Que les eleccions de dijous són unes eleccions excepcionals, i per tant anormals, envoltades de fets excepcionals, i per tant anormals, ho confirma entre moltes altres qüestions el fet que la paraula ‘normalitat’ hagi adquirit protagonisme i fins i tot s’hagi convertit en argument de campanya. Tothom vol tornar a la normalitat, partint d’anàlisis de la situació actual contraposades, és clar. Acostumats que en campanya electoral el lema estrella a dreta i esquerra sigui el ‘canvi’, encara que a la pràctica sigui canvi per continuar igual, no deixa de sorprendre aquest sobtat desig de normalitat. No és normal.

Per una banda, hi ha els qui encaren l’essència de les eleccions de dijous com un fet anormal, car no les ha convocades el president de la Generalitat, que és qui té potestat per a fer-ho, sinó Mariano Rajoy, que se l’ha adjudicada. Aquests, els independentistes, reclamen el retorn a una normalitat en què el president i els consellers seuen als seus despatxos i no a l’exili belga ni en un mòdul carcerari, els colors no són prohibits i els vots a les urnes marquen el camí a seguir més que no pas sagrades lleis intocables que cal defensar a cop de porra o de querella.

Els unionistes també clamen que aquestes eleccions representen l’oportunitat de retornar a la normalitat, entesa com aquella situació en què preval la pau autonòmica instaurada pel règim del 78, Catalunya exerceix de comunitat autònoma pròspera, dòcil i diligent, tot omplint de peixos el cove, els catalans en general s’esplaien fent jocs florals i panellets i veient guanyar el Barça de tant en tant, i els independentistes estan distrets signant manifestos i assistint a conferències sobre la necessitat de tenir coves i peixos propis, tot tirant-se els plats pel cap de manera regular, si és possible.

Definir què és la normalitat és més important que no sembla. No cal ser seguidor de Durkheim ni de Berger ni fill de sociòleg per a saber que són les institucions i altres mecanismes de poder els encarregats de definir les normes, i en conseqüència la normalitat, i de rebot qui i quines conductes en queden fora i mereixen el tractament de ‘desviació social’. Els qui se situen fora de la norma són controlats socialment, els estigmatitzen i els intenten reconduir o aïllar.

Quan els ‘desviats socials’ són un col·lectiu nombrós –i el cas dels homosexuals en seria un exemple típic–, en una societat prou madura poden mirar de fer valer els seus drets i pressionar perquè norma i normalitat s’ampliïn prou per a encabir-hi la seva suposada anormalitat. És un procés lent i no lineal, que combina passes endavant i endarrere.

Justament és això que ha aconseguit l’independentisme aquests darrers anys: passar de l’extremisme polític a la centralitat, passar de la marginació social a l’acceptació i una mica més i tot. El problema és que això només ha passat a Catalunya, és clar, on la capacitat institucional per a legislar normes i establir normalitats és limitada i, lògicament, combatuda. També consisteix en això el 155: a situar fora de la normalitat qui considera que la projecció exterior catalana és normal, per exemple.

Normal, del llatí ‘normalis’, és el terme geomètric que els picapedrers utilitzaven per disposar les pedres escairades de manera que encaixessin les unes amb les altres. Les eleccions de dijous no són normals i ara caldrà veure si qui les ha convocades és capaç d’encaixar-ne el resultat i permetre que s’apliqui el mandat democràtic que se’n derivi. Seria la cosa més normal.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb