Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els programes de cuina no paren de reconvertir-se. Cada vegada sembla més clar que hem evolucionat del clàssic espai en què s’ensenya als espectadors a preparar receptes, a veritables realities televisius. I això no necessàriament implica que els programes de receptes desapareguin, però és evident que s’han hagut de modernitzar.

Per al crític televisiu Álvaro Onieva, a la televisió “sempre s’ha intentat anar més enllà de les receptes i s’ha volgut explotar la vessant entretinguda de la cuina, des de programes d’entrevistes, com aquell ‘Con las manos en la masa’ d’Elena Santoja, a programes de viatges i gastronomia com ‘Un país para comérselo’”. Però els grans concursos que ara estan tan de moda semblen anar un pas més enllà, i l’entreteniment (o fins i tot el sensacionalisme) poden haver eclipsat l’aprenentatge culinari.

Així, si pensem en programes de cuina, segurament ens ve al cap Karlos Arguiñano perquè és tot un mite de la cuina a la televisió i, de fet, encara el podem veure a Antena3. Però alhora, ara podem pensar en programes de gran èxit com “MasterChef”, “Top Chef” o “Pesadilla en la cocina”, amb uns formats totalment diferents.

Repàs històric

Si investiguem la història de la cuina a les cadenes de televisió de l’Estat, ens hem de remuntar al 1967 amb “Vamos a la mesa”, presentat per Maruja Callaved, o a “Gastronomía” el 1970, tots dos programes emesos a Televisió Espanyola (TVE). Ara bé, el que tothom recorda com el primer programa de receptes és “Con las manos en la masa” a TVE el 1984, on Elena Santoja cuinava plats alhora que convidava personalitats com Joaquín Sabina. És també d’aquesta època (1987) el primer programa culinari de TV3, “Bona cuina”, presentat per Jaume Pastallé, i no serà fins deu anys més tard que apareixerà el conegut “Cuines”.

Arguiñano presenta per primer cop un programa de cuina el 1991 a TVE: “El menú de cada día”. A partir d’aquí es convertirà en tota una llegenda, tant a TVE com a Telecinco i Antena3.

Cal fer un gran salt endavant per trobar els primers programes que es desvien del tradicional receptari. Es tracta de “Todos contra el chef” (2005) i “Duelo de chefs” (2006), tots dos emesos a Cuatro. Però el primer programa que clarament té format de reality és “Esta cocina es un infierno”, a Telecinco. El 2012 arriba “Pesadilla en la cocina” a LaSexta, i un any després “MasterChef” a TVE i “Top Chef” a Antena3. Aquests són els que han tingut més èxit, i tots ells són versions de programes que ja existien a Estats Units.

Veiem doncs que s’ha passat de donar tot el protagonisme a un presentador, a donar més importància a una sèrie de concursants. Julio Velandrino, concursant de la tercera edició de “Top Chef”, creu que el món de la cuina és més mediàtic que mai, i que “el reconeixement que s’ha donat a aquest àmbit en els últims anys és en gran part gràcies a l’impacte mediàtic de Ferran Adrià”. Ara bé, manté els seus dubtes sobre què passarà amb aquest interès per la cuina a llarg termini.

Una de les claus de l’èxit d’aquests nous programes és, segons Marc Ribas, la competitivitat. Ribas és el nou presentador del “Cuines” de TV3, i compagina aquesta nova feina amb la de cuiner del restaurant “Capritx”, a Terrassa. Per a ell aquests programes no són de cuina perquè “a la cuina la gent no es “pega”, ni es crida ni s’odia”.

Crítiques

Álvaro Onieva opina que els nous formats que han sorgit en prime time els últims anys “són interessants perquè han combinat entreteniment amb divulgació d’una cuina més moderna i no tan coneguda per la majoria del públic, sense perdre de vista la tradició”. A més creu que són formats “molt dignes, que compleixen a la perfecció amb la seva funció d’entretenir a l’espectador i ser instructius”.

En la mateixa línia, Julio Velandrino guarda un bon record de la seva participació a “Top Chef”. “La meva experiència va ser curta però molt bona, em va fer créixer tant a nivell personal com professional, vaig divertir-me molt i em va permetre conèixer el món de la televisió”.

Però alhora s’alcen diverses veus molt crítiques amb aquesta mena de programes. El periodista i crític gastronòmic Pau Arenós explica que sent vergonya quan veu com fan que els concursants s’enfrontin a elaboracions d’alta cuina sense coneixements suficients, abocant-los al fracàs i a un injust i sever judici del tribunal. “L’objectiu no és ensenyar cuina, sinó mostrar ridículs”, i “l’espectador perd el temps perquè no aprèn res de cuina o de gastronomia, tot i que s’entreté una estona amb la crueltat”, diu Arenós. “Si els crítics professionals jutgessin aquests jutges amb la meitat de les seves paraules i entonacions, els restaurants serien rings”, afegeix.

Onieva, en canvi, opina que un jurat ha d’oferir espectacle, “ho sabem des que Risto Mejide valorava els cantants de ‘Operación Triunfo’, i no queda cap dubte de en què consisteix el joc”.

Però què opinen els espectadors dels programes de cuina que veuen a la televisió? Quin futur pronostiquen als realities culinaris? L’enquesta següent ha estat realitzada a 235 persones:

 

El futur

Ens podem plantejar si aquest fenomen arribarà al seu final i passarà de moda, ja que l’èxit d’un determinat tipus de programa de televisió sol ser una qüestió cíclica. Marc Ribas opina que sempre hi haurà concursos a la televisió, i així com ara són de cuina, més endavant poden ser de perruqueria.

Onieva també opina que la televisió es mou per cicles i modes, i depèn molt de l’èxit d’un programa en un determinat país (especialment els Estats Units). “Arribarà un moment en què els realities de competició culinària s’esgotaran o canviaran les seves fórmules, i anys després, probablement tornaran”. “Res és etern a la televisió… excepte ‘Saber y ganar’”, afegeix amb humor. Arenós, per la seva banda, creu que aquests programes “evolucionaran, mutaran, i seguiran copiant formats arribats de l’estranger, en què és més important la competició que l’humanisme”.

Si acceptem que els concursos de cuina passaran de moda, què hem d’esperar dels clàssics programes de receptes? D’entrada sembla un gènere molt consolidat, ja que per trobar-ne els orígens a la nostra televisió hem de retrocedir als anys 60. El presentador del “Cuines” està convençut que sempre n’hi haurà, tenint en compte que existeix tota una generació de joves que no saben cuinar i tard o d’hora necessitaran aprendre receptes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.