La setmana passada, pocs dies abans de la seva visita a l’Smithsonian, el president Torra va reivindicar la cultura com a ‘eix central de l’acció política’. Enmig del soroll de declaracions i contradeclaracions d’aquests dies, aquesta reclamació va passar desapercebuda, tal vegada perquè podria semblar una de tantes inconseqüències a què ens té acostumats la política. Però si d’algun president, d’ençà de la restitució de la Generalitat, es pot afirmar que té la cultura al cap, és de Quim Torra. Després d’Enric Prat de la Riba i de Josep Puig i Cadafalch, cap dels polítics que han presidit el govern català en qualsevol de les seves edicions ha viscut amb tanta preocupació el destí cultural del país. I no m’oblido de Pasqual Maragall, aquella rara avis de l’univers socialista, estranyament inserit en un PSC que durant anys amagà el país darrere una cortina de cosmopolitisme pretensiós i barroeria d’extraradi. No en poso exemples, perquè qui més qui menys té memòria. En tot cas, ja hi vaig dedicar un capítol de La vocació de modernitat de Barcelona, amb la consegüent irritació dels padrins de la marca Barcelona d’aquella època.

Si esgrimir la cultura com a eix d’una política no es percep com la provocació que de fet és, això passa perquè ningú, ni el més inculte, no gosaria oposar-s’hi en les actuals circumstàncies. Hi ha límits al descrèdit que hom està disposat a incórrer, i si a Schlageter, l’obra teatral de Hans Johst, un nazi diu que quan sent la paraula ‘cultura’ treu el fiador de la seva Browning, avui els hereus de Falange desemboliquen el seu Quixot.

En el que aquest gest delata d’un tarannà no precisament culte, s’hi percep a contrallum la qüestió de quina cultura podria vertebrar l’acció política de la Generalitat. Les referències a Prat de la Riba i Puig i Cadafalch no són capricioses. La mala premsa que té Quim Torra entre els partidaris de l’olla li ve de l’inconfusible aire noucentista de la seva contenció i la seva ironia educada, d’una finesa de tracte que no s’ha de confondre amb fragilitat. Com a editor, Torra ha fet el que segells editorials molt potents no haurien fet mai. S’ha ‘jugat els quartos’ recuperant el millor periodisme que ha tingut el país, el dels anys vint i trenta. Ja és prou significatiu que el seu principal referent sigui Eugeni Xammar, aquell vallesà culte, de verb esmolat, poliglot, cosmopolita de fet i no sols de paraula, i insubornable patriota, a qui Torra va dedicar un llibre de molt bon llegir. D’Alemanya estant, Xammar publicà alguns dels millors articles sobre l’ascens del nazisme, i després de la guerra de 1936-1939, irreconciliable amb les noves autoritats, escrigué línies molt més dures sobre l’equip de Destino, o sobre Carles Sentís, aquell espia de Franco que amb el temps va esdevenir icona dels socialistes catalans, que les que li han valgut a Torra distanciaments hipòcrites de propis i atacs salvatges d’estranys. Proveu-ho, proveu-ho, d’acusar Xammar de nazi i de ‘supremacista’, si és que l’heu llegit. Al capdavall cadascú té els referents que es mereix.

No dic que Xammar fos noucentista. Tampoc no ho eren altres periodistes rescatats per l’editorial Acontravent. No en el sentit de conreadors d’un estil preciosista o de mistificadors d’unes suposades arrels clàssics de Catalunya. Però gairebé tots eren producte de la urbanitat que imposà als joves de les primeres dècades del segle passat la Catalunya-Ciutat de l’ideari noucentista. Això i el compromís amb la llengua, infrangible en Xammar i estratègic en altres potser més làbils, que després del 1939 s’adaptaren a la llengua imposada, que en ells fou impostada. El noucentisme era una integració de la cultura a la política, i per tant una política de la cultura. Reclamant la cultura com a ‘eix de l’acció política’, Torra es manifesta noucentista en una època que ho és molt poc. I no ho dic pel tracte social, sotragat per la mala educació, sinó per la mateixa escriptura, que en principi és una modalitat reflectida de la sociabilitat. Si avui els articles periodístics són la forma mínima d’intercanvi d’idees, per sota de la qual ja sols hi ha el polsim caòtic de les piulades, n’hi ha prou amb un cop d’ull als diaris per a comprovar que són ben poc noucentistes. Es veu no tan sols en la primarietat de la sintaxi, que fomenta l’agressivitat alhora que simplifica el pensament, sinó sobretot en l’ús immoderat de l’adjectiu, aquella atribució tan difícil i evasiva, que tantes cigarretes costà a Josep Pla. Quan un periodista posa un epítet com qui pon un ou a compte d’una opinió que no li plau, palesa una provada desesperació expressiva. L’epítet, sobretot l’ofensiu, és una confessió de manca de recursos per a afrontar civilment la discrepància. Afrontar civilment no vol pas dir renunciar a discutir l’opinió que ens pertorba. Vol dir resistir-se a caracteritzar-la impulsivament, en primer lloc perquè el vituperi afebleix la raó que poguéssim tenir, i en segon lloc perquè és estèril. Què en trec de blasmar una idea que no em convenç, si jo tampoc no sóc capaç de convèncer? Al Quadern gris, Josep Pla en tingué prou amb la ironia per a desbaratar la doctrina d’Eugeni d’Ors de la maldat intrínseca de la natura. Ni li calgué esmentar-la.  ‘No es pot pas negar, em sembla, que les muntanyes són ben fetes. Si algú no hi està conforme i dissenteix… va per ell el pollastre.’

El noucentisme era una doctrina constructiva. D’Ors ho portava a l’extrem de reclamar l’arranjament de les muntanyes. Però no és igual fer política cultural quan es posen els fonaments institucionals de la nació que quan les institucions s’esquincen a les costures perquè la nació s’ha fet gran i es vol emancipar. Si la cultura catalana ja fos l’eix de la societat, la independència seria assegurada. I Torra, qui, a diferència d’altres polítics, veu d’on és que ha de venir la força d’emancipació, sap que la majoria necessària per a una solució democràtica del plet català sols pot donar-la una comunitat cultural. O sigui una comunitat de referents. I aquesta comunitat no és que s’hagi descurat; és que la política hi ha anat en contra. Bastir una civilitat pròpia del segle XXI és una feina que demana temps, i no és gens clar que el govern disposi dels instruments necessaris per a emprendre-la. En tot cas, importa saber si el temps hi juga a favor o en contra. El termini d’una dècada, que es concedeix el president espanyol per ‘normalitzar’ les relacions amb Catalunya, és, des del punt de vista demogràfic, molt inquietant. Com ho és el valor semàntic de ‘normalitzar’. Donar-li aquest marge (i en realitat qualsevol marge) amb la idea d’anar construint una cultura que uneixi els catalans davant un estat que es mostra cada vegada més bàrbar podria coronar la cadena d’errors comesos des del tres d’octubre. Però també s’ha de reconèixer que, ara per ara, és l’única fórmula creïble per a donar contingut a la consigna d’ampliar la base sobiranista.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb