El problema es diu inflació subjacent

La inflació anual estimada de l’IPC aquest mes és del 5,8%, segons l’indicador elaborat per l’Institut d’Estatística espanyol (INE) i avançat avui. Aquest indicador proporciona un avenç de l’IPC que, si es confirma, implicarà un augment d’una dècima en la taxa anual, perquè el mes de desembre aquesta variació va ser del 5,7%. Aquesta evolució és deguda, principalment, al fet que els preus dels carburants pugen més que el gener del 2022, i que el descens dels preus del vestit i calçat és menor que no l’any passat. En sentit contrari, es destaca la baixada dels preus de l’electricitat, més forta que el gener de l’any passat. La taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) augmenta de cinc dècimes, al 7,5%.

Fins aquí la nota oficial de l’INE, que, com cada mes, és molt breu. De totes maneres, aquesta vegada jo em fixaria en una frase que afegeix després del gràfic inclòs en la nota de premsa: “Els preus de consum registren al gener una taxa del -0,3% respecte del mes de desembre.” Del meu punt de vista, aquest és el punt més destacable de la dada d’avui, a més de l’evolució de la subjacent, és clar. I em sembla important perquè, mensualment, els preus baixen sobre el desembre, fet que no es reflecteix en l’IPC actual perquè no baixen tant com el mateix període de l’any passat.

Per aquesta mateixa raó, si no hi ha cap daltabaix en els factors clau, els mesos de febrer i, sobretot, març, ens podem trobar amb un IPC clarament a la baixa, potser al voltant del 3%, perquè en aquests mesos del 2022 va pujar, respectivament, d’un 0,8% i d’un 3%. Per tant, no crec que la puja d’una dècima, pel motiu esmentat, hagi de ser avui el titular de la notícia.

Sí que preocupa –i molt– la pujada continuada de la inflació subjacent, que ja ha arribat al 7,5%. És obvi que moltes empreses deuen haver descomprimit els seus marges, molt constrets durant els mesos anteriors. Fins ara, moltes han dit que no havien traslladat als preus tot l’augment dels seus costs. Sobre això, és prou interessant un estudi del Banc d’Espanya publicat a final de setembre, en què analitzava les causes possibles d’aquesta inflació. La conclusió era que els preus que més pujaven en aquest àmbit eren els relacionats amb el lleure, la restauració i el turisme, que mostraven un creixement relatiu més intens l’últim any, seguit del subíndex de preus de l’equipament i conservació d’habitatge. Quant a la influència en l’IPC general, es destacava, de bon tros, el primer subíndex.

Els preus dels aliments han colpit molt durament la restauració (com les famílies), però el sector ja feia molts mesos que era castigat per la pandèmia. Una alça dels preus dels menús em sembla més que raonable. Igualment als hotels, que han passat un calvari per l’absència de desplaçaments durant la pandèmia i han hagut de suportar dures pujades de l’energia. També veig raonable una pujada de preus, sobretot aprofitant els esdeveniments internacionals. Seria bo que el Banc d’Espanya actualitzés l’estudi que va fer al setembre, per veure la incidència actual en els articles i serveis de la “subjacent”, per a saber quin és el subsector més perillós els mesos vinents i quin grau d’incidència té entre la població.

Segons el Col·legi d’Economistes de Catalunya, la pujada de la subjacent reflecteix que les tensions en preus a les cadenes de valor de la majoria de productes i serveis s’intensifiquen i són lluny de corregir-se, cosa que es podria mantenir els mesos vinents. Per una altra banda, assenyala que el panorama mostrat per les dades avançades d’inflació revela que les mesures preses pel govern espanyol a començament d’any, especialment la rebaixa de l’IVA en aliments i energia, no han tingut l’efecte esperat, tot i que –diu– “segurament han moderat l’alça que s’hauria produït sense aquestes mesures”. I l’eliminació dels 20 cèntims als combustibles…

En canvi, veig un aspecte esperançador sobre el possible apaivagament de la inflació: l’evolució dels preus industrials. Dimecres de la setmana passada vam saber els corresponents al desembre. Doncs bé, a Catalunya, els preus sense l’energia van pujar d’un 9,6%, és a dir, que per primera vegada durant l’any l’augment fou inferior al 10%. Comptant l’energia, la puja anual va ser del 14,3% global, però hem de pensar que veníem del 29,8% de l’agost. També crec que cal ressenyar que els preus industrials sense energia a Catalunya són 1,5 punts per sota dels de tot l’estat espanyol. En aquesta estatística veiem l’evolució del trasllat dels costs cap als preus…

Finalment, cal assenyalar que aquest mes hi haurà alguns canvis (flexibles per països) importants en el càlcul de l’IPC, que ha decidit Brussel·les. En el cas espanyol varien les ponderacions dels preus en l’índex final, que rebaixen molt el pes que hi tenien fins ara l’alimentació i el vestit, mentre augmenten la despesa en l’oci i la medicina.

L’altre canvi important fa referència a dos dels principals elements del sector energètic dins l’IPC: l’electricitat i el gas. En tots dos casos, les tarifes considerades fins ara per al càlcul de l’indicador es referien exclusivament al mercat regulat (això va rebre moltes crítiques, sobretot quan, l’any passat, es van enfilar molt, a diferència de les del mercat lliure). “No obstant això, a causa dels canvis succeïts en el sector aquests darrers anys, s’ha considerat necessari d’incorporar el mercat lliure per representar més adequadament l’evolució dels preus del sector”, explica l’INE. I en el cas de l’IPC harmonitzat de la zona euro variaran les ponderacions de cada estat, d’acord amb els PIB respectius.

Tot plegat és important perquè alguna cosa tindrà a veure en la decisió que ha de prendre dijous el BCE sobre els tipus d’interès. En cas d’augment general dels preus, no cal dir que els consellers més durs del BCE voldran aprofitar la situació per portar els tipus a una zona més restrictiva. Ara com ara, l’única cosa certa és que l’IPC europeu continua multiplicant per més de quatre l’objectiu del BCE…