Pere Lluís i Font rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: “No hi ha pobles bilingües”

Puntualment, amb el Palau de la Música ple com un ou, com en les grans ocasions, i acompanyat del president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, organitzador del premi d’ençà del 1969. Així ha fet la seva entrada, sòbria i severa, el nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el filòsof, teòleg, professor d’història de la filosofia i de filosofia de la religió i traductor Pere Lluís i Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934) a la sala modernista que l’esperava per homenatjar-lo.

Reconegut amb el 57è Premi d’Honor, Lluís i Font és el primer filòsof a merèixer-lo. “Per la seva contribució en el camp de la filosofia en llengua catalana; perquè ha estat editor i potenciador de la filosofia en català i perquè en el camp de la traducció ha portat a la nostra llengua la filosofia més important d’àmbit europeu”, segons el jurat, que va voler-ne destacar també “la tasca en el terreny acadèmic, contribuint a l’ensenyament filosòfic en català a les noves generacions”, cosa que “representa la baula de la filosofia catalana de l’escola de Barcelona, estroncada durant la guerra civil”. Potser per això, a l’acte no hi ha volgut faltar ningú. Ni el president de la Generalitat, Salvador Illa –llicenciat en filosofia, curiosament–; ni el del parlament, Josep Rull; ni els consellers de Cultura, Sònia Hernández, i Política Lingüística, Francesc Xavier Vila; ni els ex-presidents Pere Aragonès, Artur Mas i Jordi Pujol, amb Carles Puigdemont connectat remotament des de l’exili a Waterloo. Fins i tot, el bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra fins aquest cap de setmana, monsenyor Joan-Enric Vives, ha fet acte de presència en el reconeixement al pensador, que es va formar al seminari del bisbat d’Urgell amb l’objectiu frustrat de ser sacerdot, i d’on va fugir cames ajudeu-me cap a l’autoexili tolosenc, fet que no li impedí de mantenir una ferma fe cristiana.

Un acte auster i clàssic

Amb el mateix to d’austeritat clàssica com feia temps que no es veia en aquesta mena d’actes, allunyada de qualsevol faramalla artística que distanciés la celebració de l’essencialitat, el catedràtic de filosofia Jaume Casals, ex-rector de la Universitat Pompeu Fabra i deixeble de Lluís, ha pronunciat l’elogi d’un “professor excepcional, del tot compromès amb la profunditat i la precisió de la seva labor de pensament i de formació personal, i el camí d’un escriptor ajustat, esmolat, brillant, que posa la nostra llengua en un espai de categoria mundial indiscutible”. I ha recordat la seva relació estreta amb el mestre, parlant dels colors “d’una severitat inicial, els d’una invitació al respecte quasi paternal, els d’una mena de sentiment d’emulació i d’exigència al seu davant i al seu costat, i, després, el reconeixement d’un afecte i una escalfor inesperats”. També un sentit de l’humor, curt, controlat, irònic, tocat d’erudició, d’un mestre que tenia a la platea generacions d’alumnes.

L’acte, on han ressonat les notes de l’“Stella Splendens” del Llibre Vermell de Montserrat; el “Cant Espiritual“ de Joan Maragall en la veu càlida i emocionant de Marina Rossell; i el “País petit” de Lluís Llach, i els versos de Vinyoli, Espriu, Joan de la Creu i Martí i Pol, ha estat dirigit per Rosa Renom i ha comptat amb les intervencions de Laura Andrés, Eduard Muntada, Marina Prades i Carme Sansa, que han fet avinents les reflexions de Lluís Font sobre l’ensenyament, la filosofia, la seva biblioteca com a pàtria, la religió i el país. Convençut que tot professor és també professor de llengua, les lectures de texts i reflexions del guardonat han volgut destacar les dues passions fonamentals de Lluís, Catalunya i la filosofia, encarnada en la llengua catalana.

Un homenatge als mestres i una reivindicació de la filosofia

“Pedra-Llum-Font, Perseverança-Lluita-Fortalesa, Pensament-Lectura-Fe i País-Llengua-Filosofia”, han estat les quatre tríades sobre les quals ha bastit la seva glossa el catedràtic de física i poeta David Jou, abans del moment culminant de la nit. Quan Antich, filòsof i traductor ensems, ha lliurat el guardó, enguany format per una pedra de Bellaterra provinent de la col·lecció del mateix premiat, al professor Pere Lluís i Font. Al seu discurs, Antich s’ha referit tant al fet que fos el primer guardonat provinent del món filosòfic, com a la seva resistència a considerar-se filòsof, malgrat que, com va dir-nos en l’entrevista que li férem, tot filòsof és historiador de la filosofia, la disciplina que, al costat de la filosofia de la religió, ha guiat la seva vida. Per al president d’Òmnium, amb el reconeixement al professor Lluís s’honoren tots els mestres i traductors. Antich ha fet seva la lluita contra la reducció de les hores de filosofia a batxillerat, tot reivindicant el paper de la filosofia contra la barbàrie. “Sense cultura i sense filosofia som més fràgils i vulnerables”, ha clamat, abans de recordar que “aspirem a estar amb una gent lliure, en una terra lliure”, entrellaçant les dues passions de Lluís.

“Personalment, sempre m’ha agradat presentar-me com un pagès del Pallars, que va canviar l’ofici de llaurar la terra per ensenyar filosofia, una altra manera de llaurar l’esperit”, ha dit Lluís. “Si som una nació és perquè tenim una llengua pròpia”, ha recordat, citant l’autoritat del gran traductor i cristià Maragall. I ha afegit: “No puc concebre la nostra nació al marge de la llengua”. Ha refusat la servitud voluntària que impedeix la revolució més valuosa, que és la mental, i també el bilingüisme irreal en què viu la nostra llengua: “No hi ha pobles bilingües”. Alhora, ha insistit en el fet que no entén la llibertat política sense llengua, amb què ha palesat el rebuig del model irlandès d’independència política amb l’idioma propi pràcticament extingit.