Maïs, 'Impacte 2' (detall), 2 d’abril de 2020. Copyright de l’artista.

Com més va el confinament, més essencials. Per la tele sento parlar de misses clandestines (també n’hi deu haver d’altres cultes) i capellans que se salten el confinament per repartir l’hòstia entre els feligresos a casa. Un altre dia, el mateix programa, que ha destapat els comptes de la Generalitat destinats als laboratoris privats que fan el test del virus, dóna la veu a prostitutes i prostituts: han demanat l’assistència del programa per informar que no pas pocs clients els assetgen i bombardegen a trucades i missatges, els ofereixen l’oro i el moro per un clau, exigeixen requisits que són fatals per a la salut de qualsevol i no només per prevenció sinó perquè, sigui cosa d’ara o no, més d’un sembla haver embogit i ja no li ve d’un pam. Tres bordells (com a mínim) funcionen a Barcelona, reconeix un directiu de la cadena prostibulària en qüestió, però Conxa Borrell, del sindicat de prostitutes Otras diu que segurament en són més. A Roma, Francesc ha enviat ajut a transsexuals que exerceixen la prostitució a la costa a través de l’almoiner papal, el cardenal Konrad Kerajewski que, sensatament, ha declarat a la premsa que la seva feina és ‘buidar el compte bancari de caritat del Papa. Si està buit, va tot bé’. Em fa pensar en el filòsof Agamben, que en un text recent ha llançat un penetrant ruixat contra l’església per acceptar no enterrar els morts i no tenir cura dels malalts i fins tancar els temples i la mateixa seu central dels catòlics a Roma. Llegeix Agamben, Francesc?

Però en aquestes ratlles de servidora les essencials són les modistes. I no voldria pas que el seu magnífic treball d’aquestes setmanes quedés a l’ombra de les moltes històries torbadores i espaterrants com les del paràgraf anterior, tan significatives dels moments que vivim.

Cosir ha estat sempre una feina a l’ombra, modesta, fins la mateixa paraula modista, que ve de ‘moda’, s’apropa massa a la de ‘modèstia’. Parlo de les modistes de casa, que ara han tornat a posar la màquina de cosir al centre de la taula del menjador, a pobles i barris, per fer mascaretes. Fa dies que va, la cosa. Mentre els responsables de torn no es decidien a dir clar com i quan són necessàries, com han de ser les sanitàries en el sentit més ample –de les netejadores i transportistes als directius i infermeres i metgesses, metges i terapeutes de tota mena– i com les de la gent comuna, elles, les modistes no s’ho van pensar dos cops i s’hi van posar. De seguida algunes van pensar en les criatures, que tenen mides diferents a les dels adults (per si no ho sabien els fabricants d’ací i de la Xina) i sobretot els han d’agradar, com si fos un joc, perquè se les posin i no se les treguin en un pet.

Després hi ha les (i els) modistes de moda-moda, de firma. També s’han posat les piles, alguns. Giorgio Armani a Itàlia fa de mecenes: ha donat dos milions d’euros a hospitals i la seva web es fa ressò del moment. Aquí, Míriam Ponsa i Josep Abril han reconvertit el taller en obrador de màscares i bates, com bé vam poder llegir en aquest mateix diari.

Celebro en particular el treball en equip que reconvertir-se en proveïdors de vestimenta sanitària deu representar per als equips de Ponsa i Abril. Com per als treballadors de la SEAT que van aturar la producció de cotxes i tanta gent de la Sénia que ha deixat de fer mobles per fer mampares de protecció d’infermeres i metges. Com en un taller de modista, com la modista a casa: imagines el patró de la peça que et cal, el traces, el talles, el cuses, l’emproves, i llest per a fabricar.

Maïs. Impacte (2 i 1). 2 d’abril de 2020. Copyright de l’artista

Avui ens acompanya l’art de Maïs (Barcelona, 1959), escultora en ferro, dibuixant, artista d’instal·lacions. Li pregunto què fa aquestes setmanes i em diu que treballar el ferro l’esbrava, ho sap, i ara potser més que mai. Les seves obres tenen sempre relació amb les presons de l’ànima, de l’inconscient, de la vida diària. Ens en cedeix dues, que teniu amunt. De la primera, la de la capçalera de l’article n’és detall. Impactes, de títol. Elaborades igual: amb pedres que han sobreviscut moltes pandèmies, em diu. La Maïs viu i treballa al costat de Santa Maria del Mar i quan hi ha enderrocs en recull còdols i cantals. Amb aquestes pedres i el ferro amic està extraient el seu art de la pandèmia.

Acabem amb una bona notícia. Quan sigui possible, l’editor Manolo Gil, de la valenciana casa Vincle, traurà un llibre que ja us puc avançar que és meravellós, escrit pel fill de Carmelina Sánchez-Cutillas, morta ara fa vint anys, l’autora de la formidable novel·la de records Matèria de Bretanya, que incomprensiblement està exhaurida i no reeditada encara. Amb el llibre del fill entrarem en la cambra pròpia de l’autora i podrem resseguir com va escriure els seus records. Un extracte, mentre esperem que torni a les llibreries: «Una immensa recança m’envaeix i em dol, em dol a la carn i a l’esperit, sense que puga fer res per arrencar-la de dintre meu. Tinc recança de tot allò que aleshores constituïa la meua vida; pel temps mort; per tot aquell grapat de noms sense rostre que guarde a la memòria com una pila de records incomplets… I qualsevol cosa, una veu, el cruixit d’una porta que s’obre lentament, l’olor de la mar barrejada amb l’olor d’una foguera de llenya seca, són prou per a treure’m els fets d’aquells anys a retalls, a trossets lluents –com els trossets d’un mirall quan es trenca i et veus petita en cada mica de vidre.»

De moment, sí que tindrem aviat el llibre que recorre la seva biblioteca, ‘la meva cambra més estimada’, on va escriure quatre llibres de versos, la Matèria, i el seu cabdal treball d’historiadora de la Corona d’Aragó i biògrafa del seu avi, l’historiador alteà Francisco Martínez y Martínez. Un humanista alteano (1866-1946). I confiarem que es puguen fer prompte els actes de memòria preparats per recordar aquesta autora singular que aguanta qualsevol oblit perquè a cada generació, com a mínim, hi surten uns quants que la reclamen. La Marçal en parlava amb fervor i ara me’n parla igual Manolo Gil. Bé!

Il·lustració d’Aitana Carrasco.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.