El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El salt psicològic a la llibertat, sense el qual ningú no s’hauria mobilitzat mai per la independència, implica trencar amb el clima polític difús que Michael Billig anomena ‘nacionalisme banal’ i que és l’efecte de l’omnipresència de l’estat. Als qui han fet el salt els costa d’entendre els qui encara no s’atreveixen a trencar amb la normalitat imposada. Més que normalitat, és una normativitat arbitrària, com més va més allunyada del clima vigent als estats realment democràtics. Als anys vuitanta l’admissió d’Espanya a la Unió Europea fou més un vot de confiança que no pas la plena homologació democràtica. Era un aval prematur a un estat tot just incorporat a un procés democratitzador que ja havia topat amb obstacles tan greus com el 23-F o els GAL, que, mal resolts, n’hipotecaven el desenvolupament. El resultat és a la vista, però Europa, empantanegada en el seu declivi, acluca els ulls.

Tenint en compte el deteriorament de la democràcia a Espanya, el suport que rep l’estat d’una part considerable de la població de Catalunya pot semblar paradoxal. Com si amagant el cap sota l’ala la realitat esdevingués menys inquietant. O com si alinear-se amb l’estat preservés de la discriminació. Però la paradoxa no ha dissuadit mai ningú de fer res i la gent és perfectament capaç de viure en la contradicció. Al capdavall, la lògica és un instrument explicatiu, no pas cap mòbil de l’acció.

A banda els que sempre han votat partits del règim i ho continuaran fent, hi ha gent que d’ençà del 2017 s’ha girat d’esquena a la independència. Sense sentir-se unionistes, n’han esdevingut per por, resignació o cansament; o simplement perquè l’entusiasme s’ha esvaït sota els cops de la policia i els atacs de la judicatura. Moltes d’aquestes persones han rebaixat l’ambició política a la mida del ribot estatutari i ara acceptarien amb agraïment l’estatut que l’estat espanyol aprovà i tot seguit revocà en un insòlit exercici d’autodestrucció. Són els neoautonomistes.

Enllà d’aquests, encara hi ha els ex-independentistes, menys nombrosos però força més perniciosos. Són persones per a qui desentendre’s de la independència no implica despreocupar-se de la política. Ben al contrari, es lliuren a l’antiindependentisme amb la fe dels conversos. A diferència del neoautonomista, per qui la llibertat en el futur no compensa les penalitats del present, l’ex-independentista no es mou per càlcul de risc-benefici, no cerca l’equilibri entre el desig i el temor. No és pas per conservar un present insatisfactori que es mobilitza, sinó per radicalitzar la situació amb tant d’afany com abans esmerçava en la causa contrària.

A l’ex-independentista la independència no el deixa pas indiferent. Al contrari, tota la seva activitat és un exemple de vehemència invertida. En realitat no el mou pas la ideologia sinó el ressentiment, que justificarà de moltes maneres, però té l’origen en un fracàs personal. Per això l’insuccés de l’octubre del 2017 és imperdonable. Del seu punt de vista, no és ell qui traeix la causa sinó la causa que l’ha traït a ell. Com que considera el procés fracassat, creu que la història l’ha jutjat i, amb una radicalitat estranya al neoautonomista, culpa la comunitat sencera del fracàs.

És una reacció totalitària. Hitler, que no era nacionalista sinó un racista que va instrumentalitzar el poble alemany per al seu deliri de conquesta mundial, al final de la guerra volia l’anorreament d’Alemanya, que feia mereixedora de l’extinció pel seu fracàs en la lluita biològica entre els pobles. Havent decebut les expectatives de l’ex-independentista, Catalunya ja no tindria el dret de llibertat. No és doncs per escepticisme sinó per dogmatisme que s’ha convertit en antiindependentista. El món encara el veu polaritzat en dues forces, l’única diferència és que ell ha canviat de bàndol. I si hi ha ningú que li recordi la militància anterior, respon sense immutar-se que la història ha anat com ha anat. És a dir, que la interpretació que se’n faci, el sentit de les accions i la qualitat de les intencions, depèn de l’èxit d’una determinada teoria, no pas perquè s’adapti als fets sinó perquè els fets s’hi encaixen a la força. I com sap tothom, la força és l’argument definitiu, la raó de les raons. Ortega y Gasset en deia la gran cirurgia de la història.

L’ex-independentista no era un independentista qualsevol. La mateixa radicalitat amb què combat el procés l’havia dut a l’avantguarda. En coneix les interioritats i treu partit del seu coneixement. Per aquest motiu tampoc no serà mai un unionista vulgar. Abillada amb una cortina de fum intel·lectual, la seva passió té un vernís de respectabilitat. Però el delata l’excés del castell de cartes que basteix damunt el ressentiment, com aquells maniàtics que copien la Bíblia o el Quixot en un llibre de la mida d’una capsa de llumins o construeixen un galió amb palets dins una ampolla. El mateix menyspreu que abans demostrava pels companys de viatge poc aguerrits ara el demostra pels que considera incapaços de copsar la nova veritat. Perquè el seu desencís no és condicional ni revisable. L’ex-independentista juga sempre a tot o res. Si abans acusava els moderats de dilatar el xoc amb l’estat, ara els reprova de no entendre la perversió de l’independentisme en tota la profunditat.

L’ex-independentista regira els arguments de l’independentisme. És aquest que és reaccionari i no pas l’estat. El mal travessa el catalanisme de punta a punta i, ben mirat, brolla de la catalanitat mateix. El xoc amb l’estat no és cap fenomen històric, conseqüència d’uns fets documentats, sinó una epifania local de la metafísica amb què es nodreix el populisme d’arreu. Però, així com l’ex-independentista no havia previst que la reacció de l’estat li desfés la hipòtesi d’aleshores, tampoc no pot estar segur que la teoria actual trobi correspondència en els esdeveniments futurs. I com el ressentiment d’avui és el revers del triomfalisme d’ahir, és gairebé segur que el triomf també l’hauria decebut, car la independència, quan arribi, no serà la solució instantània dels problemes de Catalunya, sinó una oportunitat de començar a resoldre’ls sense l’excusa de voluntats nefandes ni impediments externs.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.