Elogi (i elegia) de la persistència de la memòria dels bars de platja

  • El tancament del Boia de Cadaqués ens ve a dir com és d'important la memòria acumulada als bars històrics. Un passat de bar de platja que és a les arrels del Voramar de Portbou

VilaWeb
16.01.2025 - 21:40

“Al llarg de les meves estades a Portlligat, hi venia a reparar avaries. Hi havia un sol mecànic, un Kontos precisament, un ferrer molt hàbil que jurava ésser descendent de ferrer de mar de drassana i un calafat ja vellet que encara feia algun gussi, mig llagudet mig caro, i tota mena de reparacions peremptòries. Els gussiets de Cadaqués eren de formes molt arcaiques, amb una roda de proa molt alta i recargolada i amb escuts a l’amura, estrets i generalment amb corredors sense quarters. Eren maquíssims, però semblaven tots de museu marítim, com els seus amos, que més que vells mariners semblaven, sobretot, personatges literaris, concretament personatges d’en Josep Pla. Semblaven conscients d’ésser figures d’estil. En aquell temps Cadaqués començava ja a ésser el model paisatgístic més freqüentat de la pintura catalana de postguerra i un cau d’intel·lectuals i de pintors. Deien que Carles Riba s’hi retiraria a passar la vellesa. Hauria estat divertit que el cap de Creus dividís l’últim paisatge de Riba de l’últim paisatge de J.V. Foix. Afortunadament, aquell Cadaqués encara a mitges descobert pels sofisticats de postguerra s’ha conservat bastant, no solament des del punt de vista urbanístic, sinó també de l’ambient, que fins i tot la gent que va a passar-hi un diumenge, a menjar un ranxo de peix nouvelle cuisine a la Galiota o a es Baluard, amb postres de taps al rom, respecta.”

És una de les pàgines de Catalunya des del mar, el clàssic de Carles Barral, l’editor, poeta, polític i llop de mar –la barba blanca sense bigoti i la figura escardalenca li anirien perfilant la figura. En les seves travesses marineres, havia enfonsat diverses vegades l’àncora del seu Capitán Argüello, pseudònim amb el qual el pare, l’inventor Carles Barral Nualart, signava els seus llibres de divulgació nàutica, a Cadaqués. Així podia evocar els temps passats “prenent copes al Boia, fent xerrar el vell Contos del temps dels coralers…”. Barral, que va mirar de convertir Calafell, la vila marinera on Barral pare havia estat acollit en ple temporal de llevant, en l’alternativa tarragonina a Cadaqués, amb el seu bar l’Espineta, amb el seu refugi en la vella botiga de pescadors avui casa-museu, arrossegant-hi la colla de la Gauche Divine –Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo, Anna Maria Moix o Joan Marsé…– s’enduria un bon ensurt si tornés a les aigües de Cadaqués. No solament veuria com la conservació de l’esperit originari del poble-illa s’ha anat desbordant aquests darrers anys, fins a obligar a mesures de peatge i contenció rodada, sinó que la platja Gran hi trobaria a faltar, justament, el Boia, el mític establiment de platja, desaparegut amb l’arribada del nou any per culpa de l’aplicació estricta de la llei de costes.

Salvador Dalí a la terrassa del Bar Boia de Cadaqués.

Relictes d’un món perdut

Història viva de Cadaqués, el va fundar el 1946 Alejandro Contos, d’una llegendària nissaga de bussos corallers de l’illa de Simi establerts a Catalunya. O més ben dit, el va aixecar, com assegura el llibre dedicat als Kontos –la K i la C ballen entre els diferents membres de la dinastia grega, per mor dels funcionaris del registre civil– “ja que la seva gran habilitat manual i la calistresa de l’època aguditzaren el seu enginy per construir-ho tot: des del bar en si, fet de fusta, a les taules, cadires… Fins i tot s’ocupà de les neveres de gel, fetes de zenc”. Continuat per la seva filla Montserrat Contos, recentment traspassada, i el seu marit Manuel Vehí, els va rellevar el polifacètic Pere Vehí Contos, guardià de la memòria cultural de Cadaqués, i, a aquest, el seu fill, Manel Vehí, reconegut cocteler i bàrman. Durant els gairebé vuitanta anys de vida del Boia, ha acollit indígenes, passavolants i estiuejants, personatges il·lustres –de Salvador Dalí a Bruno Oro Pichot, pota negra cadaquesenca, fins als darrers pescadors de Portlligat– i anònims per igual, però sobretot ha estat un espai de trobada, de tertúlia, de vida.

“És impossible que tanquin el Boia, és com si tanqués el Flo­rian de Venècia o el Deux Magots de París; són llocs històrics, no poden tancar, són els custodis de la memòria i de la vida de moltes persones. Si tanquen el Boia, vol dir que algun dia tancaran el Marítim, i potser el Casino. Vol dir que potser algun polític cretí decideix un dia que l’església tampoc no compleix amb la normativa (massa gran, massa petita, massa catòlica, massa qualsevol cosa) i que la facin enderrocar. Vol dir que potser un dia la normativa exigeix tancar el mar, també massa salat, massa gran, massa descontrolat. Hi hauria d’haver una normativa que servís per a fer excepcions quan la memòria dels llocs i de la gent són en perill”, escrivia una Milena Busquets en estat de xoc. I és que, quan tanca un bar històric com el Boia, sobretot es perd tot l’intangible que hi ha quedat dipositat amb els anys. Però, a més, perdem la base de la piràmide de l’hostaleria, que va de la guingueta de platja al restaurant estrellat.

Les arrels de les estrelles

Parlàvem fa uns quants dies amb Paco Pérez, al capdavant amb la seva dona Montse Serra d’una altra casa històrica nascuda com aquell qui diu a la sorra de la platja de Llançà, i avui a l’elit gastronòmica del país. Però també és el cas d’un altre establiment d’origen humil de l’Alt Empordà, que acaba de ser reconegut amb una estrella Michelin. Em refereixo al Voramar, a Portbou, que vam poder conèixer un dia del mes passat, en què bufava tramuntana i, suggestionats per la història tràgica de Walter Benjamin, presagiàvem que era possible que passés qualsevol cosa inquietant en aquell poble –falsament– fronterer de la Mar d’Amunt. La sorpresa va ser descobrir-hi la casa dels Jamás-Garbí, l’antic bar Voramar, on Domingo i María José van construir els seus somnis, i que Míriam Jamás, maître i sommelier, i el seu marit, el xef David Gavilán, van transformar en un restaurant sense deixar de ser un negoci familiar. Perquè, a més, Pau Jamás és l’encarregat de la part dolça. Tot queda en una família que porta l’ofici a l’ADN, sense escarafalls ni demostracions de res. Amb la feina ben feta i la discreció per endavant.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
La família Jamás-Garbí
La sala del Voramar

Al Voramar, d’aquella persistència de la memòria, de la qual ens avisà Dalí mateix, se n’encarreguen els primers plats del menú degustació, tant sigui el Petit com el Gran, que homenatgen el pernil, les olives, la truita de patates, el formatge amb oli del vell negoci, que són servits, a més, per un Domingo en plena forma i encara al peu del canó, amb la seva saviesa acumulada pels anys de pentinar cabells blancs. Enaltir els orígens, com sempre han fet els germans Roca, ser criat en un bar de barri treballador, entre tapes i gotets de vi, o en un poblet de costa demostra que els millors arbres no han de perdre les arrels per poder créixer i treure fulles i brancam. Per poder arribar a l’ànec a la taronja i la taronja a l’ànec amb què es clou el menú degustació del Voramar, cal haver fet els aperitius casolans i ancestrals. Quina gran i senzilla lliçó!

“La memòria històrica no és un assumpte purament institucional, ni està lligat només a conflictes com la guerra civil. Mantenir la memòria des nostros avantpassats és un deure personal, íntim i també col·lectiu. Ara que la gent recorre a psicòlegs, o a diferents derivats pseudocientífics, va bé que recordem que mai no sabrem del tot qui som si no sabem es nostros orígens, si no coneixem la història des nostros avantpassats”, escrivia Pere Vehí Contos al pròleg del llibre dedicat al seu llinatge. Malauradament, pel que fa al Boia, si no es produeix alguna mena de miracle en el laberint burocràtic i judicial en què s’ha empantanegat el destí d’un Boia avui ja literalment desaparegut de la platja principal de Cadaqués, només seran records. Per a uns altres, com el Voramar, hi ha futur davant.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor