20.08.2020 - 21:50
Diuen que aquest estiu, al sud dels Pirineus, ha despertat autèntic furor entre els interessats en la política la sèrie francesa Les hommes de l’ombre, emesa fa uns quants anys, al nord, per France 2.
La sèrie és interessant i retrata d’una manera, diguem-ne, molt americana la vida interior del Palau de l’Elisi, la seu de la presidència de la república francesa. I una de les coses que crida l’atenció és que entra prou a fons en un dels terrenys més delicats de la política: la relació entre la vida personal dels polítics i la política mateix.
La tradició diu que, en referència als polítics, no hauria de comptar gens amb qui es gita cadascú o com passa el temps lliure. Ningú no n’hauria de fer res. I aquesta és una norma que em sembla encara vàlida avui, especialment vist que hi ha un cert periodisme que ha decidit que qualsevol cosa s’hi val en canvi d’un clic.
Ara, aquesta posició té límits, sempre. Ha tingut límits sempre. Per exemple, ningú no pot ignorar fins a quin punt, com ensenya la sèrie, les situacions personals tenen un profund impacte en les decisions del poder. I cal denunciar la hipocresia, quan la censura i la manipulació es fan servir per convertir una vida personal teòricament immaculada però en la pràctica infernal en mecanisme per a guanyar cabal polític. El fil és prim i perillós, però, com passa tantes vegades, el reconeixes fàcilment així que el veus. Per exemple, en el cas dels Borbons.
Durant dècades els ciutadans han estat sistemàticament ensarronats i manipulats en aquest terreny. I no és que fossen discrets, cosa que faria raonable de tornar-los ara discreció. No. És que ens refregaven per la cara una vegada i una altra la imatge d’una família perfecta, d’un marit exemplar, d’uns fills tan i tan bufons i bla, bla, bla… Utilitzant-ho com a instruments de legitimació popular.
Avui ja sabem tots que això era una gran mentida –que tenia el suport actiu d’una generació de periodistes cortesans capaços d’explicar-te històries gairebé increïbles en una taula de la redacció mentre escrivien en públic, al paper, la cara contrària.
Tanmateix, finalment, la paròdia no l’han poguda aguantar i tot comença a eixir a la llum pública, fet que va acorralant la institució i el règim. I l’acorrala, en la línia de la sèrie francesa, a causa de les qüestions personals, dels embolics de faldilles, de la gelosia, del despit…
Alerta, doncs, a tot allò que puga explicar Corina zu Sayn-Wittgenstein. Perquè allò que abans era un afer privat ha esdevingut ara un afer polític de primera dimensió i de conseqüències que poden ser enormes. I ella ho sap prou bé. A l’entrevista d’ahir a la BBC, per exemple, l’amant de Juan Carlos va amollar dues bombes de profunditat molt ben calculades. La primera va ser l’al·lusió a la família Borbó, que definí com a empresa familiar, de la qual no pot fugir el rei actual. La segona fou l’afirmació que hi ha centenars de comptes ocults arreu del món amb diners que provenen de la corrupció d’aquesta empresa familiar. Context i fets. Un material excel·lent.
Sayn-Wittgenstein feia impacte així, directament, en el cor de la maniobra que ha articulat a corre-cuita –per a salvar la monarquia espanyola– la gent de la cort. Bàsicament, els mateixos que durant dècades van silenciar tots els seus excessos. Diu, ni més ni menys, que Felipe no únicament n’està al corrent sinó que en participa. I que n’hi ha proves, d’això. Poca broma.
Déu me’n guard de voler defensar a ningú!
Però els mateixos que defensen els Borbons a tort i dret, fa anys que no paren de criticar als Pujol com família mafiosa.