A totes les classes d’ètica s’explica la teoria del dilema amb alguna variant de l’exemple del maquinista que ha de triar entre atropellar un grup de persones o descarrilar un tren curull de passatgers. Una versió més sofisticada d’aquest tràngol, el proposa la pel·lícula alemanya Terror-Ihr Urteil, que presenta el judici del pilot de la força aèria Lars Koch. Aquest oficial, sense rebre ordres explícites dels seus superiors, ha abatut un avió de passatgers que havia estat segrestat per terroristes i redirigit amb la intenció aparent d’estavellar-lo contra un estadi de futbol on hi havia 70.000 espectadors. Un cop presentats els al·legats de la defensa i la fiscal, com també els testimonis, tant de l’autoritat militar com de les famílies de les víctimes, el jutge es retira per deliberar. Quan torna a la sala per emetre el veredicte, la pel·lícula sorprèn amb dos finals oposats. En l’un, l’encausat és declarat culpable. No sols ha transgredit l’ordre del Ministeri de Defensa, que prohibeix aquesta mena d’accions, sinó que, com afirma la fiscal, ningú no té el dret de decidir sobre la vida o la mort de ningú. I com que el valor de la vida és incommensurable, no és lícit de contrapesar la d’unes desenes de persones amb la de desenes de milers. En l’altre final, és absolt i aquesta absolució es justifica amb l’argument de força major i en el fet que, malgrat la prohibició política, l’ethos de l’aviació militar empara la decisió. Presentades les dues variants amb la màxima convicció, el film es gira vers l’espectador perquè decideixi: heroi o assassí? Tot un país és elevat a la categoria de jutge o, dit d’una altra manera, l’opinió pública és reconeguda com a darrera instància de la valoració ètica d’una tria feta en circumstàncies extremes. El 17 d’octubre de l’any passat els teleespectadors alemanys van poder emetre el seu vot. Al marge del resultat, que fou aclaparadorament absolutiu, l’interès d’aquesta mena de referèndum sobre els valors rau en el fet que el veredicte defineix el caràcter d’una nació i pot, eventualment, inspirar-ne la política.

M’hi han fet pensar les raons adduïdes pel diari Ara per no publicar la publicitat del referèndum de l’1 d’octubre. Raons que es resumeixen en una: l’autoconservació, presentada com un compromís per a continuar informant. Així doncs, la decisió es mostra d’acord amb un pragmatisme assenyat davant una situació de força que podria implicar conseqüències penals i fins i tot, en un extrem no del tot inimaginable, el tancament del diari. El problema plantejat és típic dels dilemes en què qualsevol decisió té un cost indesitjable i en què l’opció del mal menor és inaplicable perquè l’ètica no és quantificable. En qüestions definitives, no hi ha gradacions i els fets que emanen de la llibertat estampen el caràcter.

La qüestió catalana força tothom a revelar l’essència ètica enllà o ençà de la retòrica. En el cas d’un diari, el veredicte sobre quina sigui aquesta essència rau en els lectors, però també en els col·laboradors, que han de decidir també personalment i no sols amb paraules el seu rebuig o connivència amb la posició del diari. Com en tot dilema, no hi ha una decisió bona i una de dolenta; no es pot dir que el diari hagi fet bé o malament d’esquitllar-se de la línia de risc. Es tracta sols de remarcar que, com insistia l’existencialisme, en absència d’una axiologia transcendent, els valors els determinen les decisions. Som nosaltres, cada un de nosaltres, que determinem els valors en què creiem mitjançant els nostres actes i les nostres omissions.

I en aquest sentit la decisió de l’Ara no m’ha sorprès. Ja fa anys que, malgrat col·laborar-hi des de la fundació, em vaig trobar inesperadament amb el dilema entre ‘fer confiança’ a la direcció per ‘no perjudicar els lectors’ o sacrificar la meva col·laboració. No puc, doncs, tornar a encarar el dilema en el moment en què hi ha en joc no ja una columna pròpia sinó el compromís amb la lluita d’un poble. I com que no seria honest proclamar què faria jo si em trobés en aquesta avinentesa, declaro la decisió presa fa quatre anys davant un xantatge editorial. Però si, en honor a la veritat, no puc dir què faria en una situació que permet als col·laboradors el confort d’expressar el malestar personal amb la decisió col·lectiva, sí que crec oportú de fer l’al·legat dels lectors que, per haver criticat el diari, han estat reduïts a la condició de trolls. Una prova més de què entén el diari per autoexigència.

Des del moment que s’amenaça la llibertat de premsa, estem en l’estat d’excepció, o sigui, en un règim en què l’estat, segons l’opinió del jurista Carl Schmitt, té el deure d’emprar tots els mitjans per preservar la seva existència. Schmitt, que va ésser empresonat pels aliats al final de la Segona Guerra Mundial per col·laboració amb el nacionalsocialisme, va influir en la jurisprudència franquista, que perviu en la involució democràtica d’aquests dies. Hi ha un vincle entre la doctrina de la il·limitació dels mitjans que l’estat pot emprar per a la seva conservació i el mal radical al qual va portar històricament l’aplicació d’aquest principi. Davant la força il·limitada es pot cedir, però mai pactar-hi. I acceptar el xantatge que implica l’anunci de la força abans d’experimentar-la equival a pactar-hi. La burgesia catalana sovint ha desconegut el límit ètic del pacte. Hi ha pactes amb els quals el qui els subscriu resta pres en la trampa de la provisionalitat: ja hi haurà temps per a rescatar l’ànima. Mefistòfil ven temps i Faust li compra no sols la possibilitat de seducció sinó també la de fer grans obres en benefici de la humanitat. Pétain pacta amb Hitler per preservar una ficció d’estat independent. Però a la França ocupada hi ha qui rebutja de pactar i treballa en la il·legalitat. Albert Camus edita Combat clandestinament, amb risc de la pròpia vida. Alguna nit ha de menjar-se l’article amb la tinta encara fresca per salvar l’escorcoll d’una patrulla alemanya. No ho fa davant un públic inexistent ni per comprar la solvència que tothom li reconeixerà durant la postguerra i que el revestirà d’una autoritat inexpugnable davant l’atac de Jean-Paul Sartre i l’establishment comunista. Aquesta autoritat no es preveu ni es planeja; és la conseqüència imponderable del risc assumit quan la por a la indignitat supera la de perdre l’estatus o la vida.

Avui molts arrisquen el càrrec, el patrimoni, l’existència pública, i fins la llibertat fent realitat amb els seus actes el trencament amb la legalitat espanyola. Aquesta era la meta on convergia l’opinió publicada durant anys per l’Ara i el que explica l’èxit del diari. Si hagués estat conseqüent amb la imatge cultivada, suportant amb uns altres les amenaces de l’estat, hauria emergit dels temps foscos amb una autoritat reforçada. El judici dels lectors estarà dividit, com és habitual en tot dilema. Per alguns, menys exigents o més acomodaticis, el diari haurà fet bé assegurant el flux d’informació. La publicitat és un element puntual i possiblement prescindible, tenint en compte que el lector mitjà ja està motivat per a votar. Per uns altres, la credibilitat ha quedat tocada, car quan es claudica davant una autoritat es claudica genèricament davant tota autoritat, i fa de mal creure la pretensió de defensar la independència davant les pressions per silenciar o adaptar la veritat als desitjos del poder.

Enlloc no és escrit que un diari tingui l’obligació de l’heroisme, però és inútil d’eludir criteris comparatius i establir espontàniament graus d’integritat ètica i política. Com digué Sartre al jove que li demanà opinió sobre el dilema de si havia d’allistar-se a la resistència o quedar-se per atendre les necessitats de la seva mare vídua, des del moment que li ho va plantejar a ell, Sartre, és perquè el jove ja sabia la resposta. Des del moment que l’Ara va considerar necessari d’explicar-se als lectors, ja sabia quin efecte causaria la seva argumentació política.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb