La distància entre CiU i el PD

  • «Si CiU havia estat el pont privilegiat entre Madrid i Barcelona, el PD renuncia plenament ni tan sols a intentar-ho»

Vicent Partal
10.07.2016 - 22:00
Actualització: 11.07.2016 - 01:06
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El congrés fundacional del Partit Demòcrata de Catalunya ha anat més enllà que no s’esperava la direcció de CDC. El règim d’incompatibilitats, l’horitzontalitat de la direcció, la limitació de mandats o el nom del partit mateix han superat les línies prèvies i dibuixen un nou partit que se separa d’allò que fou i significà CiU.

Si el canvi funcionarà o no, electoralment i políticament, ja és una altra cosa, que avui no crec que ningú puga endevinar ni intuir. Allò que siguen capaços de fer durant els primers mesos, el primers i trepidants mesos que els tocarà viure, en marcarà el rumb i la tendència, ben certament. I per aquesta raó no ens pot estranyar gens que, també amb la mateixa rapidesa, els contraris a CDC hagen eixit en tromba a negar la major, a atacar-ho tot. Per a ells simplement no ha canviat res i tot és una disfressa, pur teatret. Res més sinó un canvi forçat per les circumstàncies, que es limita a voler amagar la corrupció.

Però, com tantes vegades, una mica de perspectiva històrica ens aniria bé a tots plegats. Per exemple, per a valorar com cal que això que alguns volen identificar com ‘el partit de la burgesia catalana’ s’haja definit sense gens ni mica d’ambigüitat un partit favorable a la república i a la independència. Tots els partits independentistes han ampliat la base social del projecte, però fins ara CDC ho havia fet en la pràctica, sense definir-ho formalment com un objectiu. El PD, tanmateix, ja naix independentista i republicà en aquesta Espanya de Felipe VI, on ni els partits espanyols de més a l’esquerra, ni les seues sucursals catalanes, no qüestionen la monarquia nascuda del franquisme. És obvi que, en aquest país on les fílies i les fòbies pesen tant, qui no vulga veure-hi una dada notable no ho farà. Però ho és.

Ho és sobretot des d’una òptica de país. Si CiU havia estat el pont privilegiat entre Madrid i Barcelona, el PD renuncia plenament ni tan sols a intentar-ho. Si CiU havia tingut sempre relacions ben estretes i sovint inexplicables amb els grans poders econòmics i mediàtics locals, el PD naix enfrontant-s’hi visiblement. Si CiU sabia que a ells no els tocarien mai, fessen què fessen, el PD ja sap que serà l’objectiu número u.

Que el sistema polític català tinga des d’ahir alineats en aquest principi bàsic del republicanisme independentista el Partit Demòcrata amb ERC, la CUP i els altres grups com ara Demòcrates, MES i Solidaritat, es pot interpretar com un senyal –com un altre senyal– que la maduració del procés d’independència va arribant al punt culminant.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes