La filòsofa alemanya Carolin Emcke (fotografia: Andreas Labes, 2016).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El partit d’ultradreta Vox va aplegar deu mil persones fa uns quants dies al palau Vistalegre de Madrid. Les imatges d’aquell pavelló atapeït de gent fervorosament abocada a dir no als immigrants i als independentistes i a repetir proclames agressives amb banda sonora vitalista de fons la van recollir tots els mitjans de comunicació. Violència feta discurs o discurs fet violència.

Just aquells dies em vaig interessar per la ponència de la periodista i filòsofa alemanya Carolin Emcke. Va presentar a Barcelona una conferència amb el títol ‘L’espiral de l’odi. De les xarxes a la realitat política’. Es veu que ella, com a ex-corresponsal de guerra, havia començat a detectar que hi havia algunes constants que es repetien sempre en certs episodis socials de violència. Alguns ‘mecanismes’ que originaven i reproduïen la violència. Ella ho deia gairebé tot amb una frase molt curta i molt clara: l’odi es fabrica i es cultiva. I ho apuntalava encara més. L’odi no sorgeix del no-res. Llavors la meva pregunta i la d’algunes persones a la sala era: i d’on sorgeix?

Emcke, com a periodista, va desenvolupar tot un discurs sobre els missatges que enviaven i perpetuaven els mitjans de comunicació i va posar-ne un exemple real molt clar, en aquest cas del seu context més pròxim, a Alemanya. Resulta que a les xarxes socials d’un mitjà de comunicació local alemany s’havia difós un vídeo en què es veia com un grup de gent envoltava un autobús de refugiats que arribava al municipi. Al vídeo –que es va projectar allà mateix– es veia com els passatgers eren insultats per alguns energúmens amb crits de ‘nosaltres som el poble’, que paralitzaven gairebé el vehicle i li barraven el pas. Emcke, analitzant-ho, va apuntar que en aquest episodi de violència es podien distingir aquells que agredien verbalment i els qui s’ho miraven. Un conjunt de gent que, segons ella, amb actitud passiva, servien d’amplificadors de l’odi.

Tal com ho vaig entendre jo, ella volia dir que, encara que la violència sembli una entitat abstracta, que no es pot capturar ni trobar-ne el fil de l’origen, no és ben bé així. Algú ha de produir les raons en què es desenvolupa l’odi. Les raons han de ser narrades i il·lustrades fins que deixen un residu social en forma de predisposició. I no solament en són responsables els emissors de la violència. La societat de l’espectacle posa en el punt de mira les víctimes, les exposa a un públic que les degrada fins a esdevenir un objecte d’entreteniment i d’observació pornogràfica.

Però entre el públic hi havia gent que volia anar més enllà i una dona es va aixecar i va demanar: ‘Però on s’origina l’odi d’aquestes persones?’ Emcke, va fer una pausa i va dir, com si la resposta fos òbvia però encara no hagués tingut temps de desenvolupar-la. ‘La violència comença a la família.’

La família com aquell espai on es comença a percebre l’altre. El primer ‘diferent’ sorgeix a la família. I aquí ja tenim el nostre programa mental fet, un programa que quan esdevenim éssers socials desenvoluparem també en tots els altres àmbits de la nostra vida. La violència a les xarxes socials, la violència en les relacions personals, la violència com a productora de missatges als mitjans de comunicació de masses.

Se m’acut que potser alhora que anem detectant quins són els fenòmens socials que originen la violència hauríem d’anar detectant-la al sofà de casa. perquè aquests camins sempre són d’anada i tornada. Em demano si alguns dels haters que tenim a la nostra placeta política, en aquests fils inacabables de Twitter, encara no han tingut temps d’identificar aquesta violència íntima en què segurament en algun moment van ésser castigats. Perquè la vida de les persones, ben sovint, és això mateix: repetició. Quan van començar a sentir l’amenaça de l’altre?

Potser tocar alguns àmbits, que són precisament els que més sostenen la nostra identitat, ens fa una mica de por. Valdria la pena, veient quines són les expressions públiques de violència als mitjans de comunicació, de començar a fer arqueologia del trauma real que les va originar. Potser així podríem començar a posar fre a tota aquesta agressivitat en forma d’imatges i de proclames, no trobeu?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.