Joan Manuel Tresserras: “A Esquerra, hi ha la voluntat de no posar en qüestió el moll de l’estratègia”

  • Entrevista a l'ex-conseller, ideòleg d'ERC i signant del manifest que demana un relleu tranquil de la cúpula del partit

VilaWeb
Joan Manuel Tresserras, dimecres al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg)
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
20.06.2024 - 21:40
Actualització: 21.06.2024 - 11:51

Joan Manuel Tresserras (1955), és un dels ideòlegs i referents d‘ERC, i ha signat el manifest que demana a la cúpula actual, incloent-hi Oriol Junqueras, que faci un relleu tranquil. Tresseras, doctor en ciències de la informació, va ser conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació durant el segon tripartit (2006-2010), ha teoritzat  juntament amb Enric Marin l’eixamplament de la base a Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme (Pòrtic) i ha estat, fins fa, poc president de la Fundació Irla, el centre d’idees i pensament dels republicans. VilaWeb va trobar-se aquest dimecres amb el doctor Tresserras al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per saber per què vol renovar la cúpula, i quina reflexió fa dels mals resultats electorals.

Joan Manuel Tresserras, ideòleg d'ERC i ex-conseller de Cultura i ex-president de la Fundació Irla
Joan Manuel Tresserras. (Fotografia: Adiva Koenigsberg).

Frase del manifest: “La reflexió profunda i l’entrada d’aire fresc dins Esquerra són imprescindibles.” Per què, imprescindibles?
—Esquerra li ha passat més d’una vegada que posa en circulació idees i propostes que, inicialment, reben tota mena de rebuigs i insults i al cap de cinc anys, deu, quinze, són adoptats pels altres. El drama és que quan aquestes idees són adaptades pels altres, sovint aquests altres acaben guanyant electoralment Esquerra. Llavors, quan això passa, fins i tot reiteradament, vol dir que aquí hi ha algun tipus de problema. Què hi ha que potser no fem bé? Potser val la pena reflexionar sobre tot això. Crec que hi ha voluntat de fer-ho sense posar en qüestió el moll de l’estratègia, ni posar en qüestió els objectius que fonamenten el projecte des dels anys noranta. Amb l’horitzó republicà, i la independència i tot això. I com que tu has decidit que l’única via possible en el torcebraç amb l’estat és la via democràtica, tu només guanyes si aconsegueixes un amplíssim suport social. Això s’ha de veure com es fa a partir de fer una revisió de l’estratègia sense posar-la en qüestió. Perquè crec que, fonamentalment, al seu voltant hi ha un acord. I no hi ha un plantejament nou. I a partir d’aquí, com això es vincula a la tàctica.

I respecte del tema de renovar la cúpula?
—El 2010 hi ha una divisió clara entre el que podríem dir el puigcercosisme i els carotistes. Doncs, al final, Ernest Benach, Joan Puigcercós i Xavier Vendrell fan possible una transició tranquil·la. Els dos sectors pacten que la qüestió primordial és l’autoritat del partit i l’horitzó del partit. I es busca qui pot ser el relleu. Hi ha un eurodiputat, Oriol Junqueras, a qui van a buscar i ell hi està disposat. Això dura fins ara, uns tretze anys. I és veritat que durant aquests tretze anys Oriol Junqueras pràcticament no ha pogut presentar-se en cap ocasió com a candidat en les condicions normals de fer-ho. Que Junqueras vulgui ser candidat és una cosa normalíssima, i probablement seria un acte de justícia. Ara bé, l’altra cosa és que, dins el partit, després d’un lideratge de tretze anys, hi ha un impuls per factors externs. És normal que, si veus un cicle alcista que comença a caure, i comença a caure en un angle molt agut, es plantegi, escolteu, hem de fer la reflexió, i a més a més, probablement, cal que hi hagi un nou impuls. Aquest impuls es va facilitar en bones condicions el 2011, i es va saber fer. I ara, probablement, caldria saber-ho fer. El manifest, sobretot per alguna gent veterana que està fora de tot, planteja de dir: escolteu, el més important és el partit. S’ha de respectar els capitals polítics personals de tothom, però hem de seure, i a part de reflexionar, hem de parlar de com ho organitzem i com fem viable un nou cicle.

Intenteu de dir a Oriol Junqueras que hauria de saber anar-se’n com va saber-ho fer Joan Puigcercós?
—Però és que no és anar-se’n. Passa que, en cada moment, tu has de veure de quina manera pots ser més útil al projecte. Per exemple, una cosa és ser candidat, una altra cosa és ser el líder intel·lectual, i una altra cosa és ser el president del projecte i de l’organització interna.

Quin paper li veuríeu a Oriol Junqueras, doncs? Més candidat que no pas president?
—No ho sé, tot això. Però sí que veig que la gent ha de parlar i posar una mica en suspens el seu projecte personal. I subordinar-lo a allò que la discussió general decideixi. El congrés del novembre té sentit des d’aquesta perspectiva. Aleshores, si ningú fot un crit i diu, ei, aquí hem de poder parlar de tot, es podria obrir una esquerda que no es faci explícita. I que es vagi aprofundint i després costi molt de refer. Això ja va passar alguna vegada.

Joan Manuel Tresserras, ideòleg d'ERC i ex-conseller de Cultura i ex-president de la Fundació Irla
Joan Manuel Tresserras. (Fotografia: Adiva Koenigsberg).

Frase del manifest: “És necessària una renovació general de la cúpula dirigent per a conduir l’organització cap a un model més coral i col·lectiu, més transparent i amb més participació de la base militant, de l’estructura territorial i dels actius del municipalisme republicà.” Hi veig una crítica. Ho és?
—Esquerra Republicana, en aquesta època en què ja no hi ha partits de masses, s’ha anat tornant més un partit de quadres. I moltes vegades, amb càrrecs municipals, a les diputacions, a consells comarcals, al govern, etc. Quan passa això, el partit guanya informació i coneix els mecanismes de funcionament de l’administració. Però, al mateix temps, es va deslligant dels moviments socials, de moviments de base. Moltes de les persones que han exercit funcions públiques consideren que la seva experiència, el seu coneixement, ha de poder quedar reflectit en la dinàmica del partit. Aquesta gent demana de ser atesa i poder participar més en la mecànica de la presa de decisions.

Frase de Marta Rovira: “Hem baixat molt de resultats perquè ens hem refiat massa del PSOE i del PSC.” Hi esteu d’acord?
—No ho sé, no hi he pensat prou. El problema és que de vegades et refies per necessitat. Esquerra no podrà fer mai xantatge al PSOE dient “és que nosaltres votarem el PP” o “facilitarem l’ascens de la dreta”. No ho farem, d’anar amb la dreta. Ja hem vist què ha passat aquests dies a les Illes Balears o el que passa al País Valencià. A l’hora de la negociació entre Esquerra i el PSOE, això facilita la conversa, però és una dificultat a l’hora de posar el preu prou alt.

Puc ser crític amb això? Ells no ho fan. El PSOE va pactar amb el PP per fer fora Maragall a Barcelona. Ells sí que poden fer-vos el salt amb la dreta, i vosaltres no?
—Sí, sí, sí. Però és que hi ha diverses menes de partits. Hi ha partits que arriba un moment en què l’única lògica és la lògica d’ocupar espais de poder. I hi ha formacions polítiques, en canvi, que se subordinen a la causa general. Això passa dins l’independentisme. Això porta a comportaments polítics diferents. Però és que els partits són diferents. I, per tant, no tothom ha de voler fer política igual. La concepció del país no és la mateixa. L’origen social de les bases no és equivalent.

Abans em dèieu: l’estratègia hauria de ser la mateixa i no es qüestiona el moll de l’os. Però jo pregunto: com és que volen eixamplar la base? Qui l’amplia és el PSC? I si falla l’estratègia?
—Jo crec que no ha ampliat la base [el PSC]. La base, una mica, se l’ha trobat amb el fracàs de Ciutadans, que recordem que va guanyar les eleccions del 2017. Simplement, hi ha hagut un espai polític de nova implantació que desapareix, i aquí ells el recuperen. I el preu que paga per recuperar-lo és despendre’s del sector més catalanista: Maragalls, Nadals, Tures, etc.

Els militants rebran una petició per a decidir si volen investir el candidat de torn, o no. Si a vós us demanessin d’investir Illa, què diríeu?
—La política més radical sempre és una política possible. La política impossible no és mai radical. Jo, per pronunciar-m’hi, hauria de saber quin és el compromís que adopta Illa. Què ha de fer Esquerra Republicana? Aquestes eleccions ens han anat malament, però per l’aritmètica parlamentària tenim una gran capacitat de decidir què s’ha de fer. Doncs hem d’utilitzar-la. Utilitzar-la fins al límit que consideris plausible i per arribar fins on puguis. Que aconsegueixis, realment, d’obtenir uns beneficis clars per la gestió del país. Aprofitant, a més a més, que Illa, si vol ser president de la Generalitat, li convé més tenir un bon pressupost que no pas tenir el dèficit fiscal que han anat acumulant les institucions fins ara. Aprofitar això, aprofitar el pes que en aquests moments tenen Junts i Esquerra a Madrid. Sobretot, si es posen d’acord.

Tesi: si això depengués d’una Esquerra amb Junqueras i quadres dirigents, potser sortiria investit Illa. Però si ho demanes als militants, diria que no.
—No ho sé. Els militants ho decidiran. I crec que seran molt sensibles també als arguments que s’expressin en un sentit o un altre per part de gent de la direcció. I potser no hi haurà una sola veu, potser n’hi haurà més. Potser no tothom ho veurà exactament igual.

Joan Manuel Tresserras, ideòleg d'ERC i ex-conseller de Cultura i ex-president de la Fundació Irla
Joan Manuel Tresserras. (Fotografia: Adiva Koenigsberg).

Sánchez no farà indults! Els va fer. No farà amnistia! La va fer. No farà finançament singular! El farà. Podríeu dir que sí al finançament singular a Madrid, i, a la vegada, a Barcelona, res d’Illa?
—No tinc ni la informació, ni la connexió, ni res per a aventurar què farà Esquerra. Hi ha dues qüestions molt importants: una és aquesta qüestió del nou govern de la Generalitat. I l’altre tema és com refermem la unitat interna en una etapa en què sembla que es va cap a una renovació i que s’hauria de fer bé, comptant amb tothom, que ningú se senti ferit ni traït. I que la gent pugui exposar com veu les coses i sentir-se atesa i ben tractada, cosa que els partits no sempre saben fer.

No us fa por Salvador Illa president de la Generalitat? Una cosa és Maragall, o Montilla. Una altra cosa, Illa.
—A mi em fan por tots els que no són els meus, diguéssim. I per això sempre vaig a votar, i sempre els meus.

Aquest és un PSOE molt cap a la dreta i molt conservador i molt espanyolista. No té res a veure amb Maragall i Montilla.
—No, segurament no. L’altra cosa és que també depèn de quins condicionants tinguin. La gent, quan governa, no governa fent el que vol, sinó el que pot. I Esquerra, tot i que té un pes parlamentari molt reduït, podria condicionar molt. Ara, insisteixo, la clau són els compromisos. En aquest cas, s’ha posat en el centre, bàsicament, el tema del finançament, però perquè això clama el cel, i des de la transició. És a dir, hi ha un drenatge constant de recursos de Catalunya. I a Espanya sempre hi ha alguns barons socialistes dient bajanades. O Baldoví mateix, que en comptes de dir, els valencians també, doncs no, nosaltres hi votarem en contra. És a dir, com que jo sóc pobre, fot-te de gana tu, que així ens fotrem de gana tots. Això és ser d’esquerra? Per favor! En quin món vivim? Aquest és un tema central, el tema de la llengua, també, i no sé si hi haurà algun factor més que pugui ser determinant i que es pugui veure des de Catalunya com un avenç notable en el terreny competencial o en el terreny simbòlic.

La darrera: un consell que doneu a Oriol Junqueras.
—És que ell és molt més savi que jo. Donar consells als qui són més savis que tu, això és molt complicat. Tinc la impressió que en la presa de decisions immediatament després de les eleccions catalanes va haver-hi precipitació. La impressió que tinc és que la repressió ens ha afectat a tots, però a les persones que l’han rebut directament, inevitablement, encara més. I això dificulta trobar criteris de racionalitat. En el cas de l’Oriol, que és una persona molt emotiva (una de les seves virtuts és que, quan s’adreça a un auditori, emociona) crec que ell, inevitablement, acaba refugiant-se en les seves virtuts més especialment reconegudes. Si li donés un consell, diria que en aquests moments toca més anàlisi política que no pas les apel·lacions emotives que habitualment fem, per demostrar que som honestos, que estem entregats, que som generosos amb la gent, i que no fem les coses per afany, que és veritat, i en el cas d’ell crec que és 100% sincer. Ara toca força anàlisi política fina, explicar bé on som, orientar la gent, perquè hi ha una certa desorientació general. No pot ser és que la dreta enarbori la bandera de la llibertat, que és la llibertat de fotre’ns. O que la dreta s’hagi apropiat de molts dels elements emblemàtics característics de l’esquerra i els faci servir en el seu discurs, justament, per destruir-ho i destrossar-ho tot. Les esquerres han perdut l’hegemonia en el terreny ideològic. Per això et deia que, més que parlar només de la situació catalana, hi ha unes perspectives generals de canvi que hem d’intentar llegir bé, perquè, si no, no podrem reactivar les esquerres. En aquests moments els desposseïts ho tenim pitjor que fa cinquanta anys. I hem d’entendre per què. Per què ha passat això, i de quina manera ens podem rearmar i podem lluitar per les coses que considerem fonamentals.

Joan Manuel Tresserras, ideòleg d'ERC i ex-conseller de Cultura i ex-president de la Fundació Irla
Joan Manuel Tresserras. (Fotografia: Adiva Koenigsberg).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor