El poder s’expressa amb gestos. La màxima dels clàssics, ben coneguda, és provada i acreditada al llarg dels segles per episodis en tota mena de països i situacions. Les paraules, al final, són més fàcils de sortejar que els gestos. El poder és, sobretot, gestualitat. El poder imposa, impressiona. El poder s’imposa des del primer segon amb la potència de la seua gestualitat.

I és la constatació d’això que fa important el que va passar ahir. Com a mínim, altament significatiu. No recorde que mai abans hagués passat un episodi amb el qual puguem comparar-ho. La Guàrdia Civil va voler escenificar el poder del seu estat i es va trobar al davant el poder de la Generalitat. Confrontant-lo i anul·lant-lo.

Per a anar a demanar una agenda no cal un estol d’homes encaputxats, això ho sabem tots. L’estol només cercava la fotografia, el gest. Volia representar el poder, volia ensenyar qui té el poder i com el fa servir de la manera que vol. La Guàrdia Civil, encaputxada, amb posat amenaçant, entrant com volia al parlament, als departaments i al mateix Palau de la Generalitat, marcant territori, era un missatge per a reafirmar els seus i per a sembrar dubtes entre els altres.

Ara bé, les coses van canviant tan ràpidament, en aquest país, que es van trobar amb una sorpresa que sembla que no esperaven. Es van trobar amb un govern que ja no se sent subsidiari de ningú ni sotmès a ningú. I que, per això, els va instal·lar en un garatge, els va deixar hores i més hores en una tauleta d’una habitació, els va desarmar i va posar els mossos d’esquadra a vigilar-los.

Cop d’imatge, doncs, contra cop d’imatge. Cop d’autoritat, doncs, contra cop d’autoritat. Cop de poder, per tant, contra els que intentaven semblar poderosos. Sabíem que un dia les coses s’accelerarien i entraríem tots plegats en un escenari nou. Vet-ho aquí.