Crítiques per la no-concessió del premi Joaquim Ruyra de la Nit de Santa Llúcia

Polèmica servida. La decisió del jurat de deixar desert el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, que s’atorga durant la Nit de Santa Llúcia, no ha agradat gens alguns escriptors, que han aprofitat les xarxes per mostrar la seva indignació. El jurat del premi era format per Laia Soler, Cristina Ropero, Jorge Jiménez, Raquel Díaz, Laia Falcón i Anna López, com a secretària del jurat, i l’original guanyador l’havia de publicar la Galera, editorial que pertany al grup Enciclopèdia.

El primer de destapar la caixa dels trons va ser el veterà Jordi Folck, que no va dubtar a expressar a Twitter el seu descontentament amb Òmnium. Per Folck, l’entitat “no es pot permetre declarar desert el Joaquim Ruyra de novel·la i menys en l’actual crisi pandèmica que ha deixat molts escriptors sota la crisi econòmica, i mai dient que no hi ha havia qualitat suficient.”

En el mateix fil, explicava que s’havia presentat al premi. “Als autors de llarg recorregut no se’ls nega el pa amb arguments fútils i ofensius. Quan guanya un company tots ens n’alegrem, perquè qui guanya és la literatura, però un premi desert és un cop de puny. Exigeixo una explicació!” I afegia…Del meu manuscrit… dos anys d’escriptura en confirmen l’excel·lència.” Finalment, recordava que cap guanyador de la nit no havia parlat “de l’inframileurisme en què viuen els creadors i de l’estat desvalgut de la cultura catalana”.

La indignació de l’escriptor es va comentar també per grups de WhatsApp i Telegram de diferents entitats, grups i associacions d’escriptors, i el debat es va anar allargant i encenent. VilaWeb ha pogut saber que, com a mínim, dos escriptors més de primera fila (que volen mantenir l’anonimat) s’han presentat al premi i que estaven indignats pel fet que s’atribuís el desert a la mala qualitat de les obres presentades, “perquè això estigmatitza tot el col·lectiu”.

En contra dels arguments de Folck, que advoca per la concessió del premi, i més, en aquests moments de crisi pandèmica i de manca de recursos per a molts escriptors, hi ha la postura contrària, la dels qui defensen que el jurat té dret de deixar el premi desert si així ho considera.

De fet, alguns escriptors que havien format part del premi altres vegades expliquen que alguns anys hi ha hagut discussió entre el jurat per si el premi es deixava desert o no i que els defensors de no concedir-lo havien hagut de cedir davant els qui defensaven que s’havia de donar tant sí com no. També defensaven la netedat absoluta del guardó, si més no, els anys que ells havien estat jurat, sense imposicions de cap mena per part de l’editorial.

Fals premi

El debat s’agreuja encara més quan parlem de premis amb dotacions econòmiques importants darrere o amb una bona repercussió. El premi Ruyra té una dotació enganyosa. Es paguen 6.000 euros al guanyador, però a compte dels drets d’autor, és a dir, que és un avançament dels diners que pugui generar l’autor amb l’obra (és evident que, si no s’assoleix la xifra, en cap cas l’autor assumeix un deute amb l’editorial). Tot i això, i que aquestes condicions mai no s’haurien de donar –en aquest sentit, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana fa anys que treballa perquè els premis tinguin una dotació com a tal i després un contracte d’edició que garanteixi que es cobra des del primer exemplar venut–, el premi Ruyra és dels més prestigiosos en la seva categoria.

La pregunta que es fan els escriptors és la següent: és lícit que el jurat deixi un premi desert quan hi ha en joc diners públics o el prestigi que atorga una gran organització com és el cas d’Òmnium, i encara més, ho és en aquests temps de crisi?

La segona polèmica dels premis d’enguany fa referència al premi Sant Jordi que ha guanyat Sergi Belbel amb Morir-ne disset. Belbel va explicar que el germen de la novel·la havia estat una conversa amb l’editora Ester Pujol, que ara dirigeix Univers, segell que havia publicat els premis Sant Jordi els tres anys anteriors. De fet, l’editora (que abans havia estat al grup 62) va felicitar l’autor i va assegurar als editors de Proa que no sabien quina sort tenien amb aquest guanyador. Les paraules d’un i altre han aixecat alguna sospita en autors que provaven sort en el guardó.

Alguns escriptors que s’han presentat al premi aquesta vegada i anteriorment també n’han qüestionat el sistema de selecció, la manera en què les obres arriben finalment al jurat. I és que de tots els originals que es reben en una convocatòria del Sant Jordi, són realment molt pocs els que llegeix el jurat (com passa a la majoria de premis grans, tot i que aquí el sistema està més ben resolt). Un comitè previ de lectors professionals format per dues o tres persones passen un màxim de nou novel·les “finalistes” al jurat, que en tot cas sempre pot decidir demanar de llegir algun dels títols descartats pels lectors, una pràctica que és molt poc habitual. La pregunta, doncs, és quins criteris segueixen aquests lectors per a passar els llibres a la final i quina és la diferència, per exemple, entre el novè classificat i el desè, la ratlla que fa que entrin a la deliberació final o no.

Sí que sembla que hi ha hagut més unanimitat en el fet de considerar que en un escenari com la Nit de Santa Llúcia es va perdre una oportunitat per a denunciar la precarietat en què viuen els creadors en aquest país i, especialment, els escriptors.

Aquest fet coincidia en el temps amb la crida que feia l’escriptora Muriel Villanueva en el seu canal de Telegram i que reproduïm tot seguit: “Aquí us deixo el meu CV, per si sabeu d’alguna cosa. Sóc dona (cis però no heteronormativa). Faig poc més de metre i mig i no sé caminar amb talons. Peso 49kg (però no patiu, que ja m’han dit que me’n sobren tres per a tenir el pes “ideal”). Sóc filla, néta i besnéta de lesbianes, rojos, artistes i pobres. Sóc filla, néta i besnéta del masclisme, l’homofòbia, el capitalisme i la dictadura feixista. Malvisc de fer d’escriptora i sé fer la meva feina tan dignament com qualsevol altre artista, artesà o treballador de qualsevol gremi. Escric en català perquè em dona la gana, encara que la meva llengua materna sigui el castellà. Al meu país les escoles socialitzen els llibres de lectura. Al meu país no es cobra un mínim cànon d’autoria per cada llibre llegit en una biblioteca. Comptant beques, premis i royalties, cobro cinc vegades més per cada hora que llegeixo que per cada hora que escric. Al meu país els autònoms paguem més que en qualsevol país. Si em donen una baixa per depressió no tindré ni pel lloguer. Tinc dos fills. I com veieu, sóc idiota (de pensar que sent qui sóc al món que habito puc viure del que més estimo i millor faig). Així que busco feina.”

Aquests darrers temps, hi ha hagut altres premis que tampoc no s’han atorgat, cosa que ha estat contestada pels autors, que reclamen que en aquests moments de crisi i havent-hi un nombre significatiu d’obres presentades, els guardons s’atorguin. Però la qüestió més important és que alguns han perdut la por de denunciar les condicions pèssimes en què viu una bona part del col·lectiu, malgrat que això els pugui comportar algun greuge en el futur, i que es posin novament debats sobre la taula com el de la socialització dels llibres de lectura i el cànon bibliotecari.