El rizoma, entès com una massa d’arrels que creixen de manera subterrània i que són capaces de modificar tota la part més visible d’una planta. Diu la Viquipèdia que els rizomes creixen horitzontalment respecte a la superfície del sòl, i que una de les particularitats és que conserven la capacitat de fer néixer nous brots que creixen cap amunt.

Enguany, la Plataforma en Defensa de l’Ebre farà divuit anys. Parlava aquest cap de setmana amb una de les seues portaveus, la biòloga Susanna Abella, sobre com va sorgir aquest moviment en defensa del riu Ebre que va representar una de les gestes col·lectives més interessants de la història recent. Com, a poc a poc, es van anar sumant persones, cadascuna oferint allò que tenia. Des d’un saber expert fins a una cassola. Fins que el moviment es va estendre. Com un rizoma.

M’explicava el moment de la seva vida, cap a l’any 2000, que va decidir formar part d’aquella mobilització en defensa del riu. ‘Vaig sentir la necessitat d’oferir-me’, deia. ‘Oferir-me’ és la paraula. M’explicava com aquest moviment era, en part, hereu d’altres mobilitzacions, com el moviment feminista dels anys vuitanta i noranta, i també del moviment antinuclear a les Terres de l’Ebre. I que en aquell moment, les coordenades d’espai i temps que li va tocar viure la van convertir a ella en efectiu.

Ara, quan aquest moviment és a la porta d’assolir la majoria d’edat, comencem a veure com les persones que ara tenen divuit o vint anys –acabades de néixer quan va començar tot– volen dir també la seua. Celebrar aquest aniversari i integrar-se en una causa que tot i que no sempre ha estat visible no ha perdut un esperit que la fa universal: la defensa dels recursos del nostre planeta des del territori que ens ha tocat habitar. Persones que agafen el testimoni d’unes altres, no tant com a substitució, sinó com a empelt, seguint amb els conceptes botànics.

Cada moment i cada època generen noves mobilitzacions que sempre són hereves d’altres que s’han succeït en altres moments històrics. Ella mateixa em compartia una inquietud general: ‘Quan la gent parla d’eixamplar la base, jo crec que més que mirar d’aconseguir sumar gent, s’ha de treballar. Que no vagis tu a buscar la gent, sinó fer que la gent vingui.’ El que ens mou a unir-nos a una causa sempre és detectar una essència de veritat. Sentir que tot i que les circumstàncies i les amenaces canvien, hi ha un anhel bell per sota.

Veient aquests dies la formació del nou govern socialista a l’estat espanyol –i l’elecció d’alguns dels seus ministres– em pregunto, sempre com a ignorant, quina és l’essència d’aquest relleu. Si el fet de rescatar ministres d’altres èpoques es deu precisament a un problema ‘de poca base’.

Crec que perquè un projecte col·lectiu, sigui quina sigui la seva naturalesa, sigui capaç de generar un relleu, ha de mantenir l’energia i la vitalitat. Un rizoma tan fort i vertader que és capaç de resistir el pas del temps i les persones.

Amb els socialistes no sé si això ha passat. Perquè quan això passa, les persones que volen sumar-s’hi no s’acaben. La regeneració és espontània. Com ens ensenya sempre la natura.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb