El significat de les eleccions a Madrid: nació contra nació

El nacionalisme espanyol ha estat sempre de matriu feixista i és en aquesta matriu on se sent còmode i desacomplexat

Vicent Partal
Vicent Partal
15.04.2021 - 19:51
Actualització: 15.04.2021 - 21:34
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Una part de l’independentisme reformista, dins la seua estratègia de diferenciació partidista, va provar fa temps de perseguir el concepte “nacionalisme català”. Anatematitzar-ne la idea. I així va començar a parlar despectivament dels “nacionalistes” o a elucubrar amb propòsits teòrics que no tenien ni tindran correspondència seriosa enlloc, en cap altre país. Sembla que, per sort, aquella febrada, que no tenia cap fonament teòric, s’ha acabat i ara fa temps que no en sentim parlar.

Millor. Millor, perquè és precisament ara que es pot observar de manera fefaent com la confrontació dels dos nacionalismes, el català i l’espanyol, es va dibuixant cada volta més nítida. I aquest dibuix representa una fase nova del procés d’independència per la qual, tant si ens agrada com si no, és inevitable de passar. Especialment, perquè l’única resposta del nacionalisme espanyol a l’embat català no ha estat la democràcia sinó que és l’ús de la violència.

Quant a això, és significatiu i important d’observar que, en aquest “nació contra nació” cap on caminem, els nacionalismes de cada costat tenen cada dia més una evolució diametralment oposada. Que s’explica perfectament per poc que es conega la història i que és ben il·lustrativa respecte a què representa cadascun. El nacionalisme català és com més va més progressista i obert i el nacionalisme espanyol és com més va reaccionari i tancat, més autoritari. I és especialment interessant d’observar que l’un i l’altre arrosseguen les formacions polítiques a partir d’aquest seu centre gravitacional.

El PSOE, especialment, que sempre havia intentat, per raons tàctiques, de restar en un punt a mitjan camí dels dos projectes nacionals, ara és evident que, com més espanyol s’afirma, més reaccionari és. I en el cas concret del Parlament de Catalunya –on per força han de ser més espanyols i tot i més reaccionaris i tot que a la Moncloa– ahir en vam tenir una prova més, amb la sobtada decisió de desmarcar-se del pacte antifeixista i votar a favor que un membre de Vox siga nomenat senador per la cambra autonòmica. El PSC i el PSOE parlen de cordons sanitaris contra el feixisme, fan eslògans, però a l’hora de la veritat accepten i agraeixen que els vots de Vox els salven votacions al congrés espanyol o es neguen a evitar l’afront de veure un diputat d’extrema dreta representant Catalunya al senat espanyol. I, contra això, és molt important de remarcar i explicar a tothom que cap partit català, cap partit nacionalment català, no ho acceptaria, això. Fa molts anys que vaig denunciar que el decantament del PSOE cap al nacionalisme espanyol el faria bascular inevitablement cap al feixisme. I em sap greu de constatar que tenia raó.

Em sap greu especialment perquè ara, enmig d’aquest ambient, arribarà la traca de les eleccions a Madrid, que aclarirà encara més de què parlem. Perquè són, seran, unes eleccions definitòries del rumb futur del nacionalisme espanyol, unes eleccions que, més que probablement, en certificaran l’enduriment cap a la versió més extrema i menys democràtica.

Segurament perquè en són conscients, d’això, aquestes eleccions causen aquests darrers dies un neguit indissimulat entre l’esquerra espanyola, entre l’esquerra, si ho voleu dir així, nacionalistament espanyola. Perquè el país que veuen emergir, la nació seua que l’espill els retorna no els agrada. És una pena que facen tard: el geni ha fugit de llàntia i, com en el conte tradicional, no hi haurà manera de tornar-l’hi a fer entrar. El nacionalisme espanyol ha estat sempre de matriu feixista i és en aquesta matriu on se sent còmode i desacomplexat. Per això pren aquesta forma tan fàcilment i amb tanta força. I per això els nacionalismes perifèrics, que en diuen, avui i sempre, no han pogut encaixar ni en el model territorial ni en el polític. Ni volent-ho.

Aquesta esquerra espanyola, en el punt on és, hauria de fer dues coses. La primera, reconèixer que té una gran responsabilitat sobre tot això que ha passat. Perquè quan el 1982 Felipe González guanyà el govern pel PSOE amb aquella supermajoria que va obtenir, hauria pogut impulsar un projecte d’Espanya diferent i no ho va fer. No ho va voler fer. No li va donar la gana. Prou que ho hem vist. I si deixes intactes les llavors, la planta, quan hi ha les condicions adequades, creix. I la segona cosa que podria fer, però això ja és demanar massa, seria adonar-se, com van fer alguns demòcrates serbs en plena bogeria de Milosevic, que la nostra independència aniria a favor seu perquè destruiria la base de poder, simbòlica i material, del nacionalisme espanyol, d’un nacionalisme que sempre els guanyarà la partida mentre ells no se’n desmarquen radicalment i no el denuncien.

Ja ho sé, que no faran; ja ho sé, que ni tan sols voldran entendre això que dic i faran interpretacions capcioses. Segur. Però ara que el “nació contra nació” pren cada dia una forma més aguda, que no siga dit que no els vam avisar, a ells. Però sobretot que no siga dit que no vam interpretar bé què passava. Nosaltres.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Jordi Serramià
Jordi Serramià
15.04.2021  ·  22:13

Valle-Inclán, Luces de Bohemia, fa cent anys: España es una deformación grotesca de la civilización europea

Josep Usó
Josep Usó
15.04.2021  ·  22:13

El PSOE no va fer res quan va poder perquè, pel que es veu, només els interessaven els càrrecs. I es va fer tota una “transició” de quaranta anys sense tocar cap de les estructures de poder. I aquest poder medieval i absolut ara sembla disposat a empassar-s’ho tot. Just en un moment en el què l’enfonsament econòmic és total, la credibilitat i el prestigi s’han ensorrat i la perspectiva de futur és molt fosca. Davant d’això, el veritable poder retorna a aquell model que creu que li anirà millor. I en aquest model d’origen castellà, la democràcia, el diàleg o la negociació no hi tenen cabuda. Són del guanyar o perdre. I fa segles que cada vegada que arriben a aquesta situació, acaben perdent. Seguim.

Carles Serra
Carles Serra
15.04.2021  ·  22:51

Vicent tant s’ha tardat en saber que el PSO€ és un partit amb idiologia franquista? Amb el Montatge dels GAL no em varem tenir prou per saber de quin peu calça’n?
Fa temps que algú va dir que dintre de cada espaÑol hi havia un petit franco.
Recorda Vicent lo que ja fa anys va dir en Pla, lo més semblant a la dreta espanyola, és l’esquerra espanyola.

Oriol Roig
Oriol Roig
15.04.2021  ·  22:58

Els partits espanyols tenen molt coll avall que tard o d’hora Catalunya serà independent. I el que no volen es que això passi mentre mana el seu partit. “Not on my watch”, que diuen els anglòfons. Saben que el partit que estigui al poder quan això passi no es menjarà una rosca en el que quedi d’Espanya durant una o dues generacions. Per això només faran que posar pals a les rodes i intentar que aquesta “Catalunya independent” sigui tant petita com sigui possible. Petita econòmicament, d’aquí l’asfíxia, i geogràficament, no fos que Valencians, Balears, Vascos o Navarresos tinguessin idees.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
15.04.2021  ·  23:56

El nacionalisme espanyol ha estat sempre de matriu cruel, colonial, feixista, extractiva i és en aquesta matriu corrupte on se sent còmode i desacomplexat. 

Ara, Podemos/Comuns està agafant aquesta mateixa versió del nacionalisme. ¿No hem sentit últimament el que diu Jéssica Albiach?

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
15.04.2021  ·  23:57

No em convenç la idea de nació contra nació. Té una derivada negativa: ens porta a un mateix pla, el pla on s’ha d’establir la confrontació, i això ens colla a les dinàmiques de l’adversari que té la iniciativa que li dona el poder.
Hauríem de concentrar-nos en el nostre projecte, en les nostres fortaleses i en les nostres febleses…si és que som capaços de fer-ho. Criticar el malament que ho fan els altres sempre resulta més senzill que construir un projecte propi ben travat i consistent.

Miquel Amorós
Miquel Amorós
16.04.2021  ·  00:15

El que diu l’Oriol Roig també ho penso jo.
Ells, els espanyols pensen que Catalunya més d’hora que tard, serà independent.
I d’aqui aquestes desinversions.
I avui n’em tingut una altra prova d’això: l’accés a França per Canfranc.
En previsió que no puguin accedir per la Jonquera.
Es van preparant.

Jaume Riu
Jaume Riu
16.04.2021  ·  00:58

NACIÓ AMB UN ESTAT EN CONTRA.
Nació contra nació és un eufemisme que en la pràctica resulta més matitzat si diem nació amb un estat en contra. El regne d’Espanya, per més política nacionalista que vulgui fer, no és ni ha sigut mai una nació.

Berta Carulla
Berta Carulla
16.04.2021  ·  01:31

Estic molt d’acord amb el comentari anterior: espanya mai ha estat una nació.

Albert Miret
Albert Miret
16.04.2021  ·  08:21

Tornaran a plorar com ho van fer quan van perdre la seva flota naval juntament amb totes les darreres colònies el 1.898, per pura estupidesa imperial, però continuaran sense aprendre res de res. El seu fatxenda tot o res, juntament amb la seva incapacitat mental per a negociar, els ha fet aigües des del principi de la seva existència. Sempre ho han perdut tot per la seva megalomania malaltissa, i així com la darrera bancarrota els van costar la resta de les colònies podent salvar només Catalunya per la seva situació geogràfica, aquesta nova bancarrota els pot costar no només Catalunya, sinó la desintegració de tot el país. Però ells, com a ases, continuaran donant voltes a la sínia, encara que ja no hi quedi ni una gota d’aigua.

Miquel Costa
Miquel Costa
16.04.2021  ·  08:24

Fantàstic anàlisi, com sempre. En la qüestió del nacionalisme, m’agrada la posició que agafà en el seu moment Joan Fuster, quan va dir allò de “Sóc nacionalista en la mesura que m’obliguen a ser-ho”.

Carles Blas
Carles Blas
16.04.2021  ·  08:31

Si l’ETA i l’IRA estaven infiltrats fins al cap de munt, perquè hem de pensar que els partits polítics mantenen una virginitat? Estic amb desacord amb partal d’atribuir la responsabilitat de no haver fet res només a Felipe González. Com a partit no crec que mai hagi estat el que deia ser.

Albert Noguera
Albert Noguera
16.04.2021  ·  08:56

Tot el que dius respecte al PSOE és cert però et quedes curt!! El PSOE és des d’abans de la mort de Franco, la peça clau de la continuïtat del règim franquista transformat en el del ‘78. Hauries d’explicar algun dia com Felipe González va accedir a la secretaria general del PSOE i quins suports va tenir (de fet esta tot en aquest article de El Mundo https://www.elmundo.es/cronica/2014/09/28/54269d6922601d21548b4573.html a on ells mateixos (els espanyols) reconeixen aquesta continuïtat). Explicant això, s’entén tot el que ha passat des del ‘78 (la defenestració de Suarez, la majoria absoluta del PSOE i les seves traïcions als seus votants com la NO reforma agrària a Andalusia, l’entrada a l’OTAN, etc).

En resum, el PSOE, en el que és essencial per a l’oligarquia espanyola i pel nacionalisme espanyol és, ha estat i serà tant reaccionari com el PP, VOX, C’s o qui vingui…

Pep Agulló
Pep Agulló
16.04.2021  ·  09:09

NEIX AL SEGLE XVIII I ES CONSOLIDA EL SEGLE XIX

El nacionalisme espanyol de què parlem ha fet d’Espanya una presó moral i política, un cau de misèria intel·lectual un feixisme cada cop més desfermat, que enfront del desafiament català, només hi oposa la violència més cruel i indiscriminada.

Un nacionalisme de matriu totalitària, per això agrupa des dels hereus del franquisme, partits xenòfobs fins als estalinistes ara disfressats d’ismes de tot pelatge. Tots neguen els anhels i les diferències de les nacions que no són la seva per la via de negar la democràcia.

Espanya espoliadora i violenta, genocida i centralista, cruel i arrogant, ignorant i mentidera… ¿S’ assembla, encara que sigui en alguna petitesa, amb el nacionalisme català?

Això! Nació contra nació…

Joan Cuscó
Joan Cuscó
16.04.2021  ·  09:10

A partir d’ara ja ens hauriem d’acostumar a dir PSOE al psc, per tal de simplificar i dir les coses pel seu nom.
El Partit dels Socialistes de Catalunya tenia uns objectius i principis totalment antagònics al PSOE d’ara a Catalunya.

Josep Sendra
Josep Sendra
16.04.2021  ·  09:23

Realment ja va bé que a Madrid guanye VOX o PP…tant fa. Començaran a carregar-se el que queda de progre a l’Estat Jacobí Kastenallo, i almenys la merda castellana supremacista es repartirà entre “todos los territorios del Estado”, i ens deixaran tranquils, i els trepes d’ERC veuran que hi ha fronts amples que més val no anar-hi perquè des del punt de vista del màrqueting electoral no t’aporten valor afegit…i ja que els electors són veletes o nens, tant fa, almenys posa límits com a les escoles. Els nens agraeixen els professors que posen límits…

Josep Vilà
Josep Vilà
16.04.2021  ·  09:38

El dia que estiguem tan interessants per saber què passa a París, Marsella, Milà o Roma per dir ciutats del nostre entorn com l’obsessió malaltissa per conèixer què hi passa a la cort reial madrilenya que engabia les nostres ments subjugades i provincianes, ens podrem dir lliures.

Montse Serra
Montse Serra
16.04.2021  ·  09:51

Quin terrible aborriment, Vicent! Sempre esteu parlant de Madrid.

Josep Salart
Josep Salart
16.04.2021  ·  09:51

Passa la vida i passen els anys, les dècades i els segles i ells (no sé qui son exactament) fan sempre el mateix. Els impagables comentaris quasi diàris de història del senyor Josep Maria Martín, de l’Albert Miret o en d’en Pep Agulló, per posar-ne tres, sempre ens ho expliquen molt clarament.
Nosaltres continuem sempre amb les frases fetes, nacions, no passaràn i tot això tant engrescador; en canvi ells sempre sempre dels sempres troben el traÏdor a casa.
La qualitat de vida i l’estat del benestar d’ells amb els nostre esforç i els nostres diners, el gaudeixen i passen els anys, les dècades i els segles.
Nosaltres ens quedem amb els presos, els exiliats, els repressaliats i els lesionats de per vida; això sí, amb seny, paciència, diàleg i sobre tot pensar que encara no toca.
Que dur ser català.

Josep Gualló
Josep Gualló
16.04.2021  ·  09:56

EL NACIÓ CONTRA NACIÓ A PARTIR D’AQUEST MOMENT CREIXERÀ RAPID

D’entrada ens hauríem de preocupar més del que passa a Catalunya que del que passa a Espanya, concretament a Madrid, però resulta que les dues coses són indissociables. Si més no per coneixer millor les seves febleses i atacar en els punts estratègics. També per saber per on ens atacaran ells.

El PSOE (GRAPO) la única cosa que ha tingut d’esquerrà, es l’aparença. La deixà de banda quan va guanyar les primeres eleccions. Desprès ha dit el que ha volgut, però mai ha dissimulat el seu franquisme.

A Catalunya, l’independentisme autèntic està guanyant adeptes a costa dels que es diuen independentistes reformistes. Aquests reformistes, han ensenyat tant el llautó, que no tenen prou pedaços per tapar els punts de fuga.

Quan algú comet l’error de confiar que està guanyant, té la derrota assegurada. No ho oblidem mai i actuem en conseqüència. Ara tenim una eina nova que molts catalans, enganyats pels reformistes, (mai n’aprendrem) no han valorat la gran importància que té i sobretot la que tindrà en el “Nació contra Nació”.

Preparem-nos perquè ve un altre juny i hem d’esmolar ben bé les eines,

Pere Grau
Pere Grau
16.04.2021  ·  10:20

L’article diu coses que no per sabudes són menys actuals i més candents i en fa un magistral resum. Però ho han entès prou els “reformistes” i “dialogants” que es creuen ser més savis que els pobres ofuscats unilateralistes? Ho han entès prou els que veuen la palla a l’ull dels altres, però no la biga en el seu? Ho veuen prou que s’inventen un món tan irreal com els que fan bravades amb la seva “nación más antigua del mundo”? Ho veuen prou que la paraula donada d’un cap de govern espanyol té una validesa de duració més curta que la neu a l’agost? No en donen pas proves…

Muntsa Navarro
Muntsa Navarro
16.04.2021  ·  10:50

D’acord amb en Melitó i tothom qui s’expressa en el mateix sentit. Cansa molt tant donar voltes als temes dels veïns, no donen per a més. No creieu que tenim prou temes candents a tractar amb referència a casa nostra?

Lluís Paloma
Lluís Paloma
16.04.2021  ·  11:14

No és que no hi hagi ara mateix un intent d’extrema dreta catalana, però crec significatiu que el 14F, mentre l’extrema dreta castellana entrava al Parlament, a l’extrema dreta catalana no la votés ni el tato.

jordi Rovira
jordi Rovira
16.04.2021  ·  11:16

Completament d’acord amb el text de l’editorial d’avui. I crec poder sumar el que diem avui, amb bona part de les editorials passades: la qüestió d’en Cercas, per exemple. Amb un aclariment que en faig a mi mateix i no sé si pot ser útil o no: el feixisme versió espanyola és també una modalitat de feixisme. En concret penso que es relaciona més amb aquella component ultraconservadora del feixisme, mentrestant dóna l’esquena a la part més futurista que sí sabem tenia el nazisme a l’alemanya hitleriana, o potser també l’estalinisme en aquell moviment industrial i de modernització que idealitzaven els soviets. És a dir, compartia amb tots els demés la pulsió dictatorial, però no pas l’objectiu de modernitat i l’atractiu per la industrialització, tot al contrari.
Em sembla un detall important, per com va apareixent una i altra vegada de nou. Res més evident en el tractament que fa Díaz- Ayuso de la pandèmia; que podríem qualificar d’anticientífic ( acompanyat per les declaracions de negacionistes notables i manifestacions al respecte ). Postura que comparteixen amb Vox, i que resulta ser una component amagada d’aquesta dreta espanyola que ara surt a la superfície. Hi han senyals més que il·lustratives al respecte. La notícia d’ahir mateix en relació a la querella presentada contra els antiavalots espanyols per la seva actuació sobre els afeccionats alemanys durant un partit al 2017. Un tema aparentment menor del qual la premsa alemanya ja se’n ha fet ressò. Les dificultats d’en Borrell o de la ministra d’exteriors espanyola. El mateix discurs del ministre de justícia espanyol ahir a Catalunya Radio: com pot un ministre tractar al MHP Puigdemont de pròfug, quan aquest s’ha presentat davant la justícia en múltiples ocasions? El fets que els síndics electorals de l’1-O hagin hagut de ser absolts; resulta que no hi ha rebel·lió, no hi ha desobediència, què hi ha? Se’m fa molt difícil d’entendre una sedició sense rebel·lió. Així, per què són a la presó?
L’èxit de l’1-O és aquest: ser una proposta política amb potencial transformador, alhora presentar un envit democràtic ineludible. I fer-ho tot plegat, sense que l’estat espanyol tingui cap excusa al respecte. La guerra a Euskadi té el rerefons de la violència, però a casa nostra no hi ha eximent possible. Tampoc no va tenir cap oposició internacional. La independència no va tenir cap suport, però el referèndum no va tenir cap oposició. Curiós, no?
Aquest nacionalisme espanyol que ara es sent desacomplexat i deixat anar, s’enfronta a una situació que té més cares de les que ens pensem. La partida està en marxa i nosaltres ens hem de fer les nostres mans. En això ens juguem l’aposta de ser finalment independents i ser-ho amb uns tempos que ens siguin favorables.

Núria Nadal
Núria Nadal
16.04.2021  ·  11:30

Parlar de lo malament que ho fan a la ñ no exclou que nosaltres,les catalanes i els catalans,també ho fem malament.
Allà voten psoe,pensant que son d’esquerres aquí han votat erc pensant que son independentistes.
El que estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra.

Victor Serra
Victor Serra
16.04.2021  ·  11:48

Em sembla perfecte l’Editorial d’avui. Els independentistes ens hauriem de preparar perquè com més clarament freixita sigui el nacionalisme espanyol i més s’imposi allà, més oportunitats se’ns obriran per ser independents. Que almenys no ens agafi barallant-nos.

Ramon Tubau
Ramon Tubau
16.04.2021  ·  11:54

Aquest fragment de l’article, per mi, és la clau del règim del 78. En tot aquest tema sempre s’obvia (o s’amaga) la major: una “Transición” dissenyada ja uns anys abans pels franquistes tecnòcrates amb els ulls posats al negoci europeu del MC i complir les condicions que s’exigiran: eleccions “lliures” i naturalment amb algun partit que “representi” l’oposició.

I heus aquí el Congrés del PSOE, a Suresnes, el 1974. El “noi amb jaqueta de pana” i amb aires democràtics es treu de sobre els “vells” dirigents del partit, amb un fil conductor que es diu “Carrero Blanco – CIA – Billy Brandt” … i tot el diner que calgui.

… i heus aquí també un vell comunista, amb perruquí, que passa “clandestinament” la frontera…

L’invent ha funcionat!

Després tenim un pacte tàcit: el PC mai governarà, cosa que ha estat així fins el 2020 (queda clara l’obsessiva irritació del franquisme contra Podemos, si és que se’ls pot dir comunistes)

Així doncs, heus aquí un PSOE reinventat pels fills i néts de falangistes. No calen gaires estudis per entendre aquesta gran mentida que fa uns 42 anys que dura i que els socialistes de “bona fe” se la continuen empassant, i amb quin gust!

Per entendre bé una pel·lícula cal entrar al cinema abans de començar i no a mitja projecció, que és el que s’ha fet a la UE i al món en general d’ençà 1978, respecte la “Superproducción cinematográfica La Transición Espanyola”.

El magnífic llibre de Ricardo Romero de Tejada “Por qué hemos llegado hasta aquí” explica tot això, i més.

Agustí Delgado
Agustí Delgado
16.04.2021  ·  11:58

El nacionalisme espanyol sí és una nació. No és aquesta la qüestió, sinó quin caire agafa un nacionalisme. És un nacionalisme alliberador o ho és imperialista? És obert i evolucionista (com diu en Partal del nacionalisme català) o és tancat, obsessiu i reaccionari (com ho és lamentablement el nacionalisme espanyol a hores d’ara)?
També l’Alemanya de Hitler era nazionalista (la “z” indica només com s’escriu aquesta paraula en alemany, i es fa així en altres idiomes per recordar com pot ser d’abominable un nacionalisme portat a l’extrem de la intolerància i la bogeria cruel i devastadora).
No se’n parla gaire en canvi del nacionalisme encobert i també cruel del comunisme estalinista rus o del xinés que encara avui dia que arrasa el Tibet, o del nacionalisme estatunidenc que ha creat guerres atroces a tot el món al llarg de tot el segle XX.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
16.04.2021  ·  12:26

Nació contra nació cada dia que passa és molt clar. La convivencia amb la marca ñ cada dia és fa més insorportaple per tant nosaltres a poc a poc fem passos per anar desconectan de un estat autoritari i violent

David Mascarella
David Mascarella
16.04.2021  ·  12:58

No crec que es pugui comparar o confrontar nacionalismes, per la senzilla raó de què el nostre no existeix més enllà del somni i de la resistència. No l’hem pogut exercir mai, fet que ens ha portat a posar la voluntat democràtica per davant de l’ofec d’allà on viuen de les velles conquestes militars.

Però si la necessitat ens empeny a l’exercici de la democracia en totes les accepcions, això no treu que caldrà posar a prova les nostres virtuts i també els defectes, que tenim, com a tot arreu.

I també sembla que es reconeix la necessitat de donar exemple i una empenta per promoure un avenç democràtic allà?

Marga J McFarlane
Marga J McFarlane
16.04.2021  ·  13:14

Podcast (anglès) Spotify, 30 mins, interessant, “Brexit, ideology and the British state”, Prof David Edgerton, Kings College London, dintre de la serie European Conversations.

Sembla que al RU els anglesos pateixen el mateix problema d’extrema dreta i radicalització que aquí, i el professor raona que només la separació (traumàtica o no) de les Nacions de la Unió pot salvar Anglaterra.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
16.04.2021  ·  13:16

Ja fa temps que vaig a la recerca d’articles:
– sobre com la ciutadania s’ha de preparar al pròxim embat.
O sobre com hem d’augmentar les inscripcions al Consell per la Republica.
O sobre qué i com s’están preparant els del procès constituent.
O sobre el moviment “meridiana resisteix”.
O sobre què podem fer per tornar a revifar el català al carrer.
O sobre propostes, lemes fàcils d’enganxar els jover i portar-los a parlar català.
O sobre quina idea i propostes concretes tenim del que passarà en el pròxim (i esperem últim combat).
O sobre el paper de la clandestinitat en aquest últim tram que s’apropa.
O sobre el paper de l’ANC, cada cop més diluit.
O sobre com aturar les infiltracion partidistes dins les organitzacions civils de tota mena.
O sobre els avantatges de ser independents.
O sobre quines persones o grups podrien ser els que tractin el repartiment econòmic (no pensareu que siguin politics, oi?)
O sobre la desobediència civil massiva.
O sobre la incapacitat catalana d’acceptar el lideratge lliure i desinteressat.
O sobre l’enveja dels incapaços que traballa només per mediocritzar tot.
O sobre els perqués de no voler reconèixer la vàlua del Professor Cotarelo.

jaume vall
jaume vall
16.04.2021  ·  13:21

Com no estar d’acord amb el que diu l’editorial?
Amb el que ratifiquen comentaris adients com els de J.Serramià, J.Usó, J.M.Martin, A.Miret, Pep Agulló, en aquesta mateixa direcció ? Xoc inevitable, de fet ja actual, entre nació catalana i nació castellana.
Ara bé, encara m’agrada més el contrapunt crític que mostren O.Camprubí, Josep Vilà, Josep Salart, Núria Nadal. Ja va sent hora de fixar-nos més en París i Berlin, que no pas amb Madrid. No reaccionem tan interessats amb els provincians mesetaris. Unim el nostre futur amb països més civilitats. EFTA, per exemple, Islàndia, Noruega, Suïssa. I dintre de la UE, si així ha de ser, a roda de Bèlgica, Holanda, Alemània, Dinamarca. Amb totes les seves deficiències, ens mostren com de benestar es pot atorgar als seus ciutadans, amb una mesura de civisme per part d’aquests.
Qui està fent més, ara mateix, des del Parlament Europeu per a la nostra causa? Els Verds ? Doncs esdevinguem tots, centre – dreta, centre esquerra, fervorosos seguidors de la causa verda !!! Una mica més de tacticisme, a part d’estratègia, home !

Per cert, diu en Partal ” poc que es conega la història i que és ben il·lustrativa respecte a què representa cadascun. El nacionalisme català és com més va més progressista i obert i el nacionalisme espanyol és com més va reaccionari i tancat, més autoritari. I és especialment interessant d’observar que l’un i l’altre arrosseguen les formacions polítiques a partir d’aquest seu centre gravitacional.”

Fa deu dies prenia unes tapes amb un amic centreeuropeu, classe mitjana, demòcrata, pacifista, resident a Barcelona des de fa quatre anys.
Resulta que des de la seva perspectiva neutral, forània, no massa interessada en la política catalana, no acabava de veure clar de decantar-sa per la causa catalana perquè observava certs tics nacionalistes excloents, de classe alta, gairebé arrogants, entre els independentistes. Vaig intentar, potser aconseguir, d’explicar-li que això no és així. Però, com és que no hi ha hagut altaveus suficientment eficients, per tal de que aquesta idea que segurament preval entre la opinió europea, hagi estat contrarrestada per la veracitat objectiva, que ens va al nostre favor?
Què ha fet la nostra diplomàcia, per tal que aquesta opinió d’una persona “típica” , representativa de la classe normaleta d’europa, no estigui decididament en favor nostre des de l’1 d’octubre de 2017?

Josep Marrasé
Josep Marrasé
16.04.2021  ·  14:18

El PSC de l’època de Joan Reventós no era feixista. El PSOE de la mateixa època d’en Felipe González i Alfonso Guerra era tot allò que convenia ser segons les voluntats i conviccions d’aquests dos filibusters, que, vistes després les seves actuacions, no tenim dret a fer interpretacions errònies. Els elements que constituïen la plana major del PSC, Reventós i Obiols, no tenien quasi res de socialistes, però tampoc eren feixistes, no fotem!!
Nació contra nació? Ho dubto, perquè Catalunya és una nació, però Espanya és un estat que actua amb irracionalitat i crueltat que se’n deriven d’un pensament interessat a obtenir la sopa boba de qualsevol manera.

Maria Villarroya
Maria Villarroya
16.04.2021  ·  15:57

Avui el Presi d’Espanya ha visitat Amer (quina casualitat oiiiii, després que tota la setmana va dient que el carnet del Consell de la República no serveix per res)
La nota de color l’ha posat la nostra estimada consella de Salut Alba Vergés acompanyant al Presi amb un llampant abric groc
Tots els que heu votat a ER ….que us aprofiti

Roser Caminals
Roser Caminals
16.04.2021  ·  16:41

Estic d’acord que cal apartar la mirada de Madrid per posar-la en possibles models internacionals, però en un punt sí que és útil fixar-la a Madrid. Els partits espanyols prioritzen l’unionisme per sobre de la ideologia. Si els catalans prioritzéssin la independència per sobre de la ideologia ja tindríem la batalla mig guanyada.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
16.04.2021  ·  21:36

Bona nit! Gràcies Sr. Partal un dia més.
Vostè ha escrit: “El nacionalisme català és com més va més progressista i obert i el nacionalisme espanyol és com més va reaccionari i tancat, més autoritari”
Té raó perquè realment uni l’altre són això mateix.
Aquestes dues setmanes llargues que falten oer al 4 de maig, el nacionalisme espanyol encara es farà més i més reaccionari, autoritari i tancat SEGUR QUE SÍ. Perquè la Sra. Ayuso ideària i promotora d’aquest nacionalisme patrio així ho vol i ho veu necessari per a guanyar per golejada. Bé ja veurem si guanya i el més important “si po acabar governant o NO”

El PSC mentre a Catalunya ja està deixant de banda el cordó sanitari contra VOX, quina fora que encara els necessités per algun tipus de suport; vergonyós i vergonyant.
I el PSOE ja des de l’època de Gonzalez ha blanquejat el que ha convingut a Ñ o li ha convingut a ell, com a partit.
Vaja entre el que feia i fa el PSOE i el que feia i fa el PSC no hi ha diferències. Tots dos, abans i ara juguen “les cartes” dels propis interessos. La resta sembla que tant els fa. Ufff…

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
17.04.2021  ·  00:17

Melitó Camprubí: Chapeau. Els catalans estem fent el paper del cagamandùrries. Les nostres institucions i els nostres polítics s’assemblen massa en característiques i vicis a les de Ñ. Voldrem i sabrem alliberar-nos algún día de tanta malìcia i porquería?

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies