriven, molts conciutadans no saben, no poden, o no volen, sortir de les coordenades físiques i mentals espanyoles.
Com diu en Vicent, el projecte nacional que es pot articular al voltant dels territoris que comparteixen la llengua catalana és inassumible per als estats espanyol i francès.
Espanyols i francesos ho tenen clar des de fa decennis.
Molt més que no pas nosaltres.

Artur Martí
Artur Martí
22.06.2020  ·  23:50

Magnífic i imprescindible el debat que ens recorda i ofereix l’editorial d’avui.
Som i volem Països Catalans ha de ser una de les reivindicacions principals en tot moment i situació.
El que em porta a la inevitable pregunta de si en el cas de això acabi agafant més cos al Principat, les altres parts dels Països s’hi apuntaran o no.

Jordi Juan
Jordi Juan
22.06.2020  ·  23:57

Gràcies Vicent, no imagina l’important que és que en aquests temps on tanta gent canvia de principis segons li convé i prioritza la tàctica sobre l’estratègia, que hi hagin persones com vostè que mantinguin unes ideas coherentes. Li reitero, Moltes gràcies.

Robert Mora
Robert Mora
23.06.2020  ·  00:11

Magistral! Espere el teu llibre!
És imprescindible recordar (sobretot per als valencians) periòdicament quins són els límits de la nació completa.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
23.06.2020  ·  00:31

Joan Benet

Crec que si el 2017 ens en haguéssim ensortit i ara fóssim una República efectiva i independent, en aquest moment espanya tindria un bon merder muntat tant al País Valencià com a ses Illes… No sé a França que passaria però segur que alguna cosa és remouria també.
I seria qüestió de temps una confederació de Països Catalans.
Què és el que m’agradaria veure abans no sigui massa vell…

Em sap greu dir.ho. Tot això es molt bonic, però no crec que tinguem la sort de veure.ho..Potser la propera generació(?)

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
23.06.2020  ·  01:06

En tot cas:

1ª: o bé “Som una Multinacional, més aviat”

https://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/?paged=31

2ª: O bé: “Som una nació, decididament”

……per cert, ací hi ha el comentari de la gran blocaire i alumna del professor Terricabras, Na Sílvia Martínez i Colomer, d’Amer, que fa uns anys ens va deixar.

https://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/?p=91574

Jaume Jose
Jaume Jose
23.06.2020  ·  02:25

Mestre, heu escrit: “s’accepta que la Franja de Ponent reste fora de Catalunya, tot i que això és una decisió consolidada, a tot estirar, d’ençà del 1833”. Ací he de discrepar. La proposta de Javier de Burgos de 1833 es basa en la divisió comtal (comtes que feia poc encara parlaven visigòtic en lloc de català) del regnat de Jaume II el Just (abans de 1327, ja en disputa el 1210). Hauria de cercar les fonts per documentar-ho però les Corts del regne d’Aragó s’enfrontaren, amb les de Catalunya en això que avui en diem lawfare, imposant la frontera de la Clamor Amarga (o d’Almacelles) i el riu Algars amb el desig de la noblesa menor de dependre de Saragossa en lloc de Barcelona. No així el poble (els feligresos) que amb la desparació del Bisbat de Roda d’Isàvena el 1196, les seues parròquies passaren al bisbat de Lleida i no fou fins el 1955 i 1995 que passaren al de Barbaste-Montsó. Disputes similars entre les diòcesi de Tortosa i Saragossa, també resoltes l’any 1955.
Em sembla que he posat prou pistes per qui vulgui cercar-lo malgrat alguna dada no sigui tan exacta com m’agradaria.
Coratge.

Li (Linus) Fontrodona
Li (Linus) Fontrodona
23.06.2020  ·  05:12

Considerant la llengua com a esperit de la Nació, jo me’n dibuixo una encara més ampla, que inclou l’Occitània sencera. Ja sé que d’això se’n diu ‘somniar truites’, però jo m’entenc igualment bé amb parlants d’Eivissa, d’Alvèrnya o del Piemont.
I, en fi, com féu dir el Dant al gran Arnaut Daniel: “consirós vei la passada folor, e vei jausent lo jòi qu’esper, denant.”

Josep Segura
Josep Segura
23.06.2020  ·  06:29

Partal, President !!!

PAU BOLDU
PAU BOLDU
23.06.2020  ·  08:16

Està clar que l’enemic comú son els GENOCIDES ESPANYOLS, que amb l’emigració s’han desparramat pels PPCC i han criat com ningú. No son més que nosaltres, però cal tenir clar que son els nostres enemics

Eduard Samarra
Eduard Samarra
23.06.2020  ·  08:23

S’ha de descolonitzar la ment.

Albert Miret
Albert Miret
23.06.2020  ·  08:41

Em temo que en qualsevol cas són coses a discutir després de la independència. Mentrestant, si no se sap que fer, anem pentinant el gat.

J. Eduardo Polío
J. Eduardo Polío
23.06.2020  ·  08:58

Cert, la trobada a Perpinyā i la gratitud amb Catalunya Nord va ser un gran pas.
Ser independent ės un treball de cada consciēncia.

Secundí Mollà
Secundí Mollà
23.06.2020  ·  09:39

Jo soc valencià de nació catalana i afirme que si amb tots els diners i els recursos immensos que ha utilitzat Espanya per separar-nos, si amb tota la immundícia que ens ha llançat amb els seus mitjans de comunicació per enguerrar-nos, si contra tot principi econòmic sempre ha fet prevaldre la voluntat de tallar tota via de comunicació entre València i Barcelona fent eternes les autopistes de peatge i projectes com el TGV, i si fins i tot una part de la seua esglèsia, la de la Conferència Episcopal més retrògrada i feixista, ha predicat els dictat d’Espanya, contra el dictat del seu deu, que ens odiem els uns als altres i amb tot i això resulta que encara avui hi ha la meitat dels principatins i una tercera part (repeteixo: una tercera part) dels valencians i els illencs són partidaris dels Països Catalans, vol dir estimats compatriotes, que hem picat molta pedra i que hem arribat a un punt de consciència de Països Catalans de no retorn. Vol dir que som.

https://www.vilaweb.cat/noticies/segons-un-estudi-una-terc-del-pais-valencia-i-les-illes-estarien-a-favor-dels-paisos-catalans/

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
23.06.2020  ·  09:54

Sr. Pau Boldu, trobo desencertada la seva sentència sobre els “genocides espanyols” i la seva invasió dels PPCC. La trobo racista/supremacista en uns moments que sabem que això no és el camí.

Espanya es comporta com un estat imperialista, genocida i expoliador, totalment cert.
Els vinguts a Catalunya no necessàriament són això, n’hi ha de tot.

En conec catalans de vuit cognoms de llinatge, que són servents ulls clucs del naZionalisme espanyol.
En conec molts vinguts de fora que són independentistes i amb més estima, de llarg que els anteriors esmentats, per la llengua i la cultura del país que els ha acollit. Aquests volen la independència perquè es senten d’aquí i no s’han deixat rentar el cap pels invasius mitjans de comunicació espanyolistes.
Han estat clau en el creixement de Catalunya.

Per tant compte!!! , no anem a copiar els pitjors comportaments de l’estat del qual volem marxar.

Perquè tirant enrere en la historia, qui és autòcton de la terra que habita? El que ha estat 50 anys, 100, 300, 1000,……?
En realitat ningú.
És autòcton el que se la estima i defensa.

QUIM BG
QUIM BG
23.06.2020  ·  10:09

Jo sempre he contemplat el principat com la punta de llança de la Republica Federal Catalana, a la que s’hi aniran adherint voluntariament la resta de països catalans. Empesos per la pressió franc-espanyola a la que seran sotmesos i veien que el país de Catalunya funciona lliure i democràtic.
És un innocent somni, objectiu.

Josep Salart
Josep Salart
23.06.2020  ·  10:09

Ara no tenia la cap ni la flama ni la flema. Tenia al cap els presos, els exiliats, la traició d’ERC anant contra tota la unió independentista i sobre tot el Consell per la República.

De flama en vaig veure una molt a prop, però va ser un moment fugaç, quan va arribar i desembarcar a Empúiries cap allà el 1992 intentat-la destruir. Al no poder per culpa de la Policía, ho vàrem solucionar amb uns españols i els seus draps rojigualdos.

Fermí Alari
Fermí Alari
23.06.2020  ·  10:33

Senyor Partal, no sabeu com em recordeu Joan Ballestar Canals, l’editor del mapa dels Països Catalans -motiu pel qual va anar a la presó-, que tenia una llibreria, Públia, al carrer Consell de Cent de BCN! Jo, llavors -anys 70-, estudiant de Facultat, hi passava tot sovint a escoltar-lo. Era cada vegada una injecció d’ànims i esperança. Com vos.

Ramon Batlle
Ramon Batlle
23.06.2020  ·  10:42

Senyor Vicent Partal, l’expressió “deixar-hi la pell” en català vol dir una cosa totalment diferent d’ “esforçar-s’hi al màxim” que és la definició que adopta el castellà. Sembla que feu servir la definició castellana. Molt malament.

Francesc Villagrasa
Francesc Villagrasa
23.06.2020  ·  10:46

Moltes gràcies per l’editorial d’avui. Em reforça el meu convenciment que el català es la clau de tot plegat. La nostra llengua es l’ànima que ens aguanta i ens fa forts.Quan anem a Madrid a una taula de diàleg està ben clar que mai ens portarà cap a la independència però si’ que ho podríem aprofitar per reforçar el que ens fa forts de debò reclamant el reconeixement del català com a llengua oficial a Espanya i, de retop, a la Unió Europea

Josep Marrasé
Josep Marrasé
23.06.2020  ·  11:09

Ningú, a Catalunya, que se senti independentista, no imagina els limits geogràfics tal i com els conformaren i obligaren els estats espanyol i francès. Després, la història ha fet que Catalunya no tingués prou força per imposar els criteris del nacionalisme exemplar. Primo de Rivera i Franco, manu militari, continuaren fent passar per l’adreçador un poble sotmès a la voluntat vergonyant que ja havien imposat els seus predecessors en la història.
Mica en mica, els catalans, obligats per la força de les dictadures més absolutistes, abandonaren les idees nacionalistes, només es manteniren en aquesta idea alguns grupuscles de conviccions molt fermes. Vicent, el que passarà ara no es pot preveure. Tot depèn molt, massa, del recolzament internacional i de les determinacions del pròpi poble català. Cal, a més a més, un lideratge ferm i intel-ligent que meni Catalunya cap a la llibertat.

ramon Feixas
ramon Feixas
23.06.2020  ·  11:43

És lògic que en Partal reclami el dret a parlar d’allò del qual seria sorprenent que no tingués a dins en el tema geogràfic. Però a mi em sembla que hi ha un altre factor relacionat en el medi per arribar a la fita. El nivell de consciència social i tractament de la por del setembre del 2017 a la Catalunya regional era l’adequada per fer una esquerda a la “sacrosanta unidad en la más profunda de las divisiones “. No era la primera de la història de Catalunya ni molt menys de la història d’Espanya. Era la primera de naturalesa totalment democràtica davant el búnquer franquista de base inquisitorial. Què hauria passat si amb una consciència social així hagués estat el referèndum (desobediència inclosa per a l’organització )a nivell de Països Catalans? Potser tampoc hauria estat suficient, però vaja………..És com estar al Bruc, al roc del tambor o a Les Pinasses,…camí a Sant Jeroni. Com evolucionarà la consciència social? No ho sabem. El capitalisme és conductista. Fa consumir amb el criteri de benefici d’algú amb independència de què convingui al consumidor i a la societat en general. Volguem o no els països catalans ho respiren. A pesar d’això l’esperpent de la unitat d’Espanya totalment de base franquista i corrupció monàrquica ensenya molt. Tard o d’hora s’haurà de fitar els Països Catalans si Espanya no es dissolt abans ella mateixa, però el bull de la carn de perol no té la intensitat que el bullir pasta. Si es marxa de la cuina l’olla vessa. Si marxem d’Espanya…….

Agnès Buscart
Agnès Buscart
23.06.2020  ·  12:03

I tant!
Avui i sempre endavant.
Bona Festa als Països Catalans

Enric Mauri
Enric Mauri
23.06.2020  ·  12:19

[Dispenseu tot …]
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-barbeta-punyalada-erc-laura-borras_516309_102.html

Sr. Partal, VilaWeb,

Aquesta és la mena, dic la mena (l’article també), que no sols m’agradaria veure i llegir a VilaWeb, sinó que de fa molt temps opino que hauria fer (mutatis mutandis). Naturalment, el diari, i per la potestat de la seva direcció té la línia editorial i publica els articles, texts, notícies, etc. que vol.

Però si en relació amb la qüestió que tracta aquell article, pel seu autor (és un periodista veterà, no és pas cap mal periodista, no és un “estripador”, etc.), i per com el tracta, simplement explicant coses i aportant-hi explicacions … deia, si en relació i tenint en compte tot això, no es pot dir segons què i nomenar segons qui, no comparteixo el posicionament i el capteniment de VilaWeb i els seu director.

Això és parlar “clar i català”, i sempre havia cregut que VilaWeb n’era el més gran i millor exemple … O és que parlar “clar i català” ja s’interpreta en negatiu?, No fotem si arribem aquí!. El Sr. Partal i VilaWeb publiquen amb una inflació d’ “eufemismes”, “circumloquis”, “generalitzacions”, “tu ja m’entens”, “papers de fumar (perdoneu)” i altres maneres.

Sempre havia cregut que VilaWeb era el que més pensava i practicava el, a través de la informació i l’anàlisi, formar, educar, conscienciar, empoderar (que es diu ara) els ciutadans, i més coses, Totes bones, nacionalment i cívicament! … però …

Sr. Partal i VilaWeb, començo a pensar, i em sap greu, que aviat se us acabaran (és un dir, perquè sempre es pot parlar més de tot) les “anàlisis” conceptuals, a voltes filosòfiques, etc. (alguna vegada n’he dit “sermons”). Per cert, a alguns (a part VilaWeb) ja els he dit que, si-us-plau, s’aturin de fer “tesis” (que se’n poden fer), donant voltes, això sí aprofundint en les qüestions, tant que aviat ja no veurem la claror o ens caurà la terra a sobre.

Sr. Partal, VilaWeb, ja abans, però tard o d’hora amb tota seguretat, i potser aviat, per servei als ciutadans i per servei a la nació, caldrà posicionar-se, no necessitarem ja més “interpretacions”, necessitarem ACCIONS, i la lletra publica ho és, no necessitarem “predicador”, necessitarem VALENTS … [dispenseu, que no ho haguem d’anar a buscar a un altre lloc].

Moltíssimes gràcies, Sr. Partal, i tots.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
23.06.2020  ·  12:25

Totalment d’acord. Igualment, com a valencià, sempre he reivindicat amb tota força i convicció la independència del Principat, ni que siga com a primer pas inicial, parcial, dels PPCC. Tot i la històrica contaminació castellanitzadora-espanyolitzadora que patim induïnt-nos a la divisió i desvertebració, estic convençut que, arribada la independència del Principat, el País Valencià voldrà incorporar-s’hi ans que continuar amb Espanya. Convicció compartida per ella, segur. Estem tots en joc. Per això farà tot lo possible per evitar-ho, no importa els mitjans a emprar.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
23.06.2020  ·  12:46

Os falta la síntesis porque siempre habéis odiado las matemáticas… Así que el vacío de vuestras charlas sale muy mal parado en la lucha contra el cinismo y la degradación moral españolista:

Esta izquierda catalana presuntuosa no menos que ignorante no quiere la independencia de Catalunya sino que quiere sumarse a la izquierda española para competir con la derecha en conquistar la hegemonía de la España franquista

Este es la “Ilustrada” política de Junqueras y la CUP para el hermoso futuro de Catalunya

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
23.06.2020  ·  12:55

Faig meves les paraules d’Enric Mauri.

A l’entrevista a Marta Rovira hi ha hagut un munt de preguntes no contestades. Un periodista crític, per respecte a qui fa la pregunta, hi hauria de dir a l’entrevistada: “Sí, però, la pregunta era …”. Així de senzill.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
23.06.2020  ·  13:38

Gemma R. a mi em passa el mateix.
Enric Mauri, penso i sento el mateix.
Jo creia que “diari independent” volia dir parlar de tot o deixar parlar de tot, escollint col.laboradors de tots els “colors” amb la única condició de la honestedad i els principis democràtics més estrictes, explicant -quan fos necessari- la posició del diari (que entenc, en el cas de VilaWeb, tendencialment d’esquerres).
Ara, està clar que quan es tracta del Consell per la Republica, de Puigdemont o de JxCat, VilaWeb en parla amb les dents serrades, sobretot quan ho ha de fer per fets “positius”.
El cas de Laura Borràs és exemplar però n’hi ha d’altres com el silenci de gairebé 18 mesos sobre el Consell per la Republica després d’uns pocs articles inicials (quan ERC va començar a dir que era un cau de convergents, VilaWeb poc a poc es va anar desmarcant).
El cas de l’aillament de Puigdemont és un altre cas. Després de molt temps sense parlar-ne, no van tenir més remei que explicar l’acte de Perpinyà. I devant aquella allau, vinga lloances…Però si mireu els articles dels dies o setmanes anteriors a l’acte, ningú a VilaWeb li’n donava cinc cèntims.
També trobo exemplar que no es convidi a col.laborar, o simplement intervistar, al professor Cotarelo (molt guerrer contra ERC però magistral en donar dades per comprovar tot, TOT, el que diu).
Em pregunto qué tè ERC per tenir tants “protectors voluntaris”. Es a dir, ningú reconeix pressions de ningú, oi? Tot aquest biaix, doncs, és voluntari.
I, malgrat tot, estic segura que aquest cop (en les properes eleccions) totes aquestes “proteccions voluntàries” no li serviran per res.
I les esquerres hauran de rendir-se a l’evidència, mal que els pesi: sense els menestrals i Srs. Esteves, la independència no es farà.

Josep Gualló
Josep Gualló
23.06.2020  ·  15:15

SOM ELS PAÏSOS CATALANS

Així en plural, com Els Països Baixos, com Els Estats Units d’Amèrica, com Els Estats Units de Mèxic i altres exemples. Diferents territoris, una nació.

En la part final del teu editorial, entres en un enfoc que és mol semblant al que jo sempre he considerat que és el millor camí a seguir. Ja que al principat anem més avançats que la resta en la lluita per la independència, afanyem-nos a aconseguir-la, acceptem de bon grat tota l’ajuda que ens donin des de fora del principat i deixem clar que quan siguem independents i tinguem estat propi ajudarem a qui vulgui ajuda a seguir el nostre camí. Hem d’espirar a llarg plaç a constituir la República Federal dels Països Catalans.

A llarg plaç perquè hi ha tantes realitats diferents entre nosaltres, com parts que -per la manera de fer que ha tingut cada estat propietari d’un tros- s’han creat.

Aquestes diferencies son més grans del que molts creuen. No parlaré de totes. Estic fent un comentari, no un article sencer. Agafaré com a mostra la Catalunya Nord.

El Tractat del Pirineus, es va signar el 7 de novembre de 1659. França llavors era un estat molt més jacobí que Espanya. Imposava la llengua francesa amb una bestialitat que ara costa de creure. Parlem del 1659, en aquells temps tot era permès. El Català no ha desaparegut però en algunes parts de la Catalunya nord més que en altres ha quedat reduit a quelcom purament folklòric.

La nit de Sant Joan de l’any 1974, ara fa 46 anys, un amic meu i jo vam pujar a la Pica del Canigó, per participar en l’encesa del foc que despres és repartia per tots els Països Catalans. Curiosament a la Catalunya nord era un acte molt important. Hi van pujar prop de dues centes persones, mentre que al Principat era pràcticament desconegut, només hi varem participar dues persones. Curiosament també, els participants de la Catalunya Nord, entre ells tots sense excepció parlaven francès i amb nosaltres català, per tant el sabien pero no l’empraven. Jo que conec molt be la llengua francesa seguia perfectament les seves converses i em feia somriure una noticia que cridaven en francès per tota la muntanya, “Avui han vingut dos espanyols”. Es passaven amb sorpresa a crits aquesta noticia!

Les realitats eren diferent fa 46 anys i son diferents ara, D’una altra manera potser.

Cal que treballem per a la independència del Principat i que mantinguem al cap la idea de Països Catalans. Però molt de compte, no vulguem imposar-la. No siguem imperialistes!

jordi Rovira
jordi Rovira
23.06.2020  ·  15:57

Voldria resaltar la part que més m’interessa de l’article d’avui: “La meua teoria, (…), és que el regionalisme geogràfic no és res més que la constatació del regionalisme polític que políticament el moviment catalanista fins ara ha estat més un regionalisme que no pas un nacionalisme, tal com ho entenen els estudiosos arreu del món.” I comentar al respecte, que en aquesta qüestió està la clau per entendre i determinar l’abast dels fets que estem vivint. Doncs sí, el catalanisme ha estat fins ara només un moviment bàsicament regionalista! Tot i els esforços constants per vincular el catalanisme amb altres moviments nacionalistes d’arreu ( i en especial europeus ), és molt probable que l’esforç esmerçat hagi estat poc consistent com per vestir un moviment nacionalista a l’ús. De fet, reapareix la qüestió del control del territori com element decisiu; i ho fa tant des del punt de vista polític, com geogràfic. I si bé el pujolisme va aconseguir vestir la ficció que equiparava desenvolupament econòmic nostrat amb control del territori; el cert és que ningú acabava de comprar del tot aquesta idea. Que sigui important tenir població més o menys fixada al territori, o ser ( entre altres ) un lloc atractiu i generador d’oportunitats; no suposa que hi hagi control efectiu del territori. I això és un element que al final,importa, i molt. Més quan, és molt probable que el nou sistema econòmic i social, requereixi d’un control regional més estricte i efectiu. Més quan, sigui probable que la globalització es contraposi amb la pugna per la gestió competent de les possibilitats regionals i estratègiques de cada territori.
Pot ser que estiguem en harmonia amb un corrent històric de fons! O pot ser només, que tota aquesta idea sigui fer volar coloms! Ja es veurà!

Lluí Mor
Lluí Mor
23.06.2020  ·  17:25

Totalment d’acord am Enric Mauri i Martin Alegria. El periodisme ha de desttriar el gra de la palle. I més, en casos com el de Laura Borras, que clame al cel, no hi ha interpretacions que valguin, hi ha el que hi ha.

Josep Soler
Josep Soler
23.06.2020  ·  22:01

S’ha de reconèixer -jo almenys ho faig – que en Vicent Partal es una persona extraordinària, i un intel·lectual de primera fila. L’article d’avui ho acredita.
Per aquest i molts d’altres articles, el meu mes sincer agraïment.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes