Els Mossos a la incineradora: una altra mentida que cau

  • «Aquesta indecència, aquesta immoralitat, val més que la tinguem en compte i que la posem en relleu en dies com avui. Quan el castell de cartes s'ensorra, però ells fan veure que no ha passat res»

Vicent Partal
09.01.2019 - 21:50
Actualització: 10.01.2019 - 11:38
VilaWeb

Els Mossos d’Esquadra tenen un protocol molt rígid, així com cal, pel que fa a la gestió documental. Cada peça d’informació que elaboren ha de ser tractada d’acord amb procediment que no admet cap excepció, ni una. N’hi ha que després es poden imprimir i destruir amb unes màquines que tenen moltes comissaries. N’hi ha que directament no es poden ni tan sols imprimir. Un document pot estar imprès durant un màxim de dies i, en acabat, ha de ser destruït. Hi ha un nombre de dies determinat que un cap pot retenir un paper. N’hi ha que han de ser custodiats fins a una incineradora on han de ser cremats per no deixar-ne rastre. Qualsevol peça d’informació que la policia elabora resta sotmesa a aquest criteri estricte, que es compleix sempre.

Per això el 26 d’octubre de 2017, un dia abans de la proclamació de la independència, va causar tanta sorpresa un incident a la incineradora de Sant Adrià de Besòs. Aquell dia la unitat dels Mossos que duia el material a incinerar va adonar-se que els seguien. Una moto va aparèixer del no-res en una benzineria que hi ha prop de la central d’Egara i agents de policia espanyols s’esperaven al lloc de destinació. Va haver-hi un tens estira-i-amolla fins que els Mossos van rebre l’ordre de lliurar les caixes que duien. Després es va saber que això –tan anormal, tan estrany– era el que en l’argot s’anomena ‘lliurament controlat’. Un alt càrrec dels Mossos, avui apartat de tota responsabilitat, va col·locar dins el vehicle una capsa plena de documentació, alguna d’original, alguna de falsa, amb la intenció d’embrutar el cos i el govern i de proporcionar eines als tribunals per a la persecució política. Documents que tan sols hi havia una manera legal que arribassen al jutge, que era aquella. La sola vegada en què algú va trencar el protocol de tracte de documents.

La jutgessa Carmen Lamela es va abraonar damunt aquells documents que varen contribuir –tant hi feia que fossen falsos– a muntar la causa contra el parlament i el govern. I la premsa unionista s’hi va afegir entusiasmada per dibuixar-ho tot com un episodi tenebrós: els Mossos volien cremar papers que els comprometien políticament. A partir d’aquell moment les filtracions van campar sense aturador: que si hi havia documents que incriminaven Trapero, que si els Mossos volien destruir proves d’espionatge a polítics, que si hi havia informació sobre la casa reial espanyola… L’aparició grotesca d’aquella famosa nota apòcrifa que El Periódico va atribuir a la CIA per embrutar el paper dels Mossos en l’atemptat gihadista va ser la primera pista que va fer obrir els ulls per a entendre-ho tot plegat: un infiltrat en la cúpula armava els jutges amb preteses proves per a poder inculpar la policia de Catalunya i el govern. Fins ahir.

Fins ahir, perquè ahir el jutjat número 22 de Barcelona va arxivar la investigació d’aquell incident després de constatar que els Mossos havien actuat dins la legalitat en tot moment i que ho havien fet de la manera que ho havien de fer.

Ara la qüestió és que s’ha demostrat que tot allò que havien fet els Mossos era correcte però les acusacions provinents d’aquell incident, mentrestant, han servit per a perseguir judicialment persones concretes, per a crear estats d’opinió favorables a l’unionisme, per a esquitxar la Generalitat de Catalunya com si fos un govern que cometia unes il·legalitats que no va cometre mai.

Ja ho sé, que no és sinó una mentida més i que a hores d’ara ja ni sorprèn. Com les mentides que es van inventar els bancs i el govern espanyol, com aquells milers d’empreses que havien de fugir i no se’n van anar o aquell turisme que no tornaria mai però que ha batut rècords. Com tantes i tantes invencions de tota mena, mentides, que van omplir de titulars falsos no únicament capçaleres de publicacions de partit, sinó també de diaris que fins fa poc semblaven respectables i guiats pels codis deontològics del periodisme. Per això repassar-los avui és important: per tornar a constatar i poder demostrar que qualsevol cosa valia, i val, contra el procés cap a la independència. Perquè per a ells el fi sí que justifica els mitjans. I això, aquesta indecència, aquesta immoralitat, val més que la tinguem en compte i que la posem en relleu en dies com avui. Quan el castell de cartes s’ensorra, però ells fan veure que no ha passat res. Angelets…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor