Article de Marta Rojals

Eleccions sense la gent

  • Com es desprèn de tot plegat, els partits i les entitats no són capaços de recuperar la gent mobilitzada

Julià de Jòdar
30.04.2024 - 21:40
Actualització: 01.05.2024 - 18:26
VilaWeb

1. Ara ja sabem de totes passades que només la gent mobilitzada i convertida en subjecte polític, conscient del seu poder, serà capaç d’aconseguir la independència de Catalunya.

Les anades i vingudes estèrils l’octubre del 2017 des del poder de la Generalitat són el resultat d’una confusió. En el millor dels casos, el govern autonòmic va pretendre d’aprofitar el poder del carrer per aconseguir de negociar amb Espanya. Tot un contrasentit: un poder dependent, com el de la Generalitat autonòmica, podia obligar a negociar l’estat sense subvertir-ne l’ordre, trencar-ne la unitat, raó de ser de la nació espanyola? I si ho pretenia, de subvertir l’ordre de l’estat, com podia fer-ho sense reconèixer el poder real del carrer per damunt de la pròpia Generalitat autonòmica? I si hagués reconegut el poder real del carrer, això no significava que la Generalitat autonòmica quedava abolida a l’acte?

I en el pitjor dels casos, el govern autonòmic va pretendre de situar-se a mig camí entre l’estat i el carrer: a l’estat, li venia a dir que la gent mobilitzada exigia una resposta en clau d’acord per a un referèndum, quan l’estat ja li havia donat una resposta prou contundent amb la repressió salvatge del Primer d’Octubre; i després de la vaga general del 3 d’octubre i el discurs feixista del Borbó, en comptes d’organitzar-la per a la defensa del país, el govern autonòmic venia a demanar a la gent crèdit i temps. Crèdit per a fer veure que guanyava temps. Temps per a fer-se mereixedor del crèdit. Ni va guanyar crèdit ni va tenir temps, el govern autonòmic de Junts pel Sí. Fets posteriors, com les manifestacions contra les sentències, el Tsunami Democràtic, la batalla d’Urquinaona, les marxes, les ocupacions parcials del país, la lluita contra la repressió, van demostrar la consciència del poder propi i l’orfandat de la gent enfront del poder autonòmic, que, incapaç de fer-se poder real al carrer, només podia produir cops d’efecte com el del 27 d’octubre. Com diu Antonio Baños, el fet que Pedro Sánchez hagi muntat una operació tan obscena com la d’aquests dies per guanyar la “gestoria catalana”, ens hauria d’estalviar cap discussió sobre la repercussió històrica i estratègica dels fets de l’Octubre del 2017.

2. Res d’això no sembla haver restat en la memòria política dels partits en la campanya electoral d’enguany, cosa que ha registrat degudament per activa i, sobretot, per passiva, el gran simulador d’emocions de la Moncloa. I no pas en termes d’anàlisi política o de càlcul de forces, sinó, senzillament, en termes de balanç: des d’aquí, qui més qui menys, amb un discurs o un altre, amb distàncies calculades i reiterades cortesies, ha contribuït que el PSOE –i, amb ell, l’estat– hagi fet calaix. Se’n diu formar part del “bloc d’investidura”, una entelèquia o, si voleu, un miratge rere el qual la raó d’estat aprofita cada avinentesa per imposar la seva hegemonia sense despentinar-se. Sí, jo també era partidari d’una llei d’amnistia que posés en escena la capacitat del fantasma independentista per a obligar l’estat a negociar acords que repugnaven els seus estrats més foscos (és a dir, el poder judicial), però no pas per girar full de la pròpia història, sinó per a recordar-la i rearmar el moviment.I això no es fa.

3. No parlaré d’ERC perquè allò del de te fabula narratur sembla haver estat escrit expressament per a ella; en canvi, diré algunes coses sobre la campanya de Puigdemont i Junts. Una campanya a mig gas, o, si es vol, amb el fre de mà sempre a l’abast. Estrictament ajustada al que s’espera d’un candidat que vol representar l’esperit de la independència de Catalunya –per a Espanya, el fantasma persecutori–, però no més enllà del personalisme oportú, certament carregat d’expectatives, però no gaire convençut que ha de fer el salt, com demana el moment i com el país necessita, a un lideratge de masses sense complexos. Per a sobrevolar els límits imposats per la seva absència personal (inútil discutir, aquí, si els estrategs de Puigdemont haurien d’haver-li aconsellat que, des del primer moment, superés aquells límits: és a dir, desafiant obertament l’estat perquè el detingués) i crear un marc propi que obligués la resta de partits (abans que res, els espanyolistes), Puigdemont hauria d’haver mogut masses de gent al carrer investides del poder comminatori del Primer d’Octubre. Només aquell poder feia por a l’estat, als partits espanyolistes, als partits possibilistes, i a hores d’ara seria capaç de moure escèptics, d’espavilar desenganyats i de convèncer crítics. Però aquell poder també feia por, i en continua fent, a patronals, foments, caixabanks, La Vanguardia i classes assenyades (que n’hi ha, i fan bategar la política autonomista imperant). Puigdemont sembla engavanyat entre el pol de la represa del projecte i la prudència dels mitjans posats al seu abast. Per a crear una dinàmica guanyadora, hauria necessitat una estratègia de més altura que utilitzés la contesa electoral com a palanca de noves mobilitzacions explícitament independentistes (res de recloure’s en la idea que cal estar “preparats” per a quan arribi una nova “oportunitat unilateral”: això es crea amb la gent, entre la gent, i per a la gent), I dotar-la dels enginys logístics, els mitjans propagandístics i els mòduls organitzatius adequats. Només així podria fer les políticament decisives en termes tàctics, amb una nova investidura presidencial, testimoni històric i garantia de continuïtat del Primer d’Octubre a escala de masses; i també en termes estratègics, bo i creant un nou lligam entre institucions i carrer organitzat.  I això no es fa.

4. La CUP fa una bona campanya en termes de país, de contingut social i de compromís nacional, però dins els paràmetres de les estructures autonòmiques. Paga l’enorme retard de l’esquerra independentista, des de la seva abstenció en les remotes primeres eleccions autonòmiques de 1980, abans de decidir-se a fer política en els termes reals que el país exigia, cosa que va permetre el regnat indiscutible del pujolisme. Paga la incapacitat d’aprofitar un líder de país, com David Fernàndez, per a bastir un projecte polític que anés més enllà de les limitacions de les organitzacions que s’hi arreceraven, i encara s’hi arreceren, sota les sigles CUP. Paga el preu de pretendre influir en les determinacions dels partits instal·lats al rovell del poder autonòmic (investidura d’Aragonès, repte a Junts) sense tenir capacitat estratègica per a aprofitar la dinàmica creada abans de tornar a l’esgotadora mina de sal parlamentària. Tot plegat podria explicar que no se sàpiguen compatibilitzar crides electorals amb mobilitzacions al marge i, si cal, contra elles, però no justifica que es demanin vots, com un partit més, en mítings, cartells i debats; que no hi hagi cap record al poder de les masses al llarg d’una dècada de mobilitzacions exemplars, tan fèrtils històricament i políticament tan febles; que no es faci cap apel·lació a aprofitar el moment polític per crear organitzacions de base autosuficients o ressuscitar les creades durant el procés; que no s’aixequi cap denúncia contra el conformisme autonomista i que no es faci cap crida a la rebel·lió contra l’estat. En aquestes condicions, la marca CUP restarà estabulada en aquells escons necessaris, si es vol,com a mostra de la seva pròpia existència, però testimonials en relació amb les necessitats pregones del país. Només la crida continuada a la mobilització, al marge i paral·lelament a l’il·lusionisme electoral, hauria pogut fer que un gruix de l’electorat, decebut pels últims quatre anys de renúncies i desídies, es tornés a moure. I això no es fa.

5. L’ANC, que hauria d’haver estat la punta de llança per a rearmar el moviment, s’ha embolicat, embarbussat i empantanegat pretenent d’entrar en el joc de la politiqueta autonomista per amagar la seva incapacitat de recuperar la mobilització i la iniciativa política sense hipoteques i d’assenyalar el camí als partits sense rumb. Sortosament, les bases van obligar a rectificar la direcció actual, però d’una manera força precària, en moments que exigeixen una forta unitat interna. Però, encara que la precipitació electoral l’hagi posada en fora de joc, l’actual direcció de l’ANC hauria de fer mans i mànigues per convèncer el moviment que el 12 de maig ens hi juguem la potser definitiva regionalització del país en mans del PSC; i que si ells diuen que des de Catalunya estan defensant la democràcia a Espanya, el moviment independentista ha de defensar el propi país contra Espanya i el que ells entenen per “democràcia” (l’acte populista de Sánchez l’ha desmentida sense vergonya). L’ANC hauria de cridar a les urnes el màxim de gent per al 12 de maig. I això no es fa.

6. Com es desprèn de tot plegat, els partits i les entitats no són capaços de recuperar la gent mobilitzada –en desconfien tant com la tem l’estat– i es resignen a fer política dins el quadrilàter de la farsa constitucional. Atès, doncs, que la pròpia gent no es mou pel seu compte, i que la política vol ser expressament reclosa en el congrés dels diputats i el parlament de la Ciutadella, els partits que hi participen no haurien d’ajudar al transvestiment de l’estat en les figures del poli bo i el poli dolent. Com es va poder comprovar arran del 155, el “bo” i el “dolent” es van fondre en un de sol, representat per l’estat-policia. I aquella conjunció, als ulls de tothom de dins i de fora, va propiciar la vaga general del 3 d’octubre i el descrèdit generalitzat d’Espanya. L’independentisme ha de tendir no pas a separar sinó a reunir els partits d’estat, perquè, enfront de Catalunya, en fan un de sol.  La penúltima actuació de Pedro Sánchez hauria d’haver donat material de sobres per a actuar en aquesta direcció: de debò que només se li podien posar denúncies davant les institucions del propi estat (ERC) o enfilar-se per les parets (Junts)? O és que el preu de la llei d’amnistia havia de ser la provincialització definitiva de la política catalana? Si Espanya “espanyolitza” les eleccions catalanes, no hi cap la possibilitat de “catalanitzar” la política espanyola des de Catalunya fins a fer-la ingovernable? Sempre, és clar, dins els límits de la política tal com ens la volen encolomar. Torno on era: només la gent mobilitzada podrà trencar el cercle infernal d’aquest no-res.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any