Els Països Baixos fan avui les eleccions legislatives que segurament seran les més seguides de la seua història. No tan sols n’estaran pendents els neerlandesos, sinó tots els europeus. La possibilitat que Geert Wilders, amb un discurs antiimmigratori, puga guanyar els comicis preocupa molt. Les darreres enquestes pronostiquen un empat amb el partit del primer ministre, Mark Rutte. És cert que, fos com fos, a Wilders li seria gairebé impossible de formar govern, perquè hauria d’aplegar una coalició extremadament complexa. Però, tot i amb això, és evident que si guanyàs enviaria un senyal terrible a la resta de la Unió Europea i impulsaria encara més les aspiracions de Le Pen a França i de l’Alternativa per Alemanya.
Però la crisi neerlandesa té un segon component, que és Turquia. A l’abril Turquia fa un referèndum que pot donar poders extraordinaris, més encara, a Erdogan. El govern neerlandès ha prohibit un míting d’un ministre turc i això ha desfermat una polèmica entre tots dos estats que creix interessadament. Erdogan ha trencat relacions amb els Països Baixos, ha qualificat de nazis els neerlandesos –que foren víctimes de l’ocupació nazi– i ahir encara es va atrevir a recordar el comportament, certament reprovable, dels cascs blaus neerlandesos a Srebrenica.
Podem esperar que tot siga campanya electoral i que la tensió tan alta que vivim avui es relaxe divendres. Però els europeus tenim un problema gros sobre la taula i desatendre’l no ens salvarà. Tenim un problema intern: no sabem com fer real i efectiva la pluralitat religiosa i cultural. Tenim un problema polític clar: hem permès que es destruís la societat del benestar i això ha catapultat l’extremisme. I tenim un problema amb Turquia que com més va més es complica. Per tot plegat aquesta Europa preocupant demana a crits d’enfortir els valors democràtics, entendre la complexitat, assumir-la com una eina essencial de les nostres societats i reforçar de manera urgent i clara l’estat del benestar. O serà tard per a impedir que el ressentiment –completament explicable– de la classe mitjana se’n vaja per un camí que només ens pot menar al desastre.
[Bon dia] –El Consell d’Europa va emetre ahir un comunicat contradictori en què mirava de negar les pressions espanyoles sobre la Comissió de Venècia. VilaWeb havia denunciat aquestes pressions amb la publicació d’un document intern que el Consell d’Europa, en el mateix comunicat, reconeix que és autèntic. La lectura del comunicat, amb una redacció tan enigmàtica, aclareix moltes coses sobre la intencionalitat real que té, tal com expliquem en aquest article.
–Us recomane molt l’article de Rasmus Brygger, publicat dilluns a The New York Times. Brygger hi parla de Dinamarca i des de Dinamarca, d’una situació molt semblant per desgràcia a la dels Països Baixos. L’article ha despertat una certa polèmica perquè presenta una posició complexa i poc habitual.
–Ahir es va morir Bernat Capó, un d’aquells homenots que van aguantar el País Valencià a les espatlles en el moment més difícil. Esperança Camps li ha dedicat aquest retrat que crec que tots podem considerar alhora un homenatge. Si més no, jo voldria que s’entengués, també, com un homenatge.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Joaquim
16.03.2017 | 10:05
Dels frisons no es diu res…
Josep Maria
15.03.2017 | 14:19
Els interessos dels que dirigeixen i mouen el món (dos-cents, màxim mil) són els de desacreditar (d e s a c r e d i t a r) la democràcia decidint qui s’ha d’empobrir. Club Bildelberg, els grans financers especuladors, comissió Trilateral…
Penso que ja han decidit que sobrem població empobrida per tenir ells més espai vital, per viure en l’abundància .
Utilitzen la ultradreta i la dreta dura pels seus objectius criminals.
l’humanisme diu: tots som iguals, hem de resistir i crear una societat millor.
Marx diria: Uniu-vos.
jaume
15.03.2017 | 11:59
Història del segle XX. Eric Hobsbawm. 1995
“Per aquells de nosaltres que vam viure els anys de la Gran Depressió, encara resulta més incomprensible que la ortodoxia del mercat lliure, tan patentement desacreditada, hagi pogut presidir de nou un periode general de depressió a finals dels anys 80’s i començament dels 90’s, en el que s’ha mostrat igualment incapaç d’aportar solucions. Aquest estrany fenòmen ha de servir per a recordar-nos un gran fet històric : la increíble falta de memòria de teòrics i pràctics de l’economia. És també una clara il·lustració de la necessitat que la societat té dels historiadors, que són els “recordadors” professionals d’allò que els seus conciutadans volen oblidar.”
El comentari d’un dels grans historiadors del segle XX sobre els remeis -mal- aplicats a la crisi d’inicis dels 90’s.
Es pot tornar a utilitzar per a la crisi de 2007-2016. De nou, enlloc de les mesures keynessianes, s’aplica l’ortodòxia capitalista, malgrat les ganes de “refundar-lo” segons paraules de Sarkozy, i de la dreta en general, quan es va saber els escàndols de Lehman Brothers i altres bancs i fons d’inversió. També, si veiem els líders de la UE, especialistes en facilitar reduccions d’impostos a las grans empreses, enlloc de ser especialistes a augmentar el benestar de la classe mitjana.
¿Però algú els ha votat, no?
Per tant, la solució no és fàcil, i la història, també amb les seves misèries, es va repetint.
jaume
15.03.2017 | 10:29
Ja hem vist el que va passar a EUA.
Malgrat l’evidència que Trump seria pitjor president que Clinton, aquesta no tenia el carisma, ni donava la percepció que s’ocuparia de la classe mitjana, sinó que era massa “establishment”, i va perdre.
A Europa també hi ha la consciència que els burócrates de la UE han perdut l’ànima fundacional de la Comunitat, en el sentit de vetllar per al progrés de drets i benestar, i s’han dedicat a la macroeconomia. I aleshores, malgrat l’evidència que l’extrema dreta no solucionarà els problemes, el populisme guanya.
Tampoc no és tan nou. A l’Europa d’entreguerres, el feixisme es va fer el seu lloc al sol davant la inflació, el descontentament social, i la bretxa de benestar econòmic entre els poderosos -que gaudien dels feliços 1920’s- i la classe treballadora.
Pep
15.03.2017 | 08:23
L’article d’en Brygger bascula entre el problema del xoc de cultures i de la xenofòbia.
La blasfèmia és una ofensa a la religió, altrament seria un insult. Penso que les lleis laïques (la llibertat d’expressió) no haurien pas de contemplar jurídicament el terme blasfèmia, com tampoc es fa amb conceptes com pecat, etc… que són d’àmbit de la “llei divina”. Pep Agulló
Montse Milian
15.03.2017 | 01:32
Per què son tan miops els polítics? Que no feia preveure el començament de la crisi el que estem patint ara? Si ho veiem la gent del carrer, per què no ho veien els de dalt? O per què no els interessava veure-ho? A qui ha beneficiat no veure-ho? Als de sempre, als rics, als corruptes, als que construeixen murs, als que prefereixen pagar per no acollir immigrants, als que el món és redueix a ells i al que desitgen.
I la majoria fent els ulls grossos, mirant cap a un altre costat, sense exercir un liderat net i potent.
Necessitem, urgentment, agafar el toro per les banyes i prendre decisions per salvar el planeta i a tots els qui l’habitem.
Joan Rubiralta
15.03.2017 | 01:32
És evident que no només hi ha dues classes socials com deien els primers comunistes, de fet n’hi poden haver moltes més però el que a hores d’ara ningú discuteix és la força colossal de la classe mitjana. Aquesta classe és la que que fa girar governs i ideologies i per això mateix se l’ha de cuidar i tractar-la amb la sensibilitat necessària per tal que pugui tenir una existència llarga i una qualitat de vida com a mínim digna. Tot i això, a la UE, sembla que vulguin carregar-se-la, tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista de la desatenció dels governs. Sembla prescindible i per això no se li fa massa cas però si això segueix així, aquesta classe podria canviar radicalment les seves preferències i deixar-se dur pels cants de sirena de l’extremisme racista tot creient-encara que equivocadament- que aquestes formacions són les úniques que poden defensar els seu estil de vida i per això les poden votar.
Alerta doncs amb aquest perill evident que apareix a Europa i que ja es veu clar quan surten noms de partits que sense ser clarament feixistes, tot fent servir la coneguda tècnica de les mitges mentides i les mitges veritats, sí que voldrien aplicar els mateixos esquemes i arribar a les mateixes solucions tràgiques que ja coneixem els que hem tingut la desgràcia de viure en una dictadura bestial com la de Franco. Esperem que Europa hi posi seny i que corregeixi els grans errors que ha comès i segueix cometent amb l’ajut novell de països com el nostre i Escòcia i vetant l’entrada d’estats dictatorials com Turquia.
Lluís Paloma
15.03.2017 | 01:31
Ostres, a això em referia en aquella entrevista a El Periódico. Mirem què se suposava que havia de ser la UE (aquell bonic somni d’una Europa unida que enterrés per sempre els odis i rivalitats que l’havien duta a dues guerres totals i a un genocidi com pocs). I mirem què és ara: unes institucions fredes i llunyanes, més preocupades per aparentar que per actuar, i centrades quasi exclusivament en números, quotes i interessos bancaris (doble sentit deliberat). I en què ha acabat tot: austericidi, tancament de fronteres exteriors, camps de concentració, conflictivitat social, inacció institucional. No és que jo estigui en contra de la idea d’una Europa unida i en pau. Però sí que no estic a favor d’aquesta Europa “Barroso style”. Especialment perquè Brusel·les, el BCE i uns pocs presidents de països forts estan a l’arrel d’aquesta desgràcia de present que vivim. I aquesta desgràcia de present és la que està conduïnt a escenes terribles i vergonyoses com la que avui a la nit es pot viure a Holanda, o els propers mesos a França i Alemanya. I que la mateixa UE que ens havia de protegir d’un daltabaix com aquest ens hi hagi abocat indolentment, és el que em fa dir públicament que la UE és un fracàs ignominiós i que, o aquesta es replanteja i repensa de dalt a baix (o hauria de dir de baix a dalt?), o més val que la deixem córrer, trist com és aquest final.
Andreu
14.03.2017 | 23:52
Andreu Fàbregas
No em puc estar de reiterar en els “detallets” que hem vist aquests darrers dies.
Josep, em reafirmo i coincideixo amb tu, envers la Comissió Venècia. I també, d’acord en el que hi diu Vicent Partal, es clar. Als espunys se’ls pot aplicar ben be el seu propi refrany: “Ir por lana y salir trasquilao”, “el tret per la culata”, mira. La U.E. ens ha demostrat (i ja era hora) que als mesetaris se’ls permetran moltes coses, menys trepitjar línies vermelles, “a bon entenedor…).
Espunya (es-puño, por la cruz y la espada) ja no ens pot fer res de particular. I, on està allò de: “a Barcelona hay que bombardearla cada cuarenta años”? Fantotxes dinosaures!
I la seva ridiculesa de sentencia, de “pa sucat amb oli”. Nomes ha calgut veure les rialles d’en Mas, la Irene, Tremosa, Terricabras…
Josep Marin, coi d’aprensiu! Més tranquil? I també, tu, Àngels Folch?
Ja nomes ens cal que els nostres directrius no s’arronsen, que crec que sabran estar be a la alçada del que requereix el moment. I que sàpiguen, i ho poso aquí molt humilment, que molts de nosaltres (no se si molts o pocs) també els recolzarem, en la mesura de les nostres possibilitats (i podem ser dos milions o més, a sumar). No es cert, Ramón Morató, Jordi, Antoni Oller, Gisela Vicenç, Jaume… ?
Llorenç, home, no siguis tan dur amb Josep Martin; es que és molt patidor. Potser no amb tan de coratge com uns altres, però no va amb mala fe.
Content, Josep Usó? No em perdo de llegir tots els teus escrits diaris. Sempre et veig molt optimista i també realista; i… el més important, donant ànims i “bon rotllo”.
Em plau acabar amb una anècdota. Avui crec que he guanyat un altre indecís a posar-se al “Sí” o al menys, contrarestar falsedats tòxiques dels “No”. No el coneixia de res, però, he obert conversa i he derivat a “el que cal”: li he preguntat si la seva indecisió estava basada en sentiments (molt respectables, tots, i… molt difícil de convèncer a ningú per aquest camí) m’ha dit que no, que més aviat en arguments… –parlem-ne, dons, si vol vostè- li he replicat. Ell, era de un bon nivell cultural i parlava el català bastant be; era nascut a Barcelona, però se li notava una ascendència castellana. I ja ho crec, que n’hem parlat, durant bastants minuts.
Una bona salutació per a tots… (no se si ens podem considerar companys per a la mateixa causa, vull creure que sí).
—————-
Josep Usó
14.03.2017 | 22:58
El que feia més atractiva Europa per a viure era l’estat del benestar. Una vegada s’ha decidit desmantellar-lo per afavorir a unes minories que possiblement ni tan sols existeixen i que basen la seua existència i el seu “èxit” en guanyar uns diners virtuals (de mentida) comprant i venent uns “actius” també ficticis, la població en general quedem molt decebuts. Serveis que abans estaven garantits, ara no ho estan. I en aquestes condicions, sempre és fàcil que triomfe un discurs feixista. es busca una minoria que siga víctima i es fa veure com a botxí. Caldrà reprendre els valors humans com actius i deixar de lloar com a triomfadors aquells que es vanten d’evadir imposts. De tota manera, no serà fàcil, però l’alternativa és la desaparició d’Europa. Recursos naturals n’hi ha ben pocs. I si se’n va el talent, no quedarà res.
Comparteix a Facebook
Comparteix a Twitter
