El Mohammed es queda

L’hostilitat cap als homosexuals sempre ha existit a les cultures que promouen els valors de la masculinitat i ha estat molt present en l’espanyola

Joan Ramon Resina
20.11.2022 - 21:40
Actualització: 21.11.2022 - 07:46
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 10 de novembre, a Barcelona un home intentà de degollar un homosexual al mig del carrer. Com és habitual, el titular de la notícia esborrava l’etnicitat de l’assaltant per impedir, com se sol dir, de criminalitzar cap col·lectiu. Calia anar al text de la notícia per assabentar-se que l’agressor era de nacionalitat marroquina. El cas no és únic ni pel que fa a la violència contra els homosexuals ni pel caràcter impersonal de l’agressió, immotivada per cap relació prèvia entre víctima i botxí. L’hostilitat cap als homosexuals sempre ha existit a les cultures que promouen els valors de la masculinitat i ha estat molt present en l’espanyola sota el concepte de l’“hombría” i l’omnipresència, si més no verbal, dels testicles en les fórmules d’extorsió i desafiament més ordinàries. Ahir mateix en un club LGBTQ de Colorado Springs un jove de cognom mainstream va matar cinc persones i en ferí vint-i-cinc més amb un rifle. Els crims anomenats “d’odi” van a l’alça arreu, esperonats pel nihilisme imperant. Però la violència islamista té consistència doctrinal, encara que ningú no s’atreveix a parlar-ne per por de, en el millor dels casos, ser afiliat involuntàriament a Vox o a qualsevol altra plataforma vinculada realment o fictíciament amb el passat més desafortunat del segle XX europeu.

Quan el rerefons del crim és una força social en ascens i potencialment perillosa, els mitjans tendeixen a deixar el criminal en l’anonimat. Per exemple, l’home condemnat el 21 d’octubre de l’any passat al jutjat penal 2 de Vilanova i la Geltrú per haver assetjat durant mesos i finalment agredit una parella homosexual. Tots els diaris que van publicar la notícia silenciaren el nom i l’origen de l’agressor, però la natura de l’amenaça (“us tallaré el coll”), les escopinades i l’antisemitisme dels insults (“marieta de merda, gossa jueva”) no deixen gaire marge al dubte. Així i tot, el petit marge d’error es redueix encara més per la política d’amagar en uns casos més que en uns altres les senyes d’identitat de l’atacant, d’esfumar-les en la individualitat abstracta d’acord amb la definició postmoderna de llibertat com a absència de lligams intermedis entre el subjecte i l’ordre o desordre global.

Quan la referència cultural és massa evident per a sostreure-la, es prova de desvincular-ne l’actor o bé negant l’evidència o practicant tallafocs ideològics al temut “xoc de civilitzacions” que Samuel Huntington ja albirava el 1993 i trenta anys més tard encara molts es neguen a reconèixer, potser perquè els indicis superen la comprensió i la capacitat de resposta. L’ull humà no és capaç de captar més de seixanta imatges per segon i tot allò que excedeixi aquesta freqüència resta desapercebut. Com sol passar a qui s’avança als esdeveniments, Huntington provocà la còlera dels multiculturalistes i la reacció automàtica, és a dir estúpida, en sentit contrari. El 21 de setembre de 2004, durant la 59a assemblea de l’ONU, el prestidigitador José Luis Rodríguez Zapatero es tragué del barret una “aliança de les civilitzacions” que acabà finançant no pas l’ONU sinó el contribuent espanyol. D’aquell cop de geni de vint milions d’euros no en queda cap rastre intel·lectual ni diplomàtic.

L’atemptat al club gai Pulse d’Orlando, a Florida, el 12 de juny de 2016, perpetrat per un home d’ascendència afganesa, deixà un balanç de més de cinquanta morts i cinquanta-tres ferits. La reacció del pare de l’atacant en saber els fets fou declarar que en el crim del seu fill “no hi ha hagut motius religiosos”. Aquest ha estat un leitmotiv a moltes accions inspirades en la moral islàmica. Després d’un atemptat algú surt a dir que l’islam no és això. I si és impossible de desvincular-ne la idea religiosa perquè els assaltants la invoquen en el moment de la comissió, llavors s’intenta salvar la doctrina atribuint els fets a “radicalització”, com si les arrels no alimentessin tota la planta. El 20 d’agost de 2018, l’algerià Abdelouahab Taib va entrar a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Cornellà i al crit d’“Al·là, és gran” agredí una agent amb un ganivet abans de ser abatut a trets. Quan es va saber que era gai i que havia deixat una carta de comiat parlant d’una “maledicció” i pregant a Al·là de deslliurar-l’en, es teixiren tot de teories de si cercava la pròpia mort i no pas matar cap mosso, si amb l’atac esperava redimir-se pel martiri. Hi hagué qui ho explicà com un càstig autoinfligit per la contradicció entre l’ideal religiós i la pulsió personal, sense recordar tanmateix que l’homosexualitat, que l’Església també condemnava fins fa quatre dies, no ha dut gaires catòlics a cometre atemptats per a redimir-se davant Déu. Quan l’escorcoll de l’habitatge de Taib no descobrí armes ni explosius, la policia va concloure que no hi havia signes de radicalització. Era una manera com qualsevol altra d’aclucar els ulls. Una curiosa manera de palpejar la trompa sense reconèixer l’elefant.

Puix que la Generalitat no té competència en immigració, els partits catalans es rabegen en la irresponsabilitat. Si l’haguessin d’exercir haurien d’assumir la tensió entre seguretat i política migratòria. Però sense aquesta obligació no tenen res més a fer que competir entre ells adulant una comunitat que aviat serà un graner de vots molt important que es decidiran principalment a les mesquites. Mentre no sorgeix un partit islàmic català que els faci ombra, els partits tradicionals festegen aquesta comunitat amb entrega absoluta. Quan Mohammed Saïd Badaoui fou detingut el 19 d’octubre passat i acusat de captar menors per a activitats de caràcter gihadista, ERC, la CUP, Junts i Unides Podem – En Comú Podem van denunciar la detenció, exhortant la Generalitat de Catalunya a “activar totes les eines administratives, jurídiques i diplomàtiques per a vetllar pels seus drets”. L’exhortació era redundant, perquè, si no vaig endarrerit de notícies, la Generalitat de Catalunya encara és en mans d’ERC. Potser la part més demagògica de la prèdica parlamentària era la crida a desplegar les eines diplomàtiques a favor del detingut, car la diplomàcia stricto sensu, si no al·ludia a la taula de diàleg amb Madrid, per força havia de referir-se a la delegació del govern al nord d’Àfrica. En aquest cas costa d’entendre en què consistirien les gestions, més enllà d’enviar un senyal de complicitat amb països que fomenten la radicalització donant suport a imams fonamentalistes.

Badaoui feia molts anys que presidia una Associació per la Defensa dels Drets de la Comunitat Musulmana a Reus. Ara, els drets que l’Audiència Nacional suposadament trepitjà dictant-ne l’expulsió i la d’Amarouch Azbir, segon imam de la mesquita Al-Forkan de Vilanova i la Geltrú, sols poden referir-se als drets de ciutadania. Aquests drets són, com els drets humans amb els quals sovint es confonen, una troballa o una conquesta occidental que l’islamisme radical menysprea. Arreu on l’Islam ha arribat a predominar els ha restringit o eliminat del tot després de servir-se’n, de la mateixa manera que Recep Tayyib Erdogan ha comparat la democràcia amb un autobús del qual hom baixa quan ha arribat on volia anar.

El reflex condicionat de molts polítics, periodistes i intel·lectuals europeus és impedir de qüestionar aquest trajecte amb parada doctrinalment determinada titllant de racista qui posi en dubte la bondat del multiculturalisme i la virtut teologal de la correcció política. Sobre l’ús i l’abús del terme “racista” potser en parlarem un altre dia. Avui m’he fixat en la motivació religiosa de l’homofòbia per destacar-ne la contravenció d’un dels drets definidors de l’individualisme contemporani: el dret a la pròpia sexualitat. La confusió interessada de raça i doctrina en el neologisme “islamofòbic” té per objectiu ofegar el debat abans que pugui començar. Ho aconsegueix substituint la justa alarma davant realitats sociològiques incontestables per l’alarma davant la perspectiva de ser tractat com les escorrialles del feixisme si hom gosa trencar el tabú.

El control del pensament va tan lluny que les víctimes d’aquest experiment pavlovià a escala continental es creuen amb prou superioritat moral per a denigrar fins i tot els qui, essent de “raça correcta”, rebutgen el xantatge multicultural. Per a mi fou una revelació de l’estat de la qüestió a Catalunya quan, al final d’una conferència a Stanford, un català titllà de racista una persona que havia criticat la renitència de molts immigrants a adaptar-se a la societat d’acollida. El problema per a la seriositat de la denúncia era que la persona en qüestió s’havia identificat com a egípcia. La implicació d’acusar pel broc gros qualsevol suggeriment de l’existència de deures i no sols de drets de determinats col·lectius és que, en lloc de vetllar pel dret de la societat a perdurar en la forma constituïda per les generacions, es fa prevaler el “dret” d’una forma sobrevinguda a mantenir-se refractària al model que ha fet viable l’acollida. Quan es tracta de determinades cultures, sembla que s’hagi derogat la vella fórmula prudencial que diu: allà on vas, fes com veuràs.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes