‘La tertúlia proscrita’

El retorn del president… Mas

  • Es respira una certa sensació d'eufòria en la dreta catalana que propicia el retorn a la llum pública, amb ganes, de referents del passat

VilaWeb

Fa mesos que hom especula amb el retorn del president Puigdemont i les conseqüències polítiques que aquest moviment podria tenir en la política catalana. Però, de moment, qui sembla que torna segur és precisament el seu antecessor, el president Artur Mas.

El 129è president de la Generalitat ha augmentat de manera ostensible la seua presència pública, i va perfilant com més va més un discurs que inclou reivindicar l’espai tradicional de Convergència, lamentar la trencadissa entre Junts i el PDECat, emfasitzar que sense la unitat independentista el moviment restarà aturat i reivindicar la gestió de la comunitat autònoma com a motor de la reconstrucció nacional.

Aquests darrers dies, Mas també s’ha deixat veure unes quantes vegades al costat del president Jordi Pujol, cap a qui, sobtadament, es dirigeixen moltes mirades. Ahir, en una entrevista a El Periódico, ell mateix declarava, com qui no diu res, que Pujol s’havia equivocat amb la seua confessió –cosa que Lluís Prenafeta també assegurava en aquesta entrevista amb VilaWeb. No ha arribat a l’extrem del secretari d’organització del PDECat, Genís Boadella, que ahir va parlar directament de la necessitat de “restituir Jordi Pujol”.

No són anècdotes aïllades. Per les coses que m’arriben, es respira una certa sensació d’alegria continguda en la dreta catalana. Les perspectives d’èxit de Xavier Trias han generat un efecte euforitzant que, per primera vegada després de molts anys, els fa pensar que si reforcen el seu missatge d’ordre i estabilitat i es desmarquen clarament de l’espai d’esquerres, hi ha una part de la ciutadania esperant-los que els podria portar novament al poder.

A un poder simplement autonòmic, això sí. Dins Espanya i sense més aspiracions, molt semblant als vells temps, efectivament, de la presidència de Pujol. La caiguda anunciada de Laura Borràs i l’allunyament del president Puigdemont sembla que marca per a alguns el moment de superar això que en privat han arribat a qualificar de “disbauxa” independentista i, per a aconseguir la independència, esquerranosa.

De la distància estant, he de dir que veig aquest entusiasme un poc desmesurat. El Primer d’Octubre és una fita que ha canviat tantes coses que pensar en un retorn al pujolisme com si no hagués passat res tots aquests anys simplement sona irreal. I posats a tornar al pujolisme, ERC resulta que aplica al peu de la lletra el seu manual, així que la idea tindria una competència dura. A banda, si es presentés l’opció, caldria veure si els seus els seguirien. Que Junts abandonés el govern per l’acció de les bases és un fet molt excepcional i remarcable que demostra, com a mínim, que té una militància que no sembla gens disposada a combregar amb qualsevol roda de molí ni a acceptar rebaixes únicament per tocar poder.

De tot plegat, l’única cosa que sí que veig, i la veig amb molta preocupació personal, és que l’esquerra catalana ja fa tot el possible per a facilitar el retorn de la dreta. Fa molts anys que seguesc amb atenció la política francesa, i en això que passa a Catalunya veig –per mi, per desgràcia– massa ecos de tot el que va causar en el seu moment l’enfonsament de l’esquerra parisenca. El possible èxit electoral de Xavier Trias seria una prova d’això mateix, atès que a Barcelona Ada Colau representa l’extrem més evident i enfilat, caricaturesc i tot, d’aquesta esquerra embogida ideològicament, frívola, cínicament despietada, desenganxada de la població i els seus interessos, arrogant i interessada que en el cas francès ha aconseguit catapultar la dreta i, horror!, l’extrema dreta, a uns nivells que ningú no es podia ni imaginar fa pocs anys. Miraré d’explicar-me amb més detall un dia d’aquests.

 

PS1. VilaWeb fou guardonada ahir al vespre amb el premi Martí Gasull que atorga la Plataforma per la Llengua per votació popular. Volem expressar el nostre reconeixement als altres dos finalistes, Filmin i la Bressola, que tenien mèrits suficients també per a guanyar. I el nostre agraïment a la Plataforma i a tota la gent que ha votat per VilaWeb. Per a aquest diari la llengua no és tan sols un instrument per a comunicar-nos, sinó l’essència, juntament amb el periodisme, del nostre projecte. Per això volem dedicar aquest guardó als dos caps d’estil que ha tingut VilaWeb, Jem Cabanes primer i Jordi Badia després, i a tots els lingüistes que han passat per la nostra plantilla en el curs dels anys.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any