13.03.2022 - 20:51
|
Actualització: 13.03.2022 - 21:28
Divendres passat vaig ser a Dublín fent la darrera conferència d’un cicle de tres que havia aparaulat de fer a Irlanda. Les dues primeres van ser en universitats, a Belfast i Cork, i responien a un perfil més acadèmic. La de Dublín s’havia pensat bàsicament com una trobada amb la comunitat catalana de la ciutat, de manera que va girar més entorn de l’actualitat política i el procés d’independència.
Bona part dels assistents vam acabar sopant junts després, al club on s’havia organitzat el debat, i vaig poder sentir moltes anècdotes interessants. Els catalans que viuen a fora, inevitablement, tenen una sensació molt especial sobre tot això que passa ací. Desconcert, ràbia, frustració, enuig… sentiments que eren molt unànimes entre gent que m’assegurava haver votat fins a les passades autonòmiques els tres partits independentistes parlamentaris.
Especialment, va haver-hi un moment molt il·lustratiu, en què una dona em va explicar una anècdota deliciosa: el pare i l’oncle van convocar una mena d’assemblea familiar per a decidir què votarien a les eleccions autonòmiques passades. Anys endarrere el pare havia estat un dels impulsors d’Esquerra Republicana, i pagà la seu local del partit i tot, i l’oncle era un conegut convergent. Però la qüestió fou que, de sobte, ja abans de les eleccions, l’un i l’altre es van trobar units, després de tants anys, units en la decepció i la desconfiança envers els que havien estat els seus partits de tota la vida. En aquella assemblea van acordar el vot a la CUP –m’explicava– com a últim remei. Però ella estava segura que si a la següent oportunitat acorden res serà l’abstenció, o el vot en blanc. Perquè ja estan molt més que empipats.
Sèiem en una gran taula rodona i no recorde qui dels presents ho va dir, però de seguida me’n vaig apuntar la frase, perquè resumeix a la perfecció el moment actual. La reacció a la història que ens acabaven de contar va ser proclamar: “El teu vot és el taló d’Aquil·les d’ERC, Junts i la CUP.” Cosa que, efectivament, no es pot explicar millor.
Ara mateix, la realitat és que els tres partits s’han bunqueritzat d’una manera sorprenentment ràpida i unànime, cadascú en el seu negociat. Fins i tot sembla, com més va més, que menyspreen els votants, o hi ha més l’evidència que ho fan. Ahir mateix llegia un fil de Twitter en què un represaliat que espera judici pels fets de la Jonquera descrivia, esbalaït, una reunió amb el batlle independentista de la seva vila, en què l’havia menystingut i gairebé se n’havia burlat.
Això passa cada dia, no ens enganyem. Dins els partits, hi ha una supèrbia creixent, molt irritant. Ens parlen com si ells sí que sabessen de debò com van les coses i nosaltres no fóssem sinó una espècie de somniatruites indocumentats que diem bajanades perquè no sabem veure la realitat –tenen, de fet, servir un discurs molt semblant al que no fa tants dies gastaven els grans partits espanyols contra el conjunt de l’independentisme. I la veritat és que poques vegades en la meua vida he vist una cosa igual, un menysteniment tan directe i prepotent d’uns polítics cap a la base que, en definitiva, amb el seu vot, els fa ser on són i viure com viuen. Aquest cap de setmana per exemple, durant la conferència nacional d’Esquerra Republicana, quantes vegades no els hem vists posar-se a la defensiva, tot argumentant que ells sí que saben què passa i els qui no pensen com ells són una mena d’eixelebrats incapaços de fer política?
I és per aquest motiu, comptat i debatut, que trobe tan encertada aquella definició que vaig sentir a Irlanda: efectivament, el vostre vot, el meu, el de tots, és el taló d’Aquil·les. El seu taló d’Aquil·les. És el punt feble, la debilitat present malgrat l’aparent força general, el que pot propiciar un autèntic i ràpid daltabaix, una eixida, per tant, de l’atzucac on som. Entendre-ho i assumir-ho de pressa, fer-ho córrer, és apoderar-nos.
PS1. La guerra d’Ucraïna em fa l’efecte que és a punt d’entrar en una setmana molt dura. En aquesta pissarreta d’avui explique l’atac a la base militar a tocar de Polònia que ha causat una alarma tan gran.
PS2. Aquesta setmana presentaré Fronteres a Manresa i Girona. A Manresa, dimarts a les 19.00 a la sala auditori del Montepio de Conductors; i a Girona, dijous a la mateixa hora a l’Auditori de la Mercè. El llibre ja passa per la segona edició i el podeu adquirir a les llibreries o ací, a la Botiga de VilaWeb.
