Una de les experiències més humiliants del retorn a la presó autonòmica –amb la cua entre cames, havent tingut la reixa oberta a la mà– és haver d’empassar-te les lliçonetes dels del ‘ja sabíeu qui teníeu davant’, ‘no vau voler mesurar la correlació de forces’, ‘l’estat es defensa, què esperàveu’, bla, bla. I la cosa més fantabulosa és que ho afirmen seriosament, ja no cal dir la dreta extrema, sinó els que es fan dir d’esquerres, fet que et porta a la conclusió automàtica que, en efecte, valia més saltar al buit i que fos el que Déu volgués que haver d’aguantar que t’insultin la intel·ligència cada dia del món amb aquest desacomplexament.

Perquè un nacionalisme n’ha de ser molt, de desacomplexat, perquè la seua esquerra justifiqui que es violin drets humans per la sagrada unitat amb els de la garrotada: ‘L’estat es defensa’, pobret, ‘com faria qualsevol país democràtic del món’, tenen la barra de rematar, amb el referèndum d’Escòcia de fa quatre dies que no és el mateix cas, noo, però la guerra de Kossove és igual, igual. Que sou il·lusos, et vénen a dir, per no haver previst que les lleis que ha de complir Espanya com a membre de la UE poden esdevenir paper mullat si els dóna la gana, tant per a l’una com per a l’altra. Que sou rucs, et vénen a dir, per no haver previst que l’estat espanyol podia anul·lar els coneixements dels advocats dels independentistes i que, de cop, tot allò que no era delicte es podria retòrcer fins que et portés a presó. Que sou innocents per no haver previst que fins i tot ells, l’esquerra espanyolista d’aquí i d’allà, excusaria arbitrarietats pròpies d’una dictadura amb el paternalisme del ‘ja sabíeu qui teníeu davant’. Colló: no ens calia saber tot aquest munt de merda, per a voler fotre el camp. Així que imagineu-vos ara.

Dit això, una altra de les experiències més humiliants del retorn a la presó autonomista –amb la cua entre cames, havent tingut la reixa oberta a davant–, és assistir a l’espectacle de veus reputades de l’independentisme donant la raó de ser, ells també, a la repressió. Perquè la reculada, altrament coneguda com a ‘ara toca ampliar la base’, és acceptar l’estratègia repressiva com a regla de joc, donant-li la categoria d’argument per a renunciar al teu dret legítim d’autodeterminació. Això sí: amb dignitat, fermesa, sense defallir, com diuen tantes piulades que ragen pel nostre Twitter, buides com càntirs, a cop d’aniversari i commemoració.

Arribats en aquest punt, no sé què és pitjor: si el paternalisme de l’esquerra fraternal quan et retreu que no mesuressis ‘la correlació de forces’ –ignorant que és justament per a igualar-les, que existeix el dret d’autodeterminació–, o l’intent d’hipnosi col·lectiva per part dels nostres quan volen fer-nos creure que, per a fer el mateix que vam fer fa un any, els mateixos ja no som prou. Aquesta humiliació autoinfligida, per a molts independentistes de carrer, és més que no podem assumir. De cop, uns dirigents que l’any passat inflamaven els cors de cada casa, tot és a punt, ho farem, votarem, ara es dediquen a frenar l’energia latent del carrer a còpia d’infondre un estat d’ànim derrotat i impotent, acotant el cap quan són titllats d’irresponsables, que hi ha preus que no poden pretendre fer pagar als catalans, que hi ha sacrificis que no valen la causa de poder-nos governar. El rerefons pervers de l’operació és implantar la idea que encara que fóssim un 60% d’independentistes, un 70%, un 80%, donats els càstigs exemplars, encara s’hauria de veure quants serien capaços d’encarar-se de nou a la violència de l’estat.

Termes com ‘sacrifici’ o ‘preu a pagar’ són eufemismes per a posar-nos en la tessitura mental de si seríem capaços de sacrificar la nostra vida, o la nostra llibertat personal, o la vida i la llibertat personal dels nostres fills, si tornéssim a provocar l’estat perquè ens les manllevés. Aquest és un parany que ens paren contínuament, i no sé si no hi caiem massa sovint: la qüestió no pot ser quants independentistes estan disposats a ‘sacrificar-se’ per l’autodeterminació dels catalans, sinó quants catalans no-independentistes estan disposats que el seu estat ‘sacrifiqui’ dissidents pacífics per impedir-ho. La resposta aproximada a aquesta pregunta només l’hem sabuda amb les hòsties contra el referèndum, i amb la reacció del 3 d’octubre, quan la irresponsabilitat de l’estat espanyol, aquesta sí, va desencadenar l’allau democràtica de tots aquells catalans que van dir ‘per aquí no hi passo’. Així s’amplia la base: fent la pregunta adequada. Si fem les preguntes que toquen a qui toca, la resposta dels demòcrates surt sola.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.