El pas al costat de Jordi Cuixart

"L'estat espanyol no ha pogut decidir qui presideix Òmnium i aquesta dignitat institucional quedarà sempre associada al nom de Jordi Cuixart"

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Que Jordi Cuixart plegaria en algun moment aquests mesos era cosa sabuda. I que el relleu en la persona de Xavier Antich estava mig pactat, també. Però això no minva l’impacte causat amb l’entrevista que el president d’Òmnium va fer ahir a can Godó –hi ha costums dels vells temps colonials que sembla que no canviaran mai. Impacte per inesperat, malgrat tot, i per la càrrega emotiva que comporta.

Cuixart ha fet bé les coses principals que havia de fer. Sobretot, va dir que l’estat espanyol no decidiria qui era el president d’Òmnium, cosa que ha complert, i no era gens fàcil. Avui cal recordar, i fer valer, que li van arribar a dir que seria positiu per a ell, personalment, encarar el judici havent renunciat a la seua posició institucional –per aquella teoria, que es va demostrar tan falsa, segons la qual si els presos mostraven penediment i renúncia a continuar en política, hi hauria clemència. Cuixart va destacar molt en aquell moment, perquè no es va deixar enganyar mai per aquests encanteris. En la sala del judici, va proclamar l’orgull del “ho tornarem a fer“. I, efectivament, l’estat espanyol va poder decidir, per a vergonya de tots, qui era president de la Generalitat, però no ha pogut decidir mai qui era el president d’Òmnium. Aquesta dignitat, aquest respecte institucional modèlic, quedarà per sempre més associat al nom de Jordi Cuixart com una gran lliçó.

Una vegada fora de la presó, la situació i els seus condicionants i obligacions personals i col·lectius ja són tota una altra cosa. Trie el camí que trie, Jordi Cuixart té el respecte de moltíssima gent en aquest país, el meu també, i l’agraïment per tanta i tanta feina feta durant tants anys –feina davant la qual els errors, especialment els dels darrers mesos, han de posar-se, simplement, en la perspectiva adequada.

Una persona com Jordi Cuixart no s’apartarà mai de la lluita, això crec que ho podem dir amb plena confiança. I, per tant, té tot el dret de triar des de quina posició vol continuar. Els presos polítics, en general i des que han eixit de la presó, han anat perdent centralitat al país, cosa que és completament natural i comprensible. Oriol Junqueras, com és lògic, té una gran influència en el partit i en el govern i Jordi Sànchez dirigeix Junts. Però Cuixart mantenia un carisma especial, diferent dels altres, que segurament ara es redirigirà a unes formes més calmades. Ahir, va dir que creia que no es podia mirar la Catalunya del 2020 amb les ulleres del 2017, i es va entendre, per tant, que creu que calen relleus i que ell en fa cabal amb la seua idea.

Però ací és on les coses fan un salt de la dimensió personal a la col·lectiva. Sobretot, en dos espais: Òmnium mateix com a organització i el moviment independentista en el seu conjunt.

A Òmnium, l’adeu de Cuixart a la presidència potser permetrà algunes reformes que semblen necessàries. Però el relleu envia un mal senyal molt cridaner d’entrada. Això de decidir a dit qui serà el pròxim president d’Òmnium és massa monàrquic. Fa temps que he criticat, com a soci que en sóc, la poca democràcia interna de l’entitat, i sorprèn que en un moment tan transcendental com aquest, el president que se’n va anuncie el nou, ni que siga amb el recurs formal de si l’assemblea el voldrà o no, i que les eleccions siguen convocades de seguida d’ací a poc més d’un mes, tan sols, cosa que no facilita que ningú més prove de presentar-s’hi.

I quant al moviment independentista, la decisió també remou el debat i presenta cruïlles que s’hauran de resoldre tard o d’hora. Cuixart, per exemple, ha estat el gran defensor, fins al darrer minut, de l’entesa entre l’independentisme i els comuns. Però si, com diu ell mateix, les ulleres del 2017 no serveixen per a mirar el 2020, en aquest cas l’empitjorament és flagrant. La proclama sobre les lluites compartides, així en abstracte, avui només serveix políticament per a rebaixar la lluita i per a diluir l’únic camí, la independència, que pot portar a un canvi de vida real per a tots, siguen independentistes o no.

Per una altra banda, Cuixart també se n’ha anat defensant fins al darrer minut la unitat independentista, la unitat dels partits independentistes, cosa que avui és un somni irrealitzable. Perquè tot indica que hem entrat en una altra fase. I a les dificultats tradicionals de tipus diguem-ne orgànic –tot allò de la lluita per l’hegemonia– s’afegeix ara l’aparició formal d’un sector de l’independentisme –que fan aparèixer obertament, per exemple, a la primera enquesta del CEO cuinada per Jordi Muñoz– que es presenta orgullós de no voler fer res per a aconseguir la independència i contraposa, en un seguidisme descarnat de les tesis del PSC més tronat, la capacitat de governar bé a la d’avançar cap a la llibertat.

I un comentari final. És precisament des d’aquest sector que l’adeu de Cuixart s’ha volgut instrumentalitzar de seguida, presentant la necessitat d’una retirada generalitzada de tots els protagonistes del Primer d’Octubre. Com a mínim, de tots els institucionals. Tothom té dret de dir el que vulga, no faltaria sinó, però aquesta és una proposta –ho diré amb benevolència– massa descarada. Que l’epicentre de la repressió ja no siga a les presons no vol dir de cap manera que la repressió haja desaparegut o ja no tinga vigència. Perquè la repressió i la violència continua ben viva al carrer, i ataca moltíssima gent en molts terrenys. I és especialment activa i persistent, com tothom pot veure si té ulls, a l’exili. L’etapa de la presó s’ha acabat, això és cert. Els presos ja no tenen cap causa judicial i no els persegueixen. S’ha confirmat, de pas, que la idea segons la qual les solucions personals tindrien el preu de paralitzar el moviment no era cap gosadia, ni una manca de respecte als presos, sinó una anàlisi legítima. Per això mateix, crec que és molt cínic proposar avui solucions personals a una gent que se’n va anar a l’exili, precisament, perquè no cercava una solució personal sinó continuar el combat. I guanyar la resolució col·lectiva del conflicte entre Catalunya i Espanya, que ha d’arribar i encara és en joc.

 

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Monika Diethelm-Knoepfel
Monika Diethelm-Knoepfel
14.01.2022  ·  22:34

No estic d’acord que els presos polítics alliberats no siquen perseguits juridicalment. Els poden re-ficar a la presó a qualsevol moment. En Quim Forn ho ha explicat molt bé. I en Raül Romeva potser es afrontarà a un altre judici penal amb penes de preso i alguns dels presos estan perseguits pel Tribunal de Comptes.

Roser Caminals
Roser Caminals
14.01.2022  ·  22:37

Exigir la retirada de tots els protagonistes del Primer d’Octubre pot ser una excusa per abandonar l’objectiu de la independència. Sense nous líders, no podem jubilar tots els actuals, tot i que se n’han de jubilar alguns. Crearíem un buit que ocuparien els partidaris de la renúncia.

Gerber van
Gerber van
14.01.2022  ·  22:46

No he seguit exactament qui va demanar que es retiressin les protagonistes de l’1-O, però tinc clar que són contraris a la independència i volen tornar a l’autonomisme del passat.

Jaume Riu
Jaume Riu
14.01.2022  ·  23:06

EL PERILL DE L’AMPLI CONSENS
Quan sento aquestes dues paraules juntes, ampli consens, em malfio perquè des de fa quatre anys a Catalunya són el codi secret que significa renuncia a la independència i mantenir l’autonomia, sense necesitat de dir-ho literalment, per això quan sento el concepte ampli consens, ensumo el perill.
Xavier Antich en parla sovint.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
14.01.2022  ·  23:18

A veure: jo sóc dels que demana que tots els que hi havia l’1 d’octubre com a líders facin un pas al costat. I no precisament perquè sigui independentista acomodatici sinó precisament pel contrari. Arguments en tenim a manta:

* Confiança: de debò ens podem refiar per anar enlloc de gent que va dir que faria una cosa i que tenia una sèrie d’estructures i d’accions preparades i al final no hi havia res ? Per molt menys ha dimitit gent en països realment democràtics. Ja no entro en si hi estem d’acord o no. Simplement és una qüestió de confiança. Imaginem per un moment que el MHVP Junqueras tornés a governar i prometés la independència en 3 mesos. Us el creuríeu ?

* El factor personal. Mireu, no es tracta de rentat de cervell ni res. És molt senzill: la presó és dels pitjors llocs on es pot estar. Algú creu- realment- que qualsevol dels líders independentistes anteriors voldrà tornar a enfrontar-se de valent amb l’estat espanyol sabent el pa que s’hi dóna ? Si ? De debò ? Jo crec que tots plegats ens hauríem de treure de sobre la mandelitis.

* La incapacitat de veure les coses d’una altra manera. La nostra generació- jo m’hi compto perquè tinc la desgràcia de ser un pobre boomer- va apostar per una manera de fer les coses. I aquests polítics hi pertanyen. Potser perquè no vàrem fer la revolució del 68 o vàrem córrer més bé poc davant els grisos però tots crèiem que es podia fer un procés d’alliberament nacional de forma demòcrata i escrupolosament cívica, sense trencar un paper, i que Europa ens aplaudiria en veure una macrocadema de 200 km de gent somrient. És evident que no i que les coses o es fan via Urquinaona i vaga general (i el que calgui) o res de res, com sempre. Això nosaltres- jo el primer- ja som incapaços de fer-ho. I amb nosaltres els polítics i actors socials. Cal una nova generació que ho faci.

* Llegir la realitat. Va entroncada amb l’anterior. Ni els presoners polítics ni molts de la nostra generació podem copsar correctament el món que ens ve a sobre, o la lluita per la supervivència que haurà de menar la nostra llengua i la nostra cultura. Cal algú actual, valent, preparat i que sàpiga entendre el món. En definitiva: cal eliminar taps.

I com sempre dic, la feina és ingent. Res de rendir-nos, però cal ser molt realista, analitzar on som, què podem fer, on volem arribar i fer un plan per a aconseguir-ho. El demés són filigranes i autoenganys.

Jaume Sans
Jaume Sans
14.01.2022  ·  23:47

Les referències a “l’aparició formal d’un sector de l’independentisme” i la “petició de la retirada dels protagonistes del 1-O” crec que porten a pensar bàsicament en ER. S’ha parlat molt d’un pacte al 2017, “pre-judici”, amb el qual van aconseguir enredar i engarlojar a mig govern (tots aquells que inexplicablement es van lliurar a la ‘justicia’ espanyola). Podriem ara pensar en un pacte “pro-indults”, a canvi de diluir l’1-O, desactivar l’independentisme, donar suport incondicional al PSOE, deixar de banda al MHP Carles, desentendre’s del Consell per la República, etc etc……? No se. Només així es pot entendre el paper tan galdós, submís i impresentable que esta fent el Govern, sobretot ER………..

Josep Usó
Josep Usó
15.01.2022  ·  00:44

Respecte a Jordi Cuixart. No em sembla bé que anomene el seu successor. Dels partits que hi ha, no s’ha d’esperar res de profit. Quan arriben les derrotes espanyoles a Europa caldrà negociar b algun igual a Espy. Tal i com es veu, només podrà ser el CxR. Per això cal que en siguem més.

Marta Pallarès
Marta Pallarès
15.01.2022  ·  05:25

Molt d’acord amb @Jaume Sans. Ho veig com vostè des de la candidatura per separat pel 21-D de 2017. El que em sorprèn més i amb dolor és veure com tota la militància d’ER s’ha empassat el neoautonomisme sense protestar. Molt impresentable, decebedor i de vergonya aliena. Jo creuria que després d’haver arribat tan lluny recular tant els hi passaria factura. I ha estat al contrari, cosa que encara indica una altra cosa negativa: aleshores quants independentistes hi ha a Catalunya si la majoria q se’n considera vota un partit que ha maldat per destruir la feina feta?
Una presa de pèl, per mi. Però la gent fidel i acrítica. Ja fa anys que veig també amb dolor que molta gent d’inclinació ERC, CUP i, sobretot Comuns, primer que tot son anti-convergents, abans que independentistes (ERC i CUP) i abans que ser d’esquerres (Comuns) -i ho compateixeixen amb PSC ajudant gratis a l’unionisme. Quan ho vaig veure em vaig adonar que no hi havia res a fer. No hi ha unitat i han treballat intensament per destruir-la i la gent comprant arguments falaços que si surten més vots, que no té cap lògica. No es diu perquè fa mal, però l’Estat ens ha derrotat un cop més. I, és clar, com sempre amb l’ajuda dels de casa. Segueixo sent sòcia i llegint Vilaweb per la qualitat periodística, però no puc compartir l’optimisme d’en Vicent Partal, qui per cert, a l’article diu 2020 quan hauria de dir 2022.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
15.01.2022  ·  06:00

Que la independencia passi per la comuna, ampliar la base que diu el pare carabasser, es la victòria del dependentisme butifarrero per omplir la butxaca. Pobre Catalunya en mans de venuts al borbònic Sanchez.155 i la seva mesita per escorxar.nos. ANEM DE PET A LA DESAPARICIÓ, quins venuts a españa!!

Joan López
Joan López
15.01.2022  ·  06:20

M’agradarìa llegir mès ideas per fer fort l’independentisme,i deixar ja de banda las criticas al que han fet i segueixen fent,tothom ho sap,qui es qui en aquet moment.
De fà temps les victorias venen d’europa,l’exili ha demostrat que era el camì per seguir lluitant,doncs bè,ara per ara no mès tenim el CxR i cal sumar-hi mes gent,tenim que parlar català sempre,deixar de banda les empresas i bancs colonials,i mantindre encesa la flama,amb mes entusiasme que el que hi posen ara. M,agrada llegir comentaris amb optimisme i que mantenen l’espirit de lluita i no pas el que fins i tot amb una bona noticia,se encarrega dia tras dia d’agualir-le i dir-nos que siguem realistes,hem recorda i molt un personatge de dibuixos animats que es deia “Calimero”. Tant negativisme-realista ja cansa.

Carles Serra
Carles Serra
15.01.2022  ·  06:45

Recordo Vicent que Vilaweb va fer una entrevista a un capellà que el varen posar a la presó de Zamora, com molt bé recordaràs Vicent, era a on el sistema franquista espaÑol amb la col·laboració de la cúria fotia a la presó els sacerdots discordants majoritàriament; una de les coses que va dir a l’esmentada entrevista era: que quan va sortir de la presó es com que li haguessin aniquilat els valors humans.
Aquesta etapa dels fets d’en Cuixart varen ser desconcertants com molt bé fas esment Vicent; lluites compartides amb la reina del cinisme i hipocresia com la Colau i abraçades amb franquistes com Iceta
Ara només hi ha un mes per escollir un nou president posat a dit; està clar que la cultura dels valors “democràtics” del colonitzador també està impregnada a la nostra societat/gent.
Però com ja fa temps em vaig donar de baixa, poca cosa tinc més a dir

Pepita Carlos
Pepita Carlos
15.01.2022  ·  07:15

Completament d’acord amb el comentari que ha fet el Sr. CARLES SERRA, lluites compartides amb la reina del cinisme COLAU i abraçades amb franquistes com ICETA.
Molt mals signes.

Albert Miret
Albert Miret
15.01.2022  ·  08:18

Les grans traïcions, sempre porten com a rodes de recanvi tot un seguit de petites traïcions per a no quedar-se orfes de projecte en les noves oportunitats que se’ls presenten en l’exercici botiflerista. Aquesta por a la soledat política inclou a tota mena de persones que no són partidàries específicament de res ni de cap idea, sinó només d’allò que consideren guanyador. Aquests elements sempre opten per afegir-se a la cua dels que manen, però en realitat mai causen cap sorpresa, perquè en els mateixos comentaris d’aquest diari i més descaradament en els seus, apareixen de tant en tant primer tímidament i després obertament les seves declaracions d’amor al poder, encara que el poder s’hagi aconseguit de la forma més bèstia i antidemocràtica. La majoria acaben ensenyant la ceba com veiem en alguns comentaris d’avui, encara que durant un temps hagin fingit creure el contrari del que ara prediquen. La proximitat al poder sempre és més còmoda que la lluita per la llibertat del teu país. Apropeu-vos al Sol, que sempre estareu més calentons… fins a un nou canvi de situació, és clar.

JOSEP MARIA CIERCO
JOSEP MARIA CIERCO
15.01.2022  ·  09:00

Totalment d’acord amb en Miquel Gilibert. Res a afegir.
Per altra part jo també hem vaig donar de baixa d’Omnium.
L’entitat tindrà el valor de dir quants hem marxat enl’última etapa?
Com s’ha esposat, la presso ha canviat als que la varen patir. No entenc el moment en que es varen entregar. Els hi varen oferir quelcom que després no cumplirent?
Només en queda l’exili, i que tots plegats bandejam aquest sentiment de desfeta.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
15.01.2022  ·  09:05

Tot el meu respecte pel Cuixart que proclama “ho tornarem a fer” i per la seva decisió de plegar. Però, com diu Miquel Gilibert, ja n’hi ha prou de mandelitis. Per començar, la nostra mandelitis sense guerrillers que hostiguin els amos no pot somiar amb cap triomf com els de l’African National Congress. Prou feina tenim amb la nostra ANC a alentir l’evident reculada del català, que pot acabar reclòs al món dels Jocs Florals i del DOGC, si el jovent el continua abandonant.

Crec que la batalla per l’hegemonia de la gestió del “mentrestant”, que Junts i ERC lliuren des d’abans del 2017, l’ha guanyada amb escreix… ESPAÑÑÑA! Ens tenen al racó, barallant-nos per les engrunes. Ens imposen diktats judicials contra lleis del nostre parlamentet de joguina. Decideixen qui pot presidir la nostra generalitateta de joguina. Fan marxar o plegar les nostres empreses per afeblir la nostra economia. I a més, incomprensiblement, han impedit (com s’ho han fet??) que el Consell per la República superi els cent mil membres! Els ha calgut pagar favors internacionals (Margallo), tapar els morts del 17A a la Rambla i a Cambrils (Villarejo), minimitzar el salvatgisme policial del Primer d”Octubre… En una paraula, “EspaÑa pagará el precio que sea” (Rubalcaba). I se’n surten!!

I nosaltres ens ho mirem com si fossim espectadors distants, com si no fos cosa nostra. Continuem còmodament asseguts, sense arriscar el nostre precari confort. Quan ens haran guanyat i s’abaixi el teló, també els haurem d’aplaudir?

Cap partit sotmès a les lleis espaÑoles no podrà fer altra cosa que gesticular i fer promeses, que impunement incomplirà. Si de debò volem la independència, l’hem de lluitar i guanyar al carrer! I no ens hem d’equivocar d’adversari. El primer obstacle són els partits catalans (les cúpules, no els militants). I després l’abandonament de la llengua. Som-hi, que hi ha molta feina!

Pep Agulló
Pep Agulló
15.01.2022  ·  09:30

CONTRADICCIONS

Es tracta de parlar d’en Jordi Cuixart. Vicent ens en fa un perfil interesant. Home d’una personalitat complexa.

Hi ha el Cuixart activista i el Cuixart conciliador. Té les seves pròpies idees sobre la cami cap a la Independència a banda dels partits, però aquest doble aspecte de la seva personalitat fa que la seva praxis sigui d’alguna manera contradictòria.

Capaç dels discursos més abrandats, empenyen des de baix, un cop desfermat el conflicte, renúncia a la confrontació. Recordem que va patir presó per haver desconvocat dalt d’aquell Patrol de la GC als manifestants disposats a anar més enllà. Allí des de dalt va empenyer cap a baix. Igual que al balcó de Gràcia fent costat a la Colau contra la protesta ciutadana.

I aquest Cuixart conciliador per temor a l’enfrontament, l’ha portat a defensar com un dogma la unitat impossible davant de dues estratégies contràries, i el “compartir” lluites amb l’esquerra espanyola que afebleix l’independentisme. Una deriva que porta a la claudicació davant l’Estat.

Mònica Vidal
Mònica Vidal
15.01.2022  ·  10:08

Anar diluint, aprimant el brai fins que no en quedi res. Estrategia que si no fem res en contra s’imposarà.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
15.01.2022  ·  10:15

Una abraçada intensa per aquest home tant actiu, viu, intel·ligent, humà…

JORDI SEDÓ
JORDI SEDÓ
15.01.2022  ·  10:23

L’assumpte té força elements i complexitat. Potser també la història, a més de l’actualitat, ens ensenya coses a l’hora de valorar, persones, societats i situacions. Els barcelonins de 1714 van aguantar un any de lluita i setge i els milicians catalans del 1936 van lluitar durant tres durs anys de guerra defensant Catalunya i la república. Aquí a l’octubre de 2017 tan sols hi va haver un dia de vaga. Urquinaona va ser un dia, com a l’aeroport, i a la Jonquera/Salt tres. Sempre hi han pujades i baixades. I està clar que ara la pendent ferroviària és una altra. Serem capaços d’una altra Renaixença, d’aguantar uns quants segles més, d’aconseguir la llibertat?? Ho deixem a la següent generació???

Joan Cuscó
Joan Cuscó
15.01.2022  ·  10:24

I mentrestant què?
Exepte alguns de l’ exili res de res.

Enric Emo
Enric Emo
15.01.2022  ·  10:34

Respecte per la injusta preso del Sr Sr Cuixart. Felicitaciones pel referéndum. Pero, ell com els dirigentes del país van fallar estrepitosament en fer la independencia. Era i es perque pocs s’han retirat, una inteligencia ignorante i cobarda perque no van veure la objetar, que Espanya no negociaría res i amb el Poble havent derrotar la Força bruta de l’estat no van saber ni voler combate. Que pleguin tots. Els hi farem monuments i tambe els direm les veritas. Pero que pleguin

Rosa Miró
Rosa Miró
15.01.2022  ·  11:04

Molt d’acord amb el comentari de la Mònica. És important no perdre-ho de vista!
D’altra banda, jo també com a sòcia d’òmnium critico molt seriosament aquesta manera “monàrquica”de passar el relleu. Totalment d’acord amb el que escrius, Vicent. Sembla que els socis només hi siguem per dir “amén”.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
15.01.2022  ·  11:19

Diguem el què diguem -podem dir moltes coses i fer molts anàlisi- només hi ha una veritat tangible, demostrable, que la veu tothom, que és indiscutible i objectiva: el moviment independentista s’està diluint com un terrós de sucre en una tassa de cafè. Els independentistes potser som els mateixos però el moviment ha perdut força i motivació. Això d’anar-nos-en a casa en plena guerra, els catalans ho hem fet massa vegades. L’adeu de Cuixart i les noves ulleres de veure-hi al 2022 ens diu molt clarament que cal canviar de mètode i un home intel·ligent com és ell ho ha dit, des de que ha sortit de la presó, de diverses formes, quan parla dels comuns com a companys de viatge, quan salva a Colau al balcó de Gràcia, quan abraça al seu botxí Iceta. Ja ho ha dit el seu successor Xavier Antich, lamenta que el “processisme” s’hagi convertit en un terme pejoratiu que és com acceptar el purgatori sine die. Estem “en una altra fase que ens obliga a repensar les coses” què vols dir amb això Cuixart? Perquè jo i crec que molts com jo les coses les tenim clares des de fa molt temps i no ens cal repensar-les. Atenció perquè les paraules a voltes intoxiquen. Clar, ho tinc molt clar, claríssim, vull la independència del meu país i si canvien les persones que dirigeixen la revolta ha de ser per concloure-la tan aviat com sigui possible i treure’ns la “Kriptonita” que ens estan col·locant aquests pixatinters de partit que necessiten l’estat espanyol per sobreviure, atenció per sobre-viure-a-sobre.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
15.01.2022  ·  12:17

El Sr. Cuixart té tot el meu respecte perquè ha pagat el preu. No tothom pot dir el mateix.
Que indiqui les seves preferències sobre el seu successor crec que és una relliscada però, al mateix temps, una relliscada sincera. Les coses, en moltes de les organitzacions de casa nostra, es couen així. Cal recordar algun episodi poc edificant de l’ANC?
Els socis d’Òmnium podrem votar el futur president, si hi ha més d’un candidat , o bé abstenir-nos per mostrar el rebuig a les cuines dels aparells dirigents.
També estic molt d’acord amb ell en allò de que ens cal repensar el procés cap a la necessària independència. Si no reconeixem l’evidència que l’objectiu de l’ 1-O no es va assolir i que cal pensar-ho diferent, en comptes d’anar buscant culpables i enemics interns, ens costarà molt més. Pensar diferent no es gens fàcil, tots tenim les nostres rigideses.

Lluí Mor
Lluí Mor
15.01.2022  ·  12:20

Torno a subscriure punt per punt, paraula per paraula el comentari de Marta Pallarès. I, el senyor Partal darrerament està molt desubicat, sempre parla del momentum i, quan hi ha un premomentum amb les declaracions de Villarejo, el senyor Partal tira aigua al vi, al contrari del que molts esperaem.
Senyor Partal, contrasti els seus comentaris recents amb els de d’altres periodistes independentistes de pedra picada. No cal, prou bé que ho sap però, és clar, voste té de de nedar i guardar la roba perquè l’empresa pugui surar enmitg del tsunami de l’estat Ñol contra Catalunya i saben que el govern d’aquí i els seus correligionaris son uns pallassos i uns venuts que en última instancia tampoc no el defensarien.
Que tingueu sort, que tinguem sort, el vaixell s’enfonsa i tots ho sabem.

Gaspar Coll
Gaspar Coll
15.01.2022  ·  12:30

Qui més qui menys està cercant sortides personals, emmascarant que han deixat de creure en la victòria. La paraula “derrota” és anatema però és una realitat innegable. Qui no lluita no pot guanyar i demanar nous lideratges quan no hi són és admetre que l’objectiu – “sobiranista” diu Cuixart_- va per molt lluny, com els que defensen la quimera “d’eixamplar la base”. Queda l’exili i el CxR per fer la Independència, tot i que malden per vendre’l.

Joan Benet
Joan Benet
15.01.2022  ·  12:39

S’ha de renovar el moviment independentista de base, vist que els partits, renovar-se, és el darrer que volen.
L’exili, el Consell, Vilaweb, Octuvre i veurem que proposen els de la República en Marxa.
I fóra de desitjar una nova opció política independentista a qui votar sense passar vergonya.
I, sobretot, aprofitar les conseqüències de les decisions judicials de Luxemburg per forçar un referèndum (fent-nos a l’idea que haurà de ser unilateral…!) sobre l’aixecament de la DUI.

Miquel Urquizu
Miquel Urquizu
15.01.2022  ·  12:49

Trobo mol encertada la observació que el president d’Omnium no el decideix el ‘govierno de España’ com ha passat amb el de la generalitat. Pere Aragonès hauria de fer també un pas al costat per a facilitar el retorn del president legitim o que el poble català pugui elegir el seu representant sense ingerències externes.

Josep Maria Casals
Josep Maria Casals
15.01.2022  ·  12:50

Això de designar el successor també ho feia el PRI a Mègic.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
15.01.2022  ·  13:10

Solució: Eixamplar la base? I tant que sí ! Una proposta, la més simple (o “simplista”?) i eficaç per aconseguir-ho: Candidatura única dels partits independentistes a les pròximes eleccions. I al dia següent, havent guanyat i escripturat el País davant Europa i el món democràtic sencer, a proposar i discutir amb el poble per determinar si hi sembrem naps que si cols, plantar vinya, fruiters…. I a continuació, noves eleccions “partidistes “si cal. Però quan el camp (el País) siga ja nostre.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
15.01.2022  ·  13:12

La marxa de Jordi Cuixart deixa un buid a l´entitat ara a mi no m´encaixa aquesta sortida repentina. Ja alguna raó que no han dit malgrat aixo mpoltes gràcies Jordi cuixart per totala feina feta

Antoni Cerdà
Antoni Cerdà
15.01.2022  ·  13:53

Sense un moviment nacional fort, més enllà del perímetre principatí, no aconseguiren res. Els catalans del Principat, tenim una visió estreta de la nació. Deia en Barnils, que les autopistes han apropat els Països Catalans, i tenia raó però no prou, el corredor mediterrani és un exemple de la por que té l’estat de fer-ho efectiu. Necessitem la relació estreta entre els nostres països, serem més forts.

Joan Royo
Joan Royo
15.01.2022  ·  14:05

No entenc res avui. Que el president d’Omnium no serà elegit pel govern espanyol, és un mèrit? És una obvietat ridícula, cap mèrit. Cuixart des que va eixir de la presó no ha fet res més que tirar aigua al vi i seguir la doctrina bonista i “realista” d’ERC. Fer callar la gent quan cridaven la Colau, el “rotllo” de “les lluites compartides”, les abraçades a tort i a dret…Cuixart ha perdut tots els mèrits que havia guanyat, fa bé de deixar la presidència ‘Omnium i faria bé de callar i quedar-se a casa.

Ferran Moreno
Ferran Moreno
15.01.2022  ·  14:26

Subscric el comentari d’en Joan Benet (12.49), caldria que el moviment independentista es renovés començant de zero, amb una nova opció política al marge dels partits que ara mateix se n’estan aprofitant, és a dir, al marge de JUNTS, d’ERC i de la CUP.

Fins ara, els intents no ha reeixit, però crec que tard o d’hora el grau de frustració i de cansament de la gent ho ha de fer possible.

Fora bo que tota la gent sense pagueta, ni directa ni indirecta, ens traguéssim de sobre la dependència mental que tenim dels uns o dels altres.

Uns perquè fan autonomisme amb tota la barra del món, i els altres perquè fan el mateix autonomisme que els seus socis però parlant molt bé i fent moltes proclames independentistes per semblar diferents (més barra encara).

I aquí estem, atrapats en un cul-de-sac amb anys de processisme per endavant, amb l’ “I tu més” i el “doncs tu més encara” com si cap més opció fos possible.

Ens recorda periòdicament el director que no hi ha una Espanya bona i una de dolenta amb qui pactar, que tot és el mateix. De la mateixa manera, faríem bé en considerar els partits “independentistes” nostrats com un sol bloc, amb uns interessos equivalents i que ja han demostrat a bastament que són contraris a la independència de la nostra nació.

Fan veure que són indepes per aconseguir els vots i el que els interessa. I punt.

Ens diuen: “Ens sentim frustrats”, “No hem avançat prou”… Res, pura comèdia.
No estan pensant en la DUI -traient-nos-ho del cap-, i ni tan sols en la independència. Estant pensant en les municipals, a veure què han de dir i què han de fer per aconseguir més poltrones a les menjadores.

Per altra part, tinc la impressió que la “victòria” europea es malbaratarà. Es mirarà de treure’n redit electoral aprofitant-la en clau de partit i res més.

jaume vall
jaume vall
15.01.2022  ·  16:27

Jo no em vaig donar de baixa. Ho vaig sospesar, de fet m’he donat de baixa -espero que provisionalment- de l’ANC. Estic subscrit a l’ara. Visceralment donen ganes de queixar-se tot donant-se de baixa. Però no sé si aquesta és la solució. Com es diu a l’acudit , del escèptic que penja d’una branca : “què hi ha algú més?” Si només anem reduint el gruix de qui utilitza el català perquè no és tan “combatiu” com nosaltres som (sovint asseguts davant de l’ordinador), al final quedarà la meitat de la meitat dels 2,1M de sobiranistes.

A part, tinc en gran concepte el filòsof X.Antich, i m’agradarà comprovar que he fet bé de continuar soci d’Omnium, si la nova etapa és de comfrontació intel·ligent.

Eduard Rogero
Eduard Rogero
15.01.2022  ·  16:31

Sóc partidari d’obrir foc nou però conservant les brases de l’anterior, que va ser valent però incomprensiblement confiat en la “democràcia espanyola” oxímoron veient la parcialtat dels jutges.
La feina fabulosa feta per l’exili no és pot menyspreuar i s’ha de combatre la prepotència mesetaria amb totes les eines disponibles. Que més voldrien ells que abandonessim el comodí dels tribunals europeus i els eurodiputats indepes.

Josep Castellsagué
Josep Castellsagué
15.01.2022  ·  16:41

“crec que és molt cínic proposar avui solucions personals a una gent que se’n va anar a l’exili”

D’aquesta frase dedueixo dos coses:

1. Hi ha una negociació Puigdemont / Estat espanyol (O una part d’aquest Estat, diguis Gobierno PSOE-Podemos).

2. Hi va haver una negociació Presos polítics / Estat. I ja sabem quina política fan ara Junqueres i Jordi Sánchez.

I pel que fa a Jordi Cuixart, recordar que també era pres polític. I les seves declaracions des de que va sortir de la presó.

ramon Feixas
ramon Feixas
15.01.2022  ·  18:44

Catalunya sempre ha patit del virus de botifleria (l’èxit personal compt el que compta). En aquests moments pateix de que una part d’independentistes veuen botiflers a altres independentistes més calculadors. Això és normal, ja que en els diferents intents queda palesa la vocació de la societat catalana d’independitzar-se d’Espanya, però en aquest cas, en ple procés d’integració d’un gran volum de gent immigrada, el camí triat no és la de la horrorosa violència militar. El triat és el del pacifisme. I el pacifisme comporta un nivell cultural, quan consciència social, molt elevat. Pe acabar de fer duro, la inhumana religió capitalista castiga amb molta duresa aquest tipus de cultura. No entenc de cap manera els que es diuen els vertaders independentistes excloent aquells que ho treballen sense excloure el diàleg, a pesar de que els franquistes no dialoguen: toregen i es revengen.
No sé que volen fer si el poble no té la força moral del 2017, i després d’haver quedat evident que no era suficient davant el criminal deliri de torejar amb espasa dels poders que maneguen l’Estat espanyol.
Potser caldria també un diàleg entre independentistes ( no per disputar càrrecs) sinó per deixar de jugar a bons i dolents a dins del moviment que estima Catalunya, i tornar-hi quan sigui possible aconseguir-ho.
Les baralles internes no són les dels polítics pel partidisme (que això es una manament de la inhumana religió capitalista i la seva competitivitat), sinó aquelles que fan que un independentista titlli a un altre de contrari.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
15.01.2022  ·  19:32

Jordi Cuixart o la paradoxa de voler fer una truita sense trencar ous. Els ous i els ovaris, no dels espanyolistes sinó dels pseudoindependentistes. Jordi Cuixart no ha llegit a en Xirinacs. Si va ser per interès o per desídia mai ho sabrem.

Ed Garrido
Ed Garrido
15.01.2022  ·  20:49

Cuixart, no ho tornis a fer, no tornis a posar a un Marina Llansana a manipular OC en favor del de Pineda

Berta Carulla
Berta Carulla
15.01.2022  ·  23:20

Jordi Cuixart és una màscara. Òmnium ha perdut la raó de ser perquè ja no defensa la llengua. El que facin amb aquesta entitat no té cap interès ni rellevància. Qui hauria de dimitir és l’Aragonès, que és un servidor de l’Estat espanyol i que genera una vergonya que no hi cap ni en un mil.lió d’anys d’Història. Els independentistes, la majoria, som tan inútils, patètics i bocamolls com els polítics perquè som transparents llibres oberts sense cap sentit d’estat ni estratègia, després de tants anys. A l’Estat se’l guanya amb les seves pròpies eines, però els setciències nostrats sempre demanaran ‘cautela’, prudència, autocrítica i sobretot ‘ser més’. Nova generació de polítics però també de catalans independentistes, calen, però com que això és impossible perquè en 10 anys ni la llengua ens quedarà, cal fer-ho ara, i anem tard. Menys bla bla bla i més mala llet amb l’enemic, discreta i enverinada.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes