L’any 1999 preparava els continguts del nou museu de la ciència a Barcelona, que el 2004 obriria amb el nom de CosmoCaixa. Cercava peces amb què explicar suculentes històries de ciència mitjançant una genuïna museologia científica; és a dir, amb objectes reals, amb experiments i amb metàfores museològiques o, el que és el mateix, amb el mínim ajut de textos impresos i pantalles (avui coneguda com la «museologia total»).

Al febrer d’aquell any vaig visitar la gegantina i cèlebre fira Gems, Mineral & Fossilshowcase, que se celebra anualment a Tucson, amb un moderat pressupost per comprar peces (meteorits, minerals, fòssils…) amb què il·lustrar les idees que havia apuntat en una llibreta. El darrer dia, després de quatre jornades de fer quilòmetres per les parades on miners, comerciants, paleontòlegs, aventurers i fins i tot aficionats oferien les seves troballes, exhaurits ja del tot els diners disponibles, vaig ensopegar amb una peça aparentment normal i freqüent. Era un ammonit, un mol·lusc extint que va viure des de fa 400 milions fins fa 65 milions d’anys. Però tenia una singularitat: la closca d’aquest cefalòpode havia deixat una empremta com si s’hagués arrossegat o rodat sobre la sorra del fons. L’empremta feia només uns vint centímetres perquè la pedra que incloïa el fòssil havia estat tallada en arrancar-la del sediment. Em vaig adreçar al venedor, el meu amic Glenn Roockers: «Compro la peça si recuperes la totalitat del rastre.»

Quatre mesos després van arribar unes quantes caixes amb una sorpresa dins: el rastre feia gairebé nou metres de longitud! Començava amb una suau línia que es desplegava en dues paral·leles, i així, cada vegada més profundament fins a coincidir amb la closca de l’animal en el punt on aquest es tomba definitivament per dormir la posteritat. Quina història de tafonomia! De seguida ens vam disposar a reconstruir la història del que s’havia esdevingut fa uns 150 milions d’anys. Un experiment adjunt a la singular vitrina de nou metres (dissenyada especialment per a la peça), demostra que l’animal no va rodar, sinó que va ser arrossegat per un suau corrent i, a mesura que alliberava els gasos de descomposició del seu interior, es va enfonsar en la sorra del fons, on finalment es va fossilitzar. Ja no hi ha dubtes sobre el passeig fúnebre més antic de l’evolució conservat fins avui. Aquesta explicació figura en el museu barceloní des que va obrir les portes l’any 2004. Poc després vaig publicar també el descobriment en el llibre The total museum through conversation between museologists and architects (Actar/Sacyr, 2006). L’any 2000 havia visitat novament Glenn a Tucson i la meva sorpresa va ser veure que oferia la peça, aquesta vegada completa, acompanyada de la meva explicació. Glenn havia tornat al jaciment per recuperar el negatiu natural del mateix fòssil i el posava a la venda (encara que aquesta vegada amb un altre preu, és clar).

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]