Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El 1984 vingué i se n’anà sense pena ni glòria. Els diaris van publicar els articles de rigor sobre Orwell i el seu llibre ja va poder ser arraconat, juntament amb la data, a les golfes de la història, en aquest cas literària. A Espanya feia un any i mig que el PSOE governava amb el cofoisme dels deu milions de vots, la promesa incomplerta de crear vuit-cents mil llocs de feina i la pretensió de personificar la democràcia i ser l’agent legítim del canvi. Però aquell PSOE de Felipe González i del seu bessó en corrupteles Alfonso Guerra, el vice-president que viatjava amb Mystère per anar a la Maestranza, instal·là un sistema de govern que en molts aspectes s’acostava a la predicció d’Orwell. La data en què renaixien el totalitarisme de partit i el culte a la personalitat a la política espanyola era doncs congruent amb la del llibre d’Orwell.

Si Franco havia estat el “pare” de “tots els espanyols”, el PSOE esdevingué ràpidament el “gran germà”. La política d’emblanquir les institucions del règim anterior per aprofitar-les en benefici propi el dugué a esborrar el passat i a induir l’amnèsia col·lectiva, de manera que els records esdevenien tan subtils que hom podia debatre si es corresponien amb la realitat. Ben aviat aquell PSOE introduí el Newspeak, un llenguatge en què les paraules volen dir el contrari del que sempre havien significat. En què democràcia volia dir verticalitat dintre del partit i exclusió del pensament independent, legalitat volia dir Intxaurrondo, les eines de la llei eren els GAL, sortir de l’OTAN era entrar-hi, autonomia volia dir centralització, descentralització volia dir subordinació, solidaritat confiscació i plurinacionalitat un cafè per a tothom distribuït des de la cafetera de Madrid. Impulsant la LOAPA als anys vuitanta el PSOE havia convertit Espanya en el país més descentralitzat d’Europa, igual que ara, amb la repressió a nivells de dictadura, Pedro Sánchez presideix el govern més progressista de la història.

El Newspeak fou la gran operació de la transició, la vertadera maniobra transformadora amb la difusió de mots que encerclaven i reduïen qualsevol crítica a la impotència. Mots com “consens” a la base d’una constitució dissenyada pels franquistes i fiscalitzada pel poder militar. Amb l’ajuda de la premsa del règim, que com l’energia ni es crea ni es destrueix sinó que es transforma, el nou règim implantà en les masses un llenguatge tan corromput i aflaquit que impedia de fer-se una idea clara de les coses, pensar idees complexes, relacionar allò que havien dit ahir amb el que deien avui, retenir el sentit dels fets i les accions l’estona que dura una legislatura o estructurar cap idea subversiva, començant per la identitat de la persona, origen del rebuig i de la rebel·lia com ensenya Orwell.

La identitat era la principal idea subversiva per al socialisme totalitari que Orwell situava a Oceania, a una distància geogràfica complementària de la distància en el temps. És a dir, a una distància no pas tan remota com la utopia i en un temps separat del present de l’autor per poc més de tres dècades. Una realitat a l’abast, doncs.

Com tants altres efectes de la dominació espanyola, el Newspeak va acabar impregnant la realitat catalana. L’estudiada ambigüitat de Jordi Pujol ja era un Newspeak debutant. Aquell dir una cosa tot insinuant-ne una de més agosarada era una manera casolana de confondre els objectius i d’embolicar la troca. Un doublespeak incipient. Però Pujol mai no va criminalitzar la identitat. Prou sabia que era el punt de suport arquimedià amb què la minsa força d’un català podia moure la inèrcia espanyola. I Catalunya endins, el respecte de la identitat individual l’ajudà durant anys a guanyar elecció darrere elecció. Costa molt de batre un polític que recorda els noms de les persones dels pobles i ciutats que ha visitat.

Però arribat en un punt el Newspeak esdevé segona natura. Si els socialistes d’ahir podien esdevenir monàrquics ardents i parasitar empreses de protecció oficial, no hi havia cap raó per a impedir que els independentistes d’ahir esdevinguessin els garants de l’estat avui. El Newspeak en té prou d’evacuar els conceptes per a resoldre les contradiccions. I es pot fer gradualment, gairebé sense que es noti. Primer s’expulsava el concepte de nació i hom esdevenia ciutadà anticipat d’una república sense atributs culturals ni subjecte històric. A continuació se saldava el catalanisme, llençant a la brossa l’element central de la seva tradició, la llengua catalana. El Newspeak en feia símptoma inequívoc de totalitarisme, la prova definitiva del feixisme latent en la identitat, que el gran germà vetllaria per excloure de la vida pública mitjançant un cordó sanitari impenetrable.

I conseqüent amb aquesta vel·leïtat de vigilància, el gran germà “despersona” qui alimenti opinions i creences contràries. Això requereix l’acció de la Thinkpol, un cos de seguretat encarregat de detectar i perseguir formes de pensar i fins i tot simples dubtes que amenacin la imatge cohesionada del partit. Al llibre d’Orwell una de les eines d’aquesta policia és vigilar per les pantalles i terminals, actuant ràpidament per a neutralitzar els sospitosos caracteritzant-los d’enemics de la situació. Ara i aquí, la pretensió de Sergi Sabrià de liquidar políticament Josep Costa per haver participat en una conferència virtual amb persones de grups polítics que ERC considera il·legítims és un exemple de “despersonació”. N’és un altre exemple la vaporització del president Torra per part una mica de tots.

Jo no sé si els grupuscles que serviren d’excusa a Sabrià per a aprofundir la guerra bruta anunciada pel seu partit tenen membres o simpatitzants neonazis o són també víctimes de la “despersonació” manegada per ERC. Perquè no tinc clar que defensar l’oficialitat única del català en una república catalana esdevinguda quimèrica per les decisions desmobilitzadores d’ERC sigui constitutiu de feixisme. Amb aquesta màniga ideològica tan ampla, gairebé cap país no s’escaparia del feixisme: ni el Quebec autònom ni el minúscul Liechtenstein ni la veïna Andorra. Tampoc no crec que sigui marca notòria de feixisme promoure la idea, compartida per la Unió Europea i molts altres països, sobre la conveniència de regular la immigració. Dic que no ho tinc clar, però sí que, per coherència amb aquests criteris de legitimitat política, ERC s’hauria de presentar a les eleccions amb un programa que inclogués explícitament la immigració incontrolada i el rebuig de la prioritat del català a l’activitat oficial. Però em fa l’efecte que el Newspeak tornarà a ser a l’agenda.

Cercant d’aquesta manera la destrucció política de Costa, ERC practica la criminalització per contagi que la dreta i l’esquerra espanyoles ja havien emprat contra els republicans. Fa quatre dies, el consistori més progressista de la història de Barcelona “despersonà” Heribert Barrera, vaporitzant el seu passat antifeixista. Hi ha poques formes més definitives de suprimir l’existència d’una persona que embrutar-ne la memòria per a revocar-la. És com matar un mort. Un altre secretari general d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, també patí forts intents de “despersonar-lo” arran de reunir-se amb ETA, sense que als espanyols els importés la intenció ni el contingut de la trobada. Com per casualitat, la imputació de racisme i feixisme era al centre d’ambdues “despersonacions”.

Heus aquí la força creativa del Newspeak. Gairebé ningú no tenia notícia d’uns partits suposadament feixistes dins l’independentisme fins que Sabrià no els ha publicitats. Això vol dir o que no tenen seguidors –cosa força il·lògica, perquè el feixisme és per definició un moviment de masses– o que tenen competidors molt més forts sobre el terreny, o totes dues coses alhora. En qualsevol cas, la insignificança d’aquest feixisme catalanista, si és que realment existeix, revela que l’escàndol propiciat per ERC no ve del perill que implica per a les institucions, sinó de la possibilitat d’adherir-hi la imatge de Junts mitjançant la de Costa. Amb l’esquer del contagi ideològic, Sabrià no volia pas fer caça menor sinó endur-se una peça més grossa.

La pregunta pertinent no és pas què pretenia ERC, cosa perfectament clara, sinó què vol dir “feixisme” en Newspeak. Sense prejutjar la ideologia i composició del Front Nacional Català, car a priori no és possible de situar-lo en l’escala de rellevàncies d’una política catalana extremament irrellevant, la pregunta cal fer-la i demanar precisions. Perquè, mancats de més elements definidors, tothom s’ha confabulat a titllar la identitat de feixista. I amb aquesta denúncia tornem al crim més greu a la distopia d’Orwell. Com s’ha pogut arribar a aquest consens sobre la malignitat de la identitat? Com un partit amb la història d’ERC ha acabat criminalitzant-la? Com en renega en tant que aglutinant de valors, referent intergeneracional i garantia de conservació d’una societat empesa a ser assimilada per l’espanyolitat? Respondre a aquestes preguntes és un tema complex que demana un altre article.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.