El projecte Collboni per a Barcelona, si és que n’hi ha cap

  • Aquesta Barcelona dels cotxes de quatre conductors milionaris cremant rodes al passeig de Gràcia no és la meua Barcelona ni vull que ho siga de cap manera

VilaWeb
Fotografia: Enric Fontcuberta.

Les imatges d’una colla de milionaris conductors de cotxes fent soroll i cremant rodes al passeig de Gràcia de Barcelona han tingut un impacte molt fort en l’opinió pública, però no pas en el sentit que esperava el batlle de Barcelona –batejat humorísticament per a l’ocasió amb el nom de Diòxid de Collboni. Crec que tots estem d’acord que és molt sorprenent que un govern que es diu progressista i que pretén ser d’esquerres es dedique a promocionar aquests espectacles –amb el suport, també, del govern que es diu progressista i pretén ser d’esquerres de la Generalitat de Catalunya.

Que Collboni i el PSC no tenen cap projecte per a la ciutat de Barcelona és una cosa a hores d’ara més que evident. No dic que no tinguen un projecte progressista. És que no en tenen cap, de projecte, de cap classe. Tret de deixar-se endur pels diners fàcils, vendre’s la ciutat com un decorat de luxe a qui puga pagar-lo i tancar els ulls al malestar ciutadà –enviant si cal la Guàrdia Urbana a pegar als veïns, cosa que ja ha fet en les mobilitzacions del Parc Güell. Hi ha coses, entre totes eixes, discutibles. I algunes altres, com és aquesta dels cotxes, que simplement fan passar una enorme vergonya a la immensa majoria de la gent. Per dir-ho de manera que s’entenga, aquesta no és la meua Barcelona ni vull que ho siga de cap manera.

Al món occidental els partits socialistes tenen un estrany privilegi, que cada dia se’m fa més incomprensible. Facen la política que facen, continuen essent vists per bona part de la població com un grup progressista, que mira pel benestar de la gent corrent i que s’identifica amb els interessos de la majoria de la població.

I no és que no hi haja hagut casos flagrants que han palesat de fa dècades que tot això és una fal·làcia. Ací tenim el criminal de guerra Tony Blair, per exemple, amb la responsabilitat sobre la guerra de l’Irac encara avui intacta. O molts socialistes europeus, començant per Mitterrand quan va trair el programa comú de l’esquerra i acabant per qui vulgueu, que han aplicat receptes econòmiques que han destruït la societat i molt particularment les classes populars. La reforma laboral de François Hollande a França, per exemple, no l’hauria poguda tirar endavant la dreta perquè el país hauria cremat. A Itàlia Matteo Renzi va reduir imposts per a les empreses, va flexibilitzar el mercat laboral i va implantar polítiques més que severes de reducció del dèficit, mesures generalment associades amb partits de la dreta. A Alemanya Schröder va reduir els subsidis de desocupació d’una manera escandalosa. Al Brasil Lula va reformar a la baixa el sistema de pensions. I què direm de Felipe González i el desmantellament planificat i la privatització de la indústria espanyola o l’assassinat de dissidents polítics?

Els experts diuen que això és possible per un mecanisme que es diu de “cognició i simplicitat”, segons el qual els humans tendim a simplificar i categoritzar la informació per fer-la més fàcil de processar. En aquest cas, una paraula com “socialista” proporcionaria una etiqueta clara i simple que la gent pot utilitzar per categoritzar el partit sense haver de molestar-se a examinar-ne detingudament les polítiques. Personalment, crec que la cosa té molt a veure amb una dissonància cognitiva: hi ha una discrepància entre les creences apreses (que un partit socialista hauria de ser progressista per força) i la realitat (que el partit aplica de fet polítiques reaccionàries). I aleshores per reduir aquesta dissonància, la gent opta o bé per negligir-la, o bé, diguem-ho així, per racionalitzar –és a dir, justificar– les polítiques de dreta del partit.

L’una explicació o l’altra, a tot arreu, van a parar al mateix lloc: a la ignorància, a la manca de criteri o a la mandra intel·lectual. I potser sí que, vist així, allò que ix a compte a aquest PSC és fer espectacles tan vulgars, esnobs i poligoners com el que han perpetrat aquesta setmana a Barcelona sense que les galtes els hagen canviat de color. Si aquest és el seu públic…

 

PS1. Esperança Camps ens explica en aquest article les increïbles semblances entre la política del PSC a Barcelona i la del PP a València: “Fórmula 1 i Copa Amèrica: María José Català i Jaume Collboni, cosins germans”.

PS2. Joan Manuel Tresserras és un dels referents més clars i de fa més temps d’Esquerra Republicana de Catalunya. Andreu Barnils l’ha entrevistat per parlar de la situació interna i del país, i Tresserras confirma allò que la gent ja havia vist: “A Esquerra, hi ha la voluntat de no posar en qüestió el moll de l’estratègia“.

PS3. Les eleccions legislatives franceses, que tindran un impacte enorme sobre tot Europa, ja són a la cantonada. A VilaWeb les seguim amb una especial atenció i avui us oferim tota la informació sobre els candidats catalans que s’hi presenten.

PS4. Ahir era dijous, de manera que vam tenir La tertúlia proscrita. La podeu veure en vídeo: “S’han perdut les esquerres catalanes?”.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor