El setembre de l’any passat, pocs dies abans de la multitudinària Diada, publicava a VilaWeb un article en què explicava per què des de la perspectiva occitana no podíem sentir-nos ni estrangers ni exteriors a tot el moviment que hi ha a Catalunya. Segur que podem convocar el passat. La història ens ha units i lligats, ens ha donat unes formes de parlar que, de tant que s’assemblen, es podria creure que són la mateixa, amb les seves ‘naturals’ variacions… Però també ens va fer seguir camins diferents, a vegades divergents. I ara no volem estar-nos enrere. Per mi, els occitans hem estat massa absents de tot aquest procés que, malgrat tot, ens concerneix en primera persona.

Les fronteres estatals ens han obligat a mirar cap a unes altres direccions, fent-nos estrangers a nosaltres mateixos, estrangers al que som. Però ara hem de tornar a teixir el fil de la nostra història, és a dir, ocupar-nos del nostre futur. El 27 de setembre en serà, crec i espero, una fita importantíssima que ha de donar una empenta decisiva. Tenim, tots nosaltres, tots junts, una oportunitat única.

L’endemà, la fusió regional a l’estat francès entre les actuals regions Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló, en una gran regió occitana i catalana central, unint Garona a Roine, el sud del Massís septentrional als Pirineus, no haurà de quedar en paper mullat: haurà de tenir relacions estretes, privilegiades i fortes amb la nova Catalunya. Les identitats occitana i catalana, compartides entre ambdós territoris, hauran de ser el nostre ciment i la llavor del nostre futur. De la mateixa manera que Catalunya no pot oblidar la resta dels Països Catalans, aquesta nova regió occitano-catalana no podrà oblidar la resta dels països occitans i, més encara, Catalunya tindrà la responsabilitat històrica i moral de no oblidar les seves arrels culturals! I aquestes es troben a Occitània.

Els occitans ens hi juguem molt. Moltíssim. Potser ens ho juguem tot! No en som prou conscients? Pot ser que somniem, alguns? És clar que sí! Somniem, és el nostre somni d’avui que volem com a possibilitat per a demà, aquest demà que ha de ser lluminós i possible. Hi aspirem amb vosaltres. Nosaltres també tenim pressa. La vostra victòria també ha de ser la nostra.

 

 

Los occitans, nos i jogam fòrça!

En setembre de l’an passat, pauques jorns abans la multitudinària Diada, publicavi a Vilaweb un article ont explicavi perqué dempuèi una perspectiva occitana non nos podiam pas sentir ni estrangièrs ni mai exteriors a tot lo moviment que se passa en Catalonha. Segur que podèm convocar lo passat. L’istòria nos a units e ligats, nos a donats unas formas de parlar que, de tant que se semblan, se poiriá creire qu’es la meteissa, amb las sieus variacions “naturalas”… Mas tanben nos faguèt seguir de camins diferents, de còps divergents. E ara non volem pas demorar en rèire. Per ieu, los occitans, sèm estats tròp absents de tot aqueste procèssus que, malgrat tot, nos concernís dirèctament.

Las frontièras estatalas nos an obligts a gaitar cap a d’autras direccions, nos fasent estrangièrs a nosautres meteisses, estrangièrs a çò que sèm. Mas ara cal que tornem téisser lo fil de la nòstra istòria, es a dire, nos ocupar del nòstre futur. Lo 27 de setembre ne serà, cresi e espèri, una fita plan importanta que donarà un còp decisiu. Avèm, totes nosautres, totes amassa, una oportunitat unica.

L’endeman, cal pas que la fusion regionala dins l’estat francés entre las actualas regions Miègjorn-Pirenèus e Lengadòc-Rosselhon, dins una granda region occitana e catalana centrala, unint Garona a Ròse, lo sud del Massís septentrional als Pirenèus, demòre sens efièit: li caldrà aver relacions estreitas, privilegiadas e fòrtas amb la nòva Catalonha. Caldrà que las identitats occitana e catalana, compartidas entre ambdós territòris, sián lo nòstre ciment e lo levam del nòstre futur. De la meteissa faiçon que Catalonha non pòt pas desbrembar la rèsta dels Païses catalans, aquesta nòva region occitanocatalana non poirà pas desbrembar la rèsta dels Païses occitans e, mai encara, Catalonha aurà la responsabilitat istorica e morala de non pas desbrembar las sieus rasigas culturalas! E aquestas son en Occitània.

Los occitans nos i jogam fòrça. Mai que fòrça. Benlèu que nos i jogam tot! Non ne sèm pas pro conscients? Benlèu que somiam, qualques-unes? Òc, segur! Somiam, es lo nòstre sòmi de uèi que volèm coma possibilitat per deman, aqueste deman que voldriam luminós e possible. I aspiram amb vosautres. Nosautres tanben sèm pressats. La vòstra victòria cal que siá tanben la nòstra.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb