A l’editorial d’ahir vaig explicar que els canvis del govern espanyol eren la constatació que “el problema català” havia desaparegut completament del mapa mental de Madrid. Ahir van prendre possessió els ministres i el discurs de la successora de Miquel Iceta en fou una prova concloent. Ni una sola referència a Catalunya, ni al federalisme, ni al diàleg; i amb un discurs centrat, en canvi, a atendre els problemes de l’Espanya buidada. Més clar, l’aigua. Sis mesos ha durat la idea que Iceta seria una peça clau per a un diàleg polític entre tots dos països. Res de res.

Ara, que el problema haja desaparegut del mapa mental de Madrid, després dels indults, no vol dir de cap manera que el problema català s’haja resolt. Només vivim un “de moment”, que en realitat és més fràgil que no sembla, i molt més fràgil que no es pensa Sánchez. Per cinc factors que tenen, cadascun, la capacitat de fer miques el tauler.

Primer. La repressió continua i continuarà. Ho veiem amb l’escàndol del Tribunal de Comptes espanyol i amb el degoteig de casos judicials relacionats amb el Primer d’Octubre. La justícia va a la seua i és qüestió de temps que torne a haver-hi presoners polítics catalans. Sánchez compta amb el fet que, així i tot, els presoners nous no seran pas tan famosos com els anteriors i sap, per tant, que amb aquesta segona generació de presoners a l’independentisme li costarà molt d’arribar al punt d’ebullició, d’indignació, d’incomoditat absoluta, que havíem aconseguit d’instal·lar fins fa quatre dies a Brussel·les.

En això té raó, però la continuïtat de la repressió sempre és un camí molt perillós per a qui governa, perquè pot encendre una espurna allà on menys s’ho espere –vegeu, si no, l’escàndol internacional originat per l’atac al conseller Mas-Colell. I no es pot descartar que l’apreciació d’una segona onada de presos consolide a Europa la idea que Espanya silencia la dissidència per la via penal –cosa que obriria la porta a una condemna per l’article 18.

Segon. El factor Puigdemont. Els presoners són al carrer, però els exiliats no tornen i això és una dificultat seriosa per al govern espanyol. La qüestió és simple: si l’indult va arribar per l’informe del Consell d’Europa, no té gens de trellat que el govern espanyol no intente alguna mena d’acostament o negociació amb Puigdemont i amb la resta dels exiliats, perquè ells també són en aquella resolució i perquè, si no tornen, la crisi oberta el 2017 no es tancarà. Però, per una altra banda, Sánchez no té res a oferir-los, als exiliats, i això sí que és una gran diferència.

Per quin motiu haurien de pactar els exiliats si guanyen les batalles judicials a Europa? Per què hauria de pactar Puigdemont el seu retorn amb Sánchez si té a les mans la possibilitat imminent que els tribunals europeus obliguen Espanya a reconèixer-li la immunitat i a permetre que torne lliurement? Pedro Sánchez topa ací amb una situació completament diferent de la que s’ha trobat amb els presoners i no estic ben segur que en fos conscient. O que li ho explicassen clar. Em diuen que la caiguda d’Iceta hi té molt a veure, amb això.

Tercer. El malestar del poble independentista. Tenim davant un procés de reforma política que vol tancar per dalt allò que es va començar per baix, a l’estil del procés que es va seguir a final dels anys setanta del segle passat. És evident que la maniobra els podria eixir bé, igual com aleshores. Però cal tenir en compte que ara el volum i el nivell de consciència del rupturisme és incomparablement més alt. I encara més: hi ha un malestar envers els dirigents polítics que no hi fou en cap moment, aleshores.

Quart. Hi ha l’implacable tic-tac de la justícia europea. Les dues claus més importants, i en realitat les més explosives, les deixe per al final. La principal, perquè és la que no pot controlar el govern espanyol de cap manera, és l’avenç dels processos judicials relacionats amb l’independentisme català, ara ja en territori judicial europeu. La llista de casos que ja hi ha en estudi al Tribunal de Drets Humans, al Tribunal de la Justícia de la Unió Europea i al Tribunal General és enorme i abraça tots els aspectes del conflicte. De fet, la decisió del Consell d’Europa és la que menys obliga l’estat espanyol, en termes reals i pràctics, i en canvi ja s’ha vist quin efecte tan gran que ha tingut. Pedro Sánchez sap, n’és conscient, que es trobarà obligat a prendre decisions que no voldria prendre de cap manera i que això li significarà un cost molt alt, sobretot en relació amb el cinquè factor, que en termes polítics és transcendental.

Cinquè. La connexió dels dos processos: Catalunya i Madrid. El cinquè factor és directament la lluita pel poder a Espanya, entre el PSOE i el PP i Vox. O, si ho voleu dir així, la connexió entre els dos processos polítics actius, a Catalunya i a Madrid, que deixen acorralat el PSOE i, de fet, tota l’esquerra espanyola. I que certifiquen el “nació contra nació” en què finalment ha desembocat la situació, després d’una dècada de lluita.

No hi ha cap tercera via possible entre el nacionalisme espanyol autoritari de la dreta i l’independentisme català. I, en aquest context, al PSOE, com es va veure clarament a les eleccions de Madrid, li serà gairebé impossible de guanyar d’ací a dos anys. Ara té dos anys de coll per a governar com puga, però en realitat, igual que va passar a Iugoslàvia, l’única eixida possible seria provocar una gran catarsi que desmuntàs el nacionalisme espanyol. Però això Sánchez, que en definitiva no és al mig, entre els uns i els altres, sinó que és al costat dels seus, simplement no ho vol. I aquesta és en definitiva la gran tragèdia, gairebé shakespeariana, en què es mou el president del govern espanyol. La paradoxa és aquesta: ell vol conservar la unitat d’Espanya però morirà, políticament parlant, si no opta per derrotar abans de dos anys i de manera contundent el nacionalisme espanyol. Per derrotar-lo al seu país. Una cosa que ara i ací és possible, però tan sols fent allò que ell no vol de cap manera: obrint el procés de diàleg sobre l’autodeterminació de Catalunya, amb l’ajut, i amb els diners, l’impuls i el suport polític tancat i decidit d’Europa. Que el tindria, per això, si el volgués.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.